Entrevista

DAVID BUENO

BIÒLEG I ESPECIALISTA EN NEUROEDUCACIÓ

“El cervell dels adolescents és un garbuix, com la seva habitació”

David Bueno, expert en neuroeducació, se submergeix en el seu darrer llibre en l’etapa més temuda pels pares: l’adolescència dels fills. Entendre els grans canvis que tenen lloc al cervell dels adolescents pot ajudar a comprendre’ls i a acompanyar-los

EL CERVELL DE L’ADOLESCENT Autor: David Bueno Editorial: Rosa dels Vents Pàgines: 267
XARXES SOCIALS
“Les xarxes els serveixen per socialitzar-se, però cal no perdre el contacte humà, sortir a voltar, fer esport, veure’s les cares”
ENS FA HUMANS
“Som l’única espècie biològica que té una adolescència real, que ens permet arribar a adults mantenint les capacitats de motivació, de curiositat, i de creativitat pròpies de la infantesa”

“L’adolescència és una etapa meravellosa.” No busquin cap ironia en l’afirmació, ni segones lectures. La sentència la fa David Bueno, doctor en biologia i especialista en neuroeducació, al seu darrer llibre El cervell de l’adolescent, un exercici de divulgació científica que ens acosta a la gran metamorfosi cerebral que es produeix durant l’adolescència per poder entendre millor aquesta etapa vital. David Bueno ens en fa, de primera mà, una síntesi a les planes de “La República jove” (vegeu les pàgines 24-25), en què col·labora habitualment, i en aquesta conversa parlem de com els adults podem acompanyar els adolescents en aquesta etapa.

“L’adolescència és el que ens fa humans”, així insisteix a remarcar-ho al llibre. No som conscients de la transcendència d’aquesta etapa?
És una etapa de gran transcendència, sí. I ens fa humans per diversos motius. Som l’única espècie biològica que té una adolescència real, que ens permet arribar a adults mantenint les capacitats de motivació, de curiositat i de creativitat pròpies de la infantesa. De fet, els adults conservem característiques infantils gràcies al fet que passem per una adolescència. I d’altra banda, és l’etapa en què ens fem conscients de la nostra identitat i del lloc que ocupem al nostre entorn. Això és el que ens permet, després, ser joves i adults empoderats, capaços de prendre les nostres pròpies decisions de manera raonablement raonada i reflexiva. Aquests dos factors són els que fan que l’adolescència sigui una etapa crucial, en què explorem qui som, com som i ens plantegem què volem ser, en comptes de continuar per inèrcia allò que havíem fet a la infantesa.
Parla de l’adolescència amb entusiasme, com una etapa meravellosa. En canvi, hi ha generalitzada (entre els adults) la idea contrària.
Hi ha una idea molt generalitzada de l’adolescència com una etapa dura, de confrontació entre pares i fills, una etapa compromesa en què els alts i baixos que molts adolescents presenten poden ser tòxics i fins i tot perjudicials. És cert que pot comportar enfrontaments entre pares i fills i situacions delicades, però és una etapa que cal viure-la amb entusiasme, i ho han de fer tant els adolescents com els pares. L’hem de gaudir, perquè és l’única manera de poder-la compartir. Cal una confiança mútua, necessitem confiar en els nostres fills i filles adolescents perquè ells també puguin confiar en nosaltres. No és estar-hi a sobre, sinó que ells sàpiguen que si ho necessiten ens trobaran a prop, encara que ens puguem enfadar, encara que de vegades ells ens contestin malament, o que ens facin fora de la seva habitació… Tot això forma part d’aquest procés de maduració del cervell adolescent, del procés de descobrir quina és la seva individualitat, i per això no volen intromissions a la seva intimitat, la mental o la de la seva habitació.
Distància amb una mà estesa...
El que cal és respectar-los, perquè ells també ens respectin a nosaltres, sabent que de vegades ens diran alguna cosa fora de to. Es tracta de transmetre aquest respecte, entès com a confiança, perquè ells puguin confiar en nosaltres i perquè quan ho necessitin sàpiguen on poden anar. Hem d’estar entusiasmats amb aquesta etapa, perquè ells també aprenguin a confiar en si mateixos. Això és clau perquè després ells puguin dirigir la seva joventut i edat adulta, perquè ho visquin amb entusiasme i no perdin la motivació i sàpiguen trobar els seus objectius vitals.
Per què podem entendre un infant i, en canvi, sovint no entenem els adolescents si tots ho hem sigut? Oblidem?
Els records que tenim del passat es van construint de manera seqüencial, tenim una sensació de causa i efecte. I ens és més fàcil entendre els infants perquè durant la infantesa no tens tants dubtes, et deixes portar pel teu entorn i vius la vida, en bona part, a través de com la viuen els teus pares. No hi ha tantes cruïlles on explorar, és més lineal, i per això quan la recordem, tot i que inevitablement esbiaixem els records, els alterem menys del que ho fem amb les records de l’adolescència, on hi ha molts alts i baixos emocionals i molts més dubtes.
Quin paper hem de tenir els adults amb els adolescents?
Els adults tenim un paper clau, som un referent per als nostres fills i filles encara que ens pugui semblar que volen fer just tot el contrari. Hem sigut un referent per a ells quan eren infants, i moltes de les coses que hauran vist en nosaltres durant la seva adolescència les aprofitaran per construir la seva personalitat d’adults. El paper que hem de tenir, per a mi, és triple, perquè hi ha tres aspectes clau. El primer és transmetre’ls suport emocional. L’adolescència és una etapa de descoberta i de fortes emocions i han de disposar d’un ambient, el que generem els adults, on trobin suport emocional, un ambient que no estimuli encara més aquests alts i baixos emocionals. En segon lloc, hem de fomentar l’estímul, generar un ambient on puguin descobrir quins són els seus objectius vitals. Nosaltres no hem de fixar quins han de ser aquests objectius, ja que han de descobrir per si mateixos què els interessa i que els motiva. No estem parlant de sobreestímuls, que això porta a l’estrès i perjudica totes les funcions mentals i cognitives. I finalment, el tercer punt és l’exemple; ells ens estan imitant i, encara que no ho sembli, es fixen en com ens comportem. Si volem que ens respectin els hem de respectar; si volem que confiïn en nosaltres, hi hem de confiar; si volem que es motivin, ens han de veure motivats; si volem que s’esforcin, han de percebre en nosaltres aquesta capacitat d’esforç; si volem que siguin resilients, han de veure que nosaltres també ho som davant de l’adversitat.
Descriu l’adolescència com una metamorfosi, la compara amb la dels insectes, i no només en sentit figurat. Què implica?
L’adolescència és una autèntica metamorfosi en l’àmbit cerebral. El cos també canvia, a partir de la pubertat, però aquests són canvis petits comparats amb els que es produeixen al cervell. Hi ha tres zones que canvien i que expliquen el comportament dels adolescents. Una és la zona de l’amígdala, la zona del cervell que genera les emocions, que es torna hiperreactiva, i això vol dir que responen amb molta més intensitat. Té un aspecte d’adaptació biològica, perquè per primer cop s’enfronten a experiències del món dels adults sense tenir-ne records previs. La segona zona del cervell que canvia moltíssim –de fet, la que canvia més– és l’escorça prefrontal, la zona que genera i gestiona els comportaments més complexos, com ara la reflexivitat, la planificació, la presa de decisions raonades i també la gestió emocional. Aquesta zona perd moltes connexions –les que mantenien els comportaments infantils– i en guanya moltes de noves que són les que permetran mantenir els comportaments de joves i adults. La reconfiguració és tan intensa que durant aquest període perd eficiència de funcionament, això no vol dir que els adolescents no puguin reflexionar, planificar o gestionar emocions, però els costa molt més esforç. I l’última zona que canvia és l’estriat, la zona que genera les sensacions de recompensa i de plaer; per això busquen novetats per veure què els satisfà més, i també és la seva manera de conèixer-se. I si ho combinem tot tenim: moltes ganes de buscar novetats i d’experimentar, hiperreactivitat emocional i més dificultat per gestionar tot aquest procés. És la definició bàsica de l’adolescent prototípic.
Quant dura el procés de l’adolescència?
Té una durada variable. L’inici és biològic, fruit d’unes descàrregues hormonals que inicien els canvis de la pubertat, i a partir d’aquí, s’inicia l’adolescència. Hi ha nens i nenes que imiten comportaments adolescents quan encara són infants, i això ho hauríem d’intentar evitar. Els imiten pel que veuen al seu entorn, a les xarxes socials, i es comporten com si fossin adolescents quan encara no ho són, quan el seu cervell encara no ha començat el procés de canvi. No és bo que hi hagi aquesta imitació. A partir d’aquí, l’adolescència va madurant i progressant i perquè acabi cal que les tres zones del cervell de què parlava hagin completat la seva maduració, que pot passar a l’entorn dels 18 o 20 anys. Hi ha, però, un altre aspecte important, i és que s’ha vist que els adolescents només deixen de comportar-se com a tals quan el seu entorn d’adults els valora i els reconeix com uns iguals en drets i deures. Sovint, però, continuen vivint a casa, i els continuem tractant com si fossin adolescents quan ja són adults.
En tot aquest procés, en com ho viuen, hi ha diferències de gènere?
N’hi ha algunes d’origen biològic que tenen sobretot relació amb els aspectes reproductors. Amb les nenes, la pubertat comença una mica abans, perquè les descàrregues hormonals associades comencen abans. Això fa que el procés comenci i acabi una mica abans en les nenes i noies. A banda d’això, que és biològic, la majoria de diferències de gènere que podem observar tenen una arrel cultural, d’aprenentatge, d’allò que veuen al seu voltant, que han vist des de la infantesa i que els condiciona quan són adolescents. Veure catàlegs on es classifiquen joguines per a nens i per a nenes el que fa és marcar unes diferències que no són reals perquè poden jugar i divertir-se amb qualsevol cosa. O el fet d’apel·lar a la valentia quan és un nen qui es fa mal i, en canvi, destacar-ne la fragilitat si es tracta d’una nena: allò de “va, valent, que no ha sigut res” o “ai, bonica, que t’has fet mal?”. Tot això acaba marcant connexions cerebrals que imprimeixen diferències. Insisteixo que hi ha algunes diferències associades a aspectes reproductors: elles podran gestar; ells, no, i això implica algunes diferències de comportament, però més enllà d’això les diferències tenen a veure amb les experiències i l’entorn cultural.
Com afecta l’era tecnològica actual, i les xarxes socials en particular, aquesta etapa?
Les xarxes socials tenen, per descomptat, un impacte clau en aquesta etapa; de fet, en totes les etapes. D’una banda, són una manera de socialitzar-se, i els adolescents busquen socialitzar-se amb altres adolescents, és la manera de situar-se dins del seu entorn i de trobar-se a si mateixos per comparació amb els altres. Des d’aquest punt de vista, tenen una funció social. El problema és que substitueixen el contacte humà –allò de sortir a fer voltes pels carrers amb altres adolescents– i aquest contacte no s’ha de perdre. És important promoure aquest contacte, que facin esport, que surtin a passejar, a asseure’s en una cantonada amb els amics, que es vegin la cara. Les xarxes socials, d’una banda, augmenten la confiança, i per això de vegades es fiquen en autèntics problemes; però al mateix temps els fan ser més dubtosos respecte a altres aspectes emocionals que no es poden percebre a través d’un mòbil.
I el consum de drogues?
És un dels aspectes més problemàtics. Les drogues activen l’estriat, la zona del cervell que genera sensacions de recompensa i de plaer. Per molt malament que es trobin físicament, l’estriat se’ls activa dient “Ep! això és guai.” I aquí hi ha el gran problema, i per això és important allunyar-los de les drogues. Com ho podem fer? Doncs generant-los un ambient on puguin trobar aquestes recompenses, aquestes sensacions de benestar i de plaer de manera diferent. L’esport, per exemple, també activa l’estriat. I en els estudis també es pot crear un ambient en què es vegin recompensats pel seu esforç. Si es perceben només com una obligació i no hi ha motivació, l’estriat del cervell no s’activa i busquen aquesta sensació de recompensa d’una altra manera. Si aconseguíssim un sistema educatiu que realment estimulés la seva motivació, reduiríem el nombre de persones que s’enganxen a les drogues. Per tant, cal potenciar també l’esport i el contacte social, els esplais i els llocs on es puguin trobar, riure, queixar-se i fer d’adolescents, en definitiva.
Al llibre, no passa per alt la salut mental dels joves, i adverteix que no és un problema menor.
El nombre d’adolescents i joves amb situacions d’estrès, ansietat i depressió ha anat augmentant, en part a causa de la pandèmia, que no els ha permès socialitzar-se ni fer allò que el seu cervell els demanava fer, la qual cosa ha incrementat l’estrès, i una de les conseqüències de l’estès és l’ansietat i la depressió. Una altra conseqüència és l’augment de l’agressivitat. Cal estar-hi a sobre, perquè quan s’altera aquesta salut mental pot costar reconduir-la. Per cuidar la salut mental cal, sobretot, cuidar la salut emocional. Es tracta de mantenir aquesta confiança i el suport emocional, d’estar alerta als senyals quan alguna cosa s’està alterant, sense atabalar-los, però mostrant-los que poden confiar en nosaltres. I es tracta de disminuir situacions que puguin afavorir l’estrès. L’esport és una gran eina. I és important no sobresaturar-los, ni sobreestimular-los, perquè tot això genera estrès. Durant l’adolescència, el nivell basal d’estrès és una mica més alt, per qüestions fisiològiques, i hem de vigilar de no augmentar-lo més nosaltres. La salut mental és el que acabarà condicionant que el pas a l’edat jove i adulta sigui harmònic i saludable, i d’això depèn que siguin joves feliços.
El tsunami d’emocions i transformacions que significa aquesta etapa el resumeix en dues paraules: oportunitats i vulnerabilitat. Són més fràgils del que ens imaginem?
Són alhora més fràgils i més resistents del que els adults ens imaginem. Són més resistents perquè el seu cervell és molt plàstic, mal·leable i, per tant, es poden adaptar al seu entorn, i això els fa especialment resistents. És una època d’oportunitats, perquè aquesta plasticitat del cervell fa que qualsevol aprenentatge erroni, incorrecte, pugui ser reconduït. I són més fràgils pel mateix motiu: és una època de tanta plasticitat cerebral que qualsevol ambient o situació que els resulti tòxica també els generarà més connexions dins del cervell que enfortiran aquesta toxicitat. Per això és tan important donar-los exemples sans, un ambient de confort, entès com a confiança i suport emocional, per evitar aquests efectes negatius de la fragilitat, i que els permeti ser uns joves empoderats que puguin trobar els seus objectius vitals i que tinguin els recursos personals, cognitius i emocionals per assolir-los.
I el gran enigma: per què tenen l’habitació desendreçada?
És un reflex del seu cervell. Bé, no és que estigui desendreçat, però està fent i desfent tantes connexions que passa per alguns moments una mica caòtics. I l’habitació és un reflex d’això. També hi ha adolescents que són especialment endreçats i té el mateix origen, encara que sembli contradictori, simplement estan descobrint aquest caos que hi ha dins el seu cervell i intenten endreçar l’entorn per endreçar-se a si mateixos. Els dos comportaments són típics de l’adolescència.

CIÈNCIA A L’ABAST

David Bueno i Torrens (Barcelona, 1965) és doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona. L’educació, i sobretot entendre com aprenem, han centrat bona part de les seves investigacions i del seu treball acadèmic, que el 2019 el van portar a crear la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st, la primera del món dedicada exclusivament a aquest camp. Ha desenvolupat la seva trajectòria professional i acadèmica principalment a Barcelona, però també ha estat professor investigador a la universitat d’Oxford. Ha publicat més de setanta articles científics i un gran nombre de llibres amb els quals acosta la ciència al gran públic, una tasca, la de divulgació, per la qual ha rebut diversos premis, entre els quals, el Premi Europeu de Divulgació Científica, el 2010. La República compta periòdicament amb les seves col·laboracions, amb què acosta la ciència als més petits des de la secció de “La República jove”, i és també una de les firmes habituals de “La República de les arts”, en què fa crítica de llibres de temàtica científica. Ciència i educació formen un binomi indestriable en David Bueno, que treballa també en la formació de professors, a banda de participar en diversos projectes de reflexió i innovació educativa i de coordinar a Catalunya, des de fa més d’una dècada, la matèria de biologia a les PAU, en què ha potenciat el canvi de les preguntes memorístiques a preguntes de reflexió i anàlisi en contextos reals.

DEIXEM-LOS DORMIR!

Les batalles per l’hora d’anar a dormir o perquè s’aixequin són gairebé un clàssic en les rutines amb els adolescents. “Si els agrada anar a dormir tard és perquè els ho demana el cervell”, adverteix David Bueno. “El ritme circadiari és un ritme biològic que a l’adolescència s’endarrereix de mitjana un parell d’hores”, aclareix. I de retruc, si la son arriba més tard, al matí el cervell també se’ls activa més tard. Un fet que genera algunes controvèrsies, perquè precisament han d’entrar més d’hora a l’institut que quan eren infants. El resultat: adolescents amb falta de son, més irascibles i amb pitjors resultats acadèmics que si els deixéssim dormir més. No és, en opinió de David Bueno, un tema anecdòtic, i al seu llibre fa un repàs exhaustiu de les conseqüències –pel que fa a salut, desenvolupament i maduració cerebral– de no descansar prou.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)