Entrevista

PATRICIA PLAJA

PERIODISTA I PORTAVEU DEL GOVERN

“Parlar més del compte és garantia d’equivocar-te”

La portaveu del govern ni fa política ni en parla. La seva feina, explica, és posar veu i cara a l’acció de govern. Ho fa cada dimarts des del faristol de Palau

SABER DE TOT
“Crec que no ha estat un encert que els polítics hagin volgut demostrar que saben de tot i que poden contestar de tot”
FUNCIÓ PORTAVEU
“L’objectiu és aïllar el govern de tot el que passa al seu voltant en el sentit de discrepàncies i de política de declaracions”

Patrícia Plaja (Begur, 1981) és des del mes de juny passat la cara visible del govern de la Generalitat. Hi va arribar avalada per la feina ben feta com a cap de comunicació dels Mossos d’Esquadra i, en especial, per la premiada gestió de la comunicació durant els atemptats de l’agost del 2017. Com a portaveu del govern, aquesta periodista de raça posa l’accent en el perfil tècnic que adopta el càrrec amb el seu nomenament.

El proper 1 de juny farà un any que es va fer públic que seria la portaveu del govern. Amb els mesos de rodatge que acumula, se sent còmoda donant la cara?

Fa uns mesos i hi ha dies que tinc la sensació que vaig començar ahir i d’altres que fa anys que ho faig. Tot és molt diferent del que havia fet fins ara; és una feina molt intensa.

No coneixia ni el president Aragonès ni a ningú del seu equip. Com li arriba la proposta?
No, ningú. De l’entorn polític, els únics contactes que havia tingut eren amb els consellers d’Interior de les últimes legislatures, per la feina que feia a comunicació dels Mossos d’Esquadra. El president Aragonès és qui em va trucar directament i em va fer la proposta.
Que despengis el telèfon i l’interlocutor sigui el president... Com ho encaixa això?
Algú em truca un divendres a la tarda i em pregunta si és un bon moment per parlar. Jo li demano un minut perquè estic amb els nens, i llavors és quan em diu que em passarà amb el president. Sobta, evidentment. Això és un divendres a la tarda i la decisió no és immediata, és meditada. Després d’aquesta trucada hi ha converses, el president m’explica quina és la seva idea de portaveu de comunicació del govern i jo li trasllado quin és el meu punt de vista. Hi ha una reflexió posterior i després la presa de la decisió.
Amb la perspectiva d’aquests mesos, va ser una bona decisió?

Vaig prendre la decisió que creia que havia de prendre. És un repte professional enorme i, per tant, ja tindrem temps de fer-ne balanç. Gairebé són les primeres passes, per tant, ja tindré temps de valorar en l’aspecte professional què m’ha aportat, què he après i també que he pogut aportar jo a la comunicació política. En tot cas, ara estic molt contenta de la feina que estic fent.

Ha defensat el perfil tècnic de la seva figura i que la seva línia vermella és fer partidisme. Hi ha hagut algun moment en què s’hagi hagut de plantar?
No, no. El que he explicat i el que deixo clar és que, com diu el director general de comunicació del govern, hi ha una persona que ha estat designada per ser la veu i la cara del govern i per explicar les decisions conjuntes del govern. Per tant, la meva feina és aquesta: intentar explicar les decisions del govern de la millor manera possible, però jo soc només el canal per traslladar el missatge i el que he fet fins ara en tot moment és això i, per tant, no s’ha donat cap circumstància en què no hagi estat així.
Més enllà de l’acció de govern, les discrepàncies polítiques entre els socis són una constant i hi ha hagut més d’una crisi entre els dos partits. A banda de fer portaveu, el seu també és un paper d’escut?
El meu paper, com deia, és ser la cara i la veu del govern. Hi ha un govern, que és de coalició i hi ha dos partits que formen aquest govern. A l’entorn dels partits, hi ha els moviments, els discursos i l’acció política dels mateixos partits, i al govern, hi ha l’acció de govern i prou. L’objectiu d’aquesta portaveu amb perfil tècnic, d’aquesta periodista que parla en nom del govern, és precisament aquest: aïllar el govern de tot el que passa al seu voltant en el sentit de discrepàncies, de política de declaracions i, fins i tot en alguns moments, de tensió. I crec que l’objectiu s’està complint, perquè són fets objectius que pel que fa a comunicació de govern, afortunadament –i això no vol dir que no arribi– fins ara no hi ha hagut cap disfunció. Això potser ho pot valorar més un periodista que no pas jo.
Despolititzar la figura del portaveu va ser un encert...
No crec que sigui jo la persona que hagi de valorar si va ser un encert o no. En tot cas, els fets objectius són que vuit mesos després del meu nomenament no hem tingut cap crisi comunicativa posterior a un consell de govern perquè el missatge que es trasllada ja és el missatge consensuat, el missatge unànime, la veu de tot el govern, i això és molt important. El dimarts qui parla no és cap conseller en concret, no és cap dels dos partits polítics, no és ni el president ni el vicepresident, sinó tot el govern.
Quin és el paper de la figura del portaveu del govern més enllà de les compareixences públiques dels dimarts?
Hi ha dues velocitats al voltant de la figura del portaveu: una, com és obvi, és estar al cas de tota l’actualitat, la de casa nostra i la de l’àmbit internacional. Amb més o menys profunditat –perquè és evident que no es pot saber tot de tot arreu–, has de saber què passa, i això vol dir escoltar i llegir molt. I en segon lloc, cal estar molt al cas de tot el pla l’acció de govern, del que s’ha fet, d’on estàs i d’on aniràs. I això també suposa llegir moltíssim i parlar amb tots els departaments per tenir la informació de tot. Més enllà d’anar-te amarant de tota aquesta informació, hi ha la gestió diària de tots els temes que surten, perquè l’equip de comunicació de la Direcció General de Comunicació del govern gestiona tota la comunicació. A banda de fer d’enllaç amb altres departaments, també hi ha reunions diàries sobre temes. Fins ara, per exemple, hi havia reunions diàries fixes de seguiment de la comissió delegada de la covid i ara hi ha també la Comissió delegada d’Ucraïna.
Quina relació té amb la resta de consellers i conselleres del govern?
Hi tinc relació directa els dimarts després de la reunió de govern i també en funció de l’actualitat i del que hi hagi que sigui notícia. A la reunió de govern com a tal només hi poden ser el president, el vicepresident, els consellers i el secretari de govern, però quan finalitza i es tanca l’acta, a la mateixa sala em reuneixo amb ells per fer un repàs dels temes més rellevants i per posar sobre la taula els darrers temes del dia, perquè n’hi ha que no són a l’ordre del dia de la reunió de govern, però que són d’actualitat i és obvi que sortiran en la roda de premsa i que cal fixar una posició de govern. Intento avançar-me en aquells temes que són d’interès per a la ciutadania i, en especial, per als periodistes, i fixar posició. I quan jo dono respostes no tinc problema a dir que un tema no s’ha tractat perquè la meva opinió val poc o gens.
Com a comunicadora, la seva opinió sí que val en l’àmbit intern i potser no sempre coincideix amb el que voldria un polític. S’ha de mossegar sovint la llengua?
Soc una persona que, sempre des del respecte, es mossega molt poc la llengua. Si tinc clar que les coses s’han de fer d’una determinada manera, encara que hi hagi qui pensi absolutament el contrari i ho estigui veient o intuint, jo necessito compartir que el meu posicionament i la meva manera de veure-ho és l’altra. En comunicació les coses mai són blanques o negres, i tu pots tenir molt clar fer-ho d’una manera i jo d’una altra, i parlant la gent s’entén i sempre es pot trobar la millor manera.
“Allò que no es comunica no existeix.” Recull aquesta màxima del periodisme corporatiu al seu perfil de Twitter. Què no es comunica perquè convé que no existeixi?
En l’àmbit en què jo em moc, que és l’àmbit de l’acció de govern, respecte a què s’ha fet, on estem i cap a on anem es pot comunicar tot, només cal buscar el moment oportú. En realitat, el que vull dir quan dic que el que no es comunica no existeix és que sempre és millor explicar les coses que t’interessen, que estàs fent o en les quals estàs treballant que no pas no explicar-ho, perquè si tu no hi dones veu, algú ho explicarà per tu i segurament aquell espai l’ocuparà algú altre. Si tu ets el protagonista t’has d’explicar. Ara bé, el que cal tenir molt clar és que explicar-se no és justificar-se. Ara ja no parlo de l’àmbit de govern, parlo de comunicació en general, explicar-se no és justificar-se, és donar a conèixer el perquè de les coses; si la gent entén per què es fan les coses, normalment tot és molt més senzill. Moltes vegades el que falla, a la vida en general i a les relacions entre persones, és això, una comunicació més fluida.
Hi ha hagut alguna roda de premsa especialment difícil? Per quin motiu?
Per a mi, les rodes de premsa mai són fàcils, i no crec que ho arribin a ser. Sí que és cert que de les primeres que vaig fer a les d’ara hi ha hagut una evolució. De tota l’experiència que he acumulat en els últims vint anys en matèria de comunicació, no en tenia cap sobre com comunicar en públic de manera institucional davant les càmeres, i això es notava els primers dies i n’era conscient. Parlo de memòria, però si el president va fer públic un dimarts que seria la portaveu, jo vaig arribar a Palau el dijous i el dimarts següent ja vaig sortir. Un cap de setmana per preparar-me: no tenia el rodatge, hi havia molta expectació mediàtica, tothom estava pendent de mi... Molta pressió, aquell dia! Entrenant-se se n’aprèn, i el millor entrenament és cada dimarts quan em poso davant del micròfon.
Què imposa més, la càmera o els periodistes buscant un titular?
Màxim respecte a tots els periodistes, que al final són companys, això ho tinc claríssim. Jo soc periodista igual que ells o ells són periodistes igual que jo i, per tant, ens trobem cada dimarts cadascú per fer la seva feina. El més complex de tot és el fet que cada dimarts la portaveu surt a donar explicacions sobre el que ha acordat el govern, però en realitat els periodistes –i ha de ser així– et poden preguntar sobre qualsevol tema. Intentes tenir coneixement del màxim de coses possibles, però ningú sap de tot, i passes un examen, no perquè te’l facin els periodistes, sinó perquè tu ets conscient que et preguntaran qualsevol cosa qualsevol dimarts... Això, per a mi, és el més complicat. També li diré que no tinc cap mena de problema a reconèixer que un tema no s’ha parlat o dir que no tinc suficient informació o coneixement per fer-ne una valoració. Crec que no ha estat un encert que els polítics hagin volgut demostrar que saben de tot i que poden contestar de tot. Això ha fet que, al llarg dels darrers anys, trobem unes declaracions sobre temes concrets que dius: “Mare de Déu!” En una roda de premsa no vas a lluir-te, a buscar el focus o el gran titular. En el cas d’un portaveu el més important és no cometre errades, i el que puguis explicar en set paraules no ho expliquis en set frases, perquè parlar més del compte és garantia d’equivocar-te.
Fem política-ficció. Com a portaveu, quina notícia li agradaria poder donar?
Jo, de política-ficció, no en vull fer. Durant molts mesos, cada setmana quan he sortit a parlar de la pandèmia pensava que tant de bo pogués sortir a explicar que ja està, que la covid s’ha acabat. Ara, per exemple, hi ha el tema de les mascaretes, a veure si es pot anunciar que es retiren a les escoles o als espais interiors. És cert que depèn del que surtis a anunciar estàs més content o menys. Recordo amb especial duresa la roda de premsa prèvia a Nadal, quan vam sortir a anunciar la vigila de festes mesures restrictives. Era plenament conscient de l’impacte emocional que allò que havia de dir tindria sobre tota la població. Tothom tenia sopars i trobades familiars organitzades, i jo havia de dir que s’havia de tirar tot enrere, i això sap greu perquè veus al teu propi entorn l’impacte que genera. Quan puc donar una notícia que és bona, a mi em fa feliç.
Parlava de la tensió de ser examinada. Genera més estrès això que gestionar l’imprevist des de la comunicació dels Mossos d’Esquadra?
Són ritmes diferents, però en els dos casos ets plenament conscient de la responsabilitat que estàs assumint, de la delicadesa de la informació que estàs tractant i de l’impacte que tindrà el que diràs. Quan estava als Mossos, encara que no donés la cara, era la veu oficial del cos, i el que jo deia era sempre segons els Mossos d’Esquadra, i tot el que ve dels Mossos té una repercussió molt gran! Per tant, no se’m sentia la veu o no se’m veia la cara, però era molt conscient de la delicadesa de tot el que gestionava. Aquí la consciència la tens des del minut zero, perquè veus tots els periodistes davant teu, veus les càmeres i els fotògrafs i saps que qualsevol paraula que diguis o que no diguis –perquè de vegades la notícia és que el govern evita un pronunciament– té repercussió. Surts amb tensió i no crec que això sigui dolent, al contrari, has de sortir amb tots els sentits activats tota l’estona i no abaixar la guàrdia, ni abans ni després de la compareixença, perquè en el moment que traspasses la porta els periodistes no parlen amb tu perquè siguis la Patrícia, hi parlen perquè ets la portaveu del govern i m’he d’abstenir de fer valoracions sobre l’actualitat.
Defensa que es pot fer periodisme des de les institucions. El que fa com a portaveu del govern és periodisme?
Si considerem la comunicació institucional i la comunicació corporativa com una branca més del grau de periodisme, evidentment el que fa el portaveu de qualsevol institució també és periodisme. No parlem de periodisme de mitjans, sinó de periodisme de fonts, on hi ha una part molt important que és la comunicació corporativa. Si no, on ho englobem això? És comunicació institucional, i això és una branca més del periodisme. La presa de decisions no passa per mi, perquè jo soc un perfil tècnic de comunicació i, per tant, jo soc el canal i dono forma al missatge que s’ha de traslladar. Es pot donar forma a través d’una nota de premsa, a través d’un vídeo que es difon per les xarxes o a través de la portaveu que ho explica de la manera que creu que és la més adient i adaptant el missatge a l’interlocutor.
Si un perfil tècnic de portaveu evita incendis, vostè està contenta amb la feina i el govern també... podria ser que com ha passat amb l’excap de protocol de Palau Carles Febró vegi passar des del faristol més d’un president i més d’un govern?
[Riu]
La comparació amb Carles Febró m’elogia moltíssim. És que és una institució, aquí a Palau! Precisament de la poca gent que coneixia de Palau, un era el Carles Febró, perquè els que fa temps que treballem a l’administració l’hem vist en mil llocs diferents acompanyant el president. No ho sé. Jo crec que la figura de perfil tècnic, que és la que jo tinc, aporta coses bones o molt bones a la comunicació política i que és una figura absolutament compatible amb l’espai que ha de tenir cada conseller, el vicepresident i el president del govern a l’hora de comunicar. Per a mi, el portaveu té unes funcions molt clares i s’ha de veure quin recorregut té, que jo crec que és llarg, no en el meu cas concret, sinó en la figura tècnica del portaveu.
Vostè ve de molts anys als Mossos, amb períodes complicats en els quals s’ha vist la complicitat que mantenia amb el major Trapero. Hi manté el contacte? Li sap greu que se l’hagi destituït com a cap dels Mossos?
Sí que hi mantinc contacte. És una persona amb qui he treballat durant molts anys i és conegut que més enllà de l’àmbit professional tenim també una relació personal d’amistat i, per tant, continuem mantenint el contacte, tot i que sí que és veritat que no és el mateix treballar junts i veure’ns cada dia que no pas ara que els nostres camins professionals els fem per separat. De la situació personal del major, m’estimo més no fer-ne comentaris.
I al comissari Josep Maria Estela el coneix? Han coincidit des que és al capdavant del cos?
Sí, també hi he treballat durant molts anys i hi tinc una molt bona relació, però no hem coincidit encara des de que ha estat nomenat cap del cos.
Abans de ser portaveu del govern, el nom de Patrícia Plaja estava associat als Mossos i a la bona gestió comunicativa dels atemptats, per la qual ha rebut premis i reconeixements juntament amb el cap de comunicació de Protecció Civil, Marc Homedes. Enyora aquella etapa?
No. La recordo amb molta estima, i en l’aspecte professional el que jo he après als Mossos d’Esquadra és moltíssim. En tinc molt bon record, però enyorança no és la paraula.
És una etapa tancada o hi té la porta oberta per tornar?
Jo crec que les coses que són bones no s’han de donar mai per tancades. S’ha de mirar endavant i s’ha de seguir caminant, però si la pregunta és quin és el meu futur professional o on em veig, no ho sé. Jo ara estic gaudint molt de la feina que estic fent aquí, i també vaig gaudir moltíssim de la feina que vaig fer als Mossos. Per sort o per desgràcia, les nostres vides estan molt condicionades per les feines que fem, perquè ens ocupen una part molt important del nostre temps. Per això, si una cosa tinc clara és que el més important de la feina que fem és, si es pot, gaudir-la i que t’agradi.
Abans de l’oferta de portaveu hi havia hagut altres propostes del Departament d’Interior que no va acceptar.
Al llarg dels anys, per l’experiència acumulada se m’ha ofert ser responsable de comunicació de diferents departaments, i jo a l’hora de prendre les decisions tinc en compte quins són els meus coneixements, si puc fer bé aquella feina i també si m’ompliria i em faria feliç. En funció d’això, he pres les decisions, i soc conscient que he tingut sort perquè he pogut decidir les feines que he fet.
Tant la feina que feia al cos de Mossos d’Esquadra com la d’ara com a portaveu no tenen horaris i requereixen dedicació exclusiva. Un alt càrrec pot conciliar?
No. La teoria és una i la pràctica, una altra completament diferent. Sí que és veritat, no sé si per a bé o per a mal, que amb la pandèmia i les connexions virtuals hi ha coses que han canviat. Abans havies de ser tant sí com no en un lloc físic per fer una reunió i ara la pots fer des de casa. Però resulta que pel fet de poder-la fer des de casa no dius mai que no i, amb els nens al costat, pots estar connectada a les vuit del matí o a les deu de la nit.
I per desconnectar? Té algun refugi?
Begur! Sempre Begur: a l’hivern, a l’estiu, a la primavera i a la tardor, tot i que entre setmana no hi puc anar. També, és clar, els meus fills són el meu refugi i, encara que sigui complicat, amb el temps i el pas dels anys he après molt més a conciliar del que ho feia temps enrere.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor