Entrevista

CARLA GRACIA

AUTORA D’‘AMB ULLS DE DONA.UNA BIOGRAFIA DE MERCÈ PÀNIKER’

“Les dones amb un caràcter fort fan por”

L’escriptora Carla Gracia recordava la Mercè Pàniker que havia conegut als 10 anys com una dona forta. La proposta d’escriure la història de la seva vida i un somni revelador li han permès redescobrir-la

Amb ulls de dona. Una biografia de Mercè Pàniker Editorial: Univers Pàgines: 200

Filla d’un indi i d’una catalana, Mercè Pàniker va créixer a la Barcelona dels anys vint i va passar l’adolescència en un internat de l’Alemanya nazi, d’on va tornar en esclatar la Segona Guerra Mundial. Va estudiar química a la Universitat de Barcelona i, poc després, un màster a la Universitat de Leeds, on hi havia matriculades només quatre noies. Sovint va ser l’única dona en un món d’homes i sempre va mirar de cara a tothom, sense excusar-se, sense demanar permís. En tornar a Barcelona, es va posar al capdavant de l’empresa familiar d’encolats Pàniker, SA i va promoure una xarxa associativa forta dins del sector químic. Amb l’arribada de la democràcia, es va involucrar en la defensa de les llibertats i la igualtat de les dones.

Com descobreix la figura de Mercè Pàniker i la necessitat d’escriure la seva història de vida?
La meva mare, l’Anna Mercadé, també és una lluitadora feminista des de fa molts anys, i de molt jove va coincidir amb Mercè Pàniker, que li va fer de mentora perquè anava bastants anys avançada. Totes dues tenien un discurs que no era habitual en el feminisme, sobre la necessitat que les dones fossin econòmicament lliures per poder tenir poder d’influència i créixer, i per això juntes van crear una fundació de dones empresàries per crear lobby i afavorir les dones i el seu creixement. Jo la vaig conèixer als 10 anys, perquè la meva mare hi insistia molt. Era tota una figura; l’anaves a visitar i la trobaves vestida amb el seu sari, la tassa de te, tranquil·la però a la vegada amb molta força... Sempre ha estat una figura a la meva vida.
D’aquí sorgeix la necessitat de biografiar la seva vida?
La idea que calia escriure la seva vida va sorgir arran de la celebració de l’any Mercè Pàniker, el 2020. La meva mare insistia que fos jo, perquè l’havia coneguda, però estava immersa en dos llibres més, embarassada, acabant un doctorat i amb les classes de la universitat. Li vaig dir que no podia i aquella nit vaig somiar amb la Mercè i amb les coses que m’havia dit i que m’havien ajudat tant, i em vaig sentir cridada a fer-ho. El llibre neix d’un sentiment profund de dir: aquella dona va ser extraordinària; a mi em va ajudar molt, però també sé que va ajudar molt altres dones i ha de tenir un lloc en la nostra societat.
Què més n’ha après, a través del llibre?
L’havia conegut ja de molt gran i la vaig trobar tan forta que semblava que la vida li havia somrigut sempre, i al contrari, aquella dona que vaig conèixer jo havia hagut de superar molts obstacles emocionals –ja de molt joveneta– i professionals al llarg de la seva vida. Va ser una dona que no es volia casar, perquè li feia por que això la forcés a quedar-se a casa amb els fills, i ella volia treballar. I quan va trobar un home que la respectava i amb qui va fer una gran unió, el va perdre sobtadament dalt del cotxe, conduint i amb una filla al seient del darrere. I va haver de pujar quatre fills sola. Escriure la seva biografia també m’ha fet forta a mi. Tot el que deia la Mercè es feia, perquè ho deia amb l’autoritat de sentir que és el que s’havia de fer, sense aturar-se a pensar què dirien els altres. I això ho he après d’ella: no dubtar tant i no pensar tant què pensaran i què diran.
Parlava de la importància de les dones de tenir independència econòmica. Si Mercè Pàniker no hagués nascut en una família benestant, potser tampoc hauria pogut ser tan pionera.
Néixer dona el 1920 en una família benestant volia dir que et casaven bé i et quedaves a casa. Crec que més que el fet econòmic, que segurament també, la Mercè va ser i fer per la mentalitat dels seus pares, que eren molt particulars. El pare venia de l’Índia, d’una zona on les dones estan molt ben considerades, amb matriarcats on l’herència familiar passa de mares a filles i on les dones formen part del poder familiar. La seva mare, tot i venir de la burgesia catalana, era especial, molt independent, una dona que al seu temps el que volia era una bicicleta per poder-se moure i un escriptori per escriure. Aquesta mentalitat la van transmetre a la Mercè, a qui van educar inculcant-li que era igual que els seus germans i que podia ser que ella volgués. I així ho va viure fins que va haver de marxar de l’empresa familiar.
Què va passar?
Ella havia portat les regnes de l’empresa quan el seu pare va morir, i amb 50 anys i un fill encara a casa, el seu germà la va trair i va haver de marxar. Es llavors quan, amb tota l’experiència que tenia, tots els idiomes que sabia i tot el seu coneixement es va trobar que se li tancaven les portes pel fet de ser dona i que no acabava d’entendre per què passava això. Quina va ser la seva reacció? Muntar la seva pròpia empresa i muntar una fundació de dones empresàries, perquè va veure que si depenien dels homes mai tindrien feines importants ni se’ls pagaria el que els tocava. Va prendre aquesta determinació en la societat dels anys setanta i vuitanta, on les dones tot just s’anaven introduint al món laboral i encara estaven molt subjugades a fer de secretàries i a feines poc valorades econòmicament i socialment.
Són les circumstàncies les que l’obliguen a fer-se feminista i a tenir aquest paper rellevant en aquest camp?
És així, el feminisme és una necessitat; una no neix feminista, sinó que s’hi torna. Les noies, a la universitat, em diuen que no són feministes perquè no fa falta, perquè són iguals que els nois. I tot i que tampoc, potser sí que en aquest entorn no hi ha tantes diferències. I jo els dic: “Espereu-vos a tenir un fill, a sortir al mercat laboral...” Llavors t’ho trobes i et fas feminista perquè no hi ha cap altra opció. Encara hi ha diferències salarials, encara són les dones les que renuncien a la feina per cuidar els fills. I tot això és menys atur, menys pensió o més dependència econòmica dels homes. Al llibre hi ha una resposta molt interessant de la Mercè a la seva jove quan, als 90 anys i amb Parkinson, li demana que l’acompanyi a un congrés de les Nacions Unides perquè necessita ajuda. La jove li respon que no pot perquè té fills petits i ella li diu: “Que no tenen pare aquests nens?” Era amb aquestes coses que et canviava la vida, no tant amb els fets que va arribar a fer, que també, sinó amb la manera de veure la vida.
Ara que parla de les Nacions Unides, la seva figura va ser més reconeguda fora de casa que a Catalunya?
Sí, se la va valorar molt a fora perquè era una dona impressionant, que parlava sis idiomes, incansable, que sabia molt de química i que va ajudar molt en països en vies de desenvolupament. Des d’Europa tot això ho veien com a molt extraordinari i, en canvi, crec que aquí feia por. Formava part de les juntes de govern de la petita i mitjana empresa, estava en organitzacions molt manades per homes i impressionava una mica. Les dones amb un caràcter fort fan por. Ella vestia amb sari, amb el seu bastó, generava uns silencis, parlava i despertava aquest respecte. Fins que no va ser molt gran no se li va donar algun premi i reconeixement. A fora, en canvi, tenia una cadira a les Nacions Unides, va rebre la Medalla al Mèrit Europeu i altres mèrits molt importants. A l’Índia és una figura molt reconeguda i fins i tot ara estan preparant una pel·lícula de Bollywood, perquè va ser molt influent i va crear una fundació per captar talent entre joves amb pocs recursos.
I just quan es decideix recuperar la seva figura amb l’Any Mercè Pàniker i Alemany esclata la pandèmia.
Això va ser mala sort. Hi havia moltes activitats preparades... De mica en mica, però, estem aconseguint parlar d’ella i transmetre la seva figura com a referent. Ara que es parla tant del paper de les dones en el món de la ciència, s’ha de destacar que ella ja es va treure la carrera de química en els anys quaranta. Tenim aquests referents, recordem-los!
La voluntat del llibre ja deu ser posar-la en valor com a referent.
Exacte. La voluntat és fer-li un lloc en la història recent del nostre país i que ens inspiri. La història sembla que sigui una, i ens oblidem que hi ha moltes altres dades i que algú ha triat quines són les que passen de generació en generació i quines queden en l’oblit. Cal anar a destriar una mica i buscar altres referents. L’altra és que era una dona molt inspiradora, una dona de pau, reivindicativa, amb molt caràcter..., però en canvi tenia una voluntat conciliadora, des del punt de vista de creure que les persones ens hem d’entendre. Va partir molt quan va tenir la disputa amb el seu germà, però va lluitar fins al final per fer-hi les paus. També quan va descobrir que tenia un germà a l’Índia el va voler conèixer, donar-li la part de l’herència que li tocava... Tancar cicles i la importància d’estar en pau amb tots aquests cicles i també la importància de no anar cadascú a la seva, sinó de créixer conjuntament. Tot això és molt inspirador!
Llegint la seva biografia, la percepció és que a ella li importava poc passar a la història, que el que volia era canviar el present.
És exactament així. La Mercè no es va plantejar en cap moment ser recordada. Ella volia transmetre, fer i ajudar qui pogués, però no fer història. Va començar unes memòries perquè el seu fill hi va insistir, però només va fer tres pàgines i no va continuar perquè tampoc li interessava la seva figura. A ella el que li interessava era el món.
Tot i així, com creu que li agradaria ser recordada?
Voldria que se la recordés donant continuïtat al seu llegat: promoure la independència econòmica de les dones, que no quedi cap àmbit on no puguem fer i destacar pel fet de ser dones... Que entenguem que si ella en els anys quaranta va poder fer tàndem amb els marit per criar els fills com un equip ara, quasi cent anys després, això s’ha de poder fer i que la criança no ha de ser una responsabilitat maternal. Més que donar nom a un carrer o una plaça –que també està bé per incorporar dones a l’imaginari geogràfic–, és més la transmissió de la seva manera de viure i la possibilitat de veure tot el que podem arribar a fer. Ella seria feliç sabent que ara parlem de les seves idees, que es poden transmetre i que són d’utilitat.
En l’àmbit polític va estar a la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya i també a l’Institut Català de la Dona. I no ha estat fins ara que no hi hagut una conselleria de feminismes!
Sí, va participar en la creació de l’Institut Català de les Dones en un moment en què les dones gairebé no podien ni obrir un compte bancari o sortir a l’estranger sense l’aval masculí, i la situació era molt endarrerida. Ella hi havia posat molta il·lusió, però amb el temps va veure que tot tenia un creixement molt lent i que s’havia de continuar reclamant el paper de les dones. Per això pensava que era millor tirar que esperar que els fessin cas. Segurament veure ara el paper de la dona com una cosa més central dins del govern li faria molta il·lusió.
Una dona lliure, forta, tossuda i independent, però també una dona molt espiritual.
És una part molt curiosa. La seva mare era molt catòlica i li va transmetre aquesta part i el seu pare també mantenia i respectava alguna tradició hindú. En aquest aspecte, un altre cop, va sumar en lloc de dividir. Creia molt que tot té una transcendència més enllà d’aquesta vida. Aquesta transcendència és un déu, que pot ser catòlic o pot ser hindú, i per això li servia un pelegrinatge a l’Índia i també el ritual de la missa del gall. Amb el que sí que no encaixava tant era amb la institució eclesiàstica. De petita, a les Teresianes, se l’havia discriminat pel color de la pell i va acabar anant a la primera escola laica, on nens i nenes estudiaven junts. Això la va fer molt lliure en la relació entre homes i dones i no seguia uns preceptes eclesiàstics. Per a ella, la vida va més enllà del que fem, hi ha un record en la mort i tots formem part de tot i hem d’estar en pau. I això ella ho trobava tant en l’hinduisme com en un cristianisme molt de base.
Quan el lector descobreix que tenia Parkinson, s’adona de les moltes coses que ja havia fet, malgrat la malaltia.
Ella patia dolors, però fins al 2000 no va posar nom a la malaltia. Tot i que va ser un cop, ho va viure bastant bé, al principi. Plorava poques vegades, era una dona forta que es contenia, però una de les vegades que sí que va plorar és quan li van treure el carnet de conduir arran del Parkinson, ja que en aquell moment va sentir que començava a dependre dels altres, i això és el pitjor que li podia passar. No volia que tot estigués marcat pel Parkinson perquè, en realitat, ella no ho sentia així. Es cuidava molt i seguia molts tractaments, però s’ho plantejava com una circumstància més, fins que al final sí que la va limitar moltíssim
El seu llibre és una bioficció. Necessitava ficció una vida tan potent com la de Mercè Pàniker?
És una ficció molt controlada i conduïda perquè tenia moltes dades de la família. La Mercè va viure moments molt delicats i durs en l’aspecte emocional, i vaig decidir posar-hi ficció a través d’algun diàleg perquè el lector pogués sentir el que hauria pogut sentit ella en aquell moment. Explicar que el seu el seu marit va morir i que va continuar endavant amb la feina i amb els fills en dos paràgrafs era tant poc! Necessitava que el lector fos conscient del que realment es deuria trobar i de com es devia sentir. He recorregut a la ficció perquè el lector entengués la potència d’aquesta persona i no es quedés només en si va ser presidenta d’una associació, va rebre un premi o algun altre mèrit que, hi són i són importants, però no tan impressionants com ella com a personatge: com responia a la vida, la figura que era davant la vida i, per tant, com modificava qui es trobava, perquè sempre feia de mirall. Ella predicava amb la mateixa obra.

Any mercè pàniker

Dona, mestissa, empresària i feminista, Mercè Pàniker va ser una innovadora en el seu temps que tot i tenir una trajectòria extraordinària va quedar invisibilitzada pels homes de la seva família. L’any 2020, coincidint amb el centenari del seu naixement, el govern, a través de l’Institut Català de les Dones, va celebrar l’Any Mercè Pàniker i Alemany, també invisibilitzat per la pandèmia. Ara un llibre en rescata la història.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)