Entrevista

Fernando Fernández

Coordinador de mobilitzacions de Greenpeace a Catalunya

“Som l’estat amb més perill de desertificació de la Unió Europea”

Greenpeace és una entitat referent d’entitats. Un dels seus objectius és teixir aliances, fer xarxa i ser un grup de pressió per provocar canvis en les polítiques que afecten el medi ambient

OLIGOPOLIS
“Cal potenciar l’autoconsum i les comunitats energètiques, és a dir democratitzar l’energia, i trencar amb l’oligopoli energètic”
ECONOMIA
“Quan parlem de fer canvis sabem que al final són llocs de feina, per això no pots tancar una indústria d’un dia per l’altre i cal un pla”
UN SOL PLANETA
“En els últims anys, les lluites s’han posat clarament damunt la taula, gràcies, en part, a la feina d’alguns moviments socials, com el que encapçala Greta Thunberg”
Abans d’entrar a treballar per a Greenpeace, Fernando Fernández va treballar amb diverses ONG catalanes que lluiten per denunciar l’actuació d’algunes empreses quan surten del seu territori. Les lleis auditen poc –o gens– el comportament de les companyies un cop traspassen les seves fronteres i es radiquen en altres països més desfavorits. Fernández parla d’una desigualtat profunda entre el poder de les empreses transnacionals i la possibilitat de defensa dels drets dels habitants –i el medi ambient– de molts països on desenvolupen les seves activitats.
Abans de Greenpeace, la meva trajectòria estava relacionada amb l’estudi de tot allò que té a veure amb la desigualtat de poder que hi ha en l’esfera internacional. Em refereixo al poder de les grans empreses i a la defensa dels drets humans mediambientals. Hi ha un desnivell. Si tens un cas de vulneració de drets humans o de drets internacionals no hi ha una legislació, no hi ha un jutge que ho pugui abordar. No hi ha unes lleis clares ni potents que arribin a responsabilitzar aquestes empreses. Aquí és on hi ha la diferència, perquè aquests greuges normalment se solen resoldre a favor de les grans empreses, que són les que tenen mecanismes jurídics internacionals privats. Resolen a favor de les empreses i no pas a favor de les persones que han vist violentada la seva integritat personal i els seus drets. I passa de la mateixa manera amb els drets ambientals. A Catalunya hi ha en marxa un procés per treballar en aquesta línia, s’ha creat una taula de treball. S’ha de desenvolupar i veure quins són els impactes de les empreses catalanes a l’exterior. I nosaltres, des de Greenpeace, estem treballant en el que s’anomena llei de deguda diligència, una norma precisament perquè les empreses hagin de reportar què fan i no puguin sortir-se amb la seva, escapolir-se.
Posi’m exemples de males praxis empresarials.
Nosaltres hem treballat amb altres entitats que feien estudis de camp al Marroc, per exemple, per a totes les situacions d’explotació laboral relacionades amb la confecció de roba. També s’han treballat alguns casos a Nicaragua que tenien a veure amb les companyies elèctriques espanyoles. Aquests són dos exemples ben concrets.
Parla de lluitar per una llei que ha d’impedir que les empreses segueixin sense donar la cara. Què està fent Greenpeace?
Estem fent una feina de lobby, de grup de pressió, al Congrés dels Diputats espanyol perquè aquesta llei tiri endavant.
No deixar impune l’acció espanyola, i catalana, quan es fa negoci a l’estranger, doncs.
Exactament. I es tracta també de tenir control sobre tot allò que passa en la cadena de subministrament.
No és només la producció, interessa l’impacte en tots el nivells.
Es tracta també d’evitar el greenwashing que de vegades es fa des de les empreses.
Cal vigilar que no facin rentats de cara per semblar que estan precisament lluitant en favor del planeta. Molta aparença. Tot això requereix un gran desplegament de mitjans, de mitjans de tota índole. Són un grup que pressiona, diu, però per aconseguir quines conquestes?
Bàsicament, per aconseguir que l’Estat fiscalitzi les activitats i pugui penalitzar les empreses que tenen una mala praxi. És una feina que ja hauria d’estar fent l’Estat, i també ja hi hauria d’haver una legislació internacional que se n’ocupés, però no hi és. De fet, això últim seria el pas següent, després de la fiscalització per part de l’Estat, la legislació internacional.
Ara mateix, doncs, sortim del nostre territori i, si ho volem, podem fer allò que ens roti, tret que al país on acabem operant tingui algun tipus de normativa que no ho permeti.
Sí, si fa o no fa és això. El fet, però, és que aquestes empreses ja escullen països on hi ha corrupció i també hi ha necessitats en termes macroeconòmics. Això es té en compte, però no es tenen en compte els drets dels pobles indígenes, per exemple.
L’expansió territorial de Greenpace a l’Estat és força recent, fa uns tres anys.
Sí, molt recent, i anem a poc a poc, no és una descentralització com a tal, es tracta més aviat d’anar tenint presència. I així estem a Catalunya, el País Basc i Navarra, Galícia i Andalusia, per la importància política, econòmica i històrica que tenen totes aquestes zones.
Avui dia, amb la proliferació d’entitats de tota mena, seria relativament fàcil veure Greenpeace com una organització llunyana. La presència al territori, colze a colze amb altres ONG ho impedirà?
Sí. L’emergència climàtica i la crisi de biodiversitat són unes problemàtiques que tenen un abast tan gran que nosaltres sols, Greenpeace, no arribaríem enlloc. Ens hem d’aliar i hem de treballar plegats, amb les diferències que de vegades es presenten, però junts i alhora. Si no és així, no podrem assolir els objectius que s’han plantejat. Hi ha una feina de canvi de mentalitats i de conscienciació ciutadana, i a la vegada s’ha de treballar en canvis estructurals, en canvis de polítiques públiques.
No és poca cosa, tot el que cal fer.
És molta feina, sí, i molta la pressió que cal exercir. En els últims anys, les lluites s’han posat clarament damunt la taula, gràcies en part a la feina d’alguns moviments socials com el que encapçala Greta Thunberg i el seus Fridays For Future (‘divendres per al futur’), amb un èxit de mobilització brutal el 2019, com es va veure, per exemple, al passeig de Gràcia de Barcelona. Accions com aquestes fan que se’n parli molt. La pandèmia, però ha fet disminuir una mica l’embranzida d’aquesta onada pel clima i cal tornar a empènyer i fer-ho tots junts.
Hi ha qui diu que la força de moviments com la marea violeta, per la igualtat, també hauríem de ser capaços de materialitzar-la en el cas del canvi climàtic. En què es tradueix la idea de la territorialitat? Es tracta de traslladar projectes globals cap aquí, o de trobar-ne de propis?
Una mica de tot. La idea és intentar fer aterrar aquí campanyes globals, internacionals i estatals, i a la vegada, si hi ha un conflicte que encaixa en el treball de Greenpeace, volem intentar ser-hi, sumar, col·laborar. En aquesta línia, l’any passat vam intervenir per aturar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona-el Prat. Vam estar donant suport a la plataforma ZeroPort, que és la que va encapçalar les mobilitzacions. I no solament això, ja que també vam fer accions allí, a l’aeroport del Prat. Vam portar un tren de dotze metres per reivindicar, d’una banda, més trens i menys avions i, de l’altra, oposar-nos a l’ampliació.

UNITAT D’ACCIÓ

Molts ciutadans recorden l’impacte de les accions de Greenpeace quan pràcticament eren els únics que protestaven. Les imatges de la televisió o de la premsa no deixaven indiferent. Alguns, per edat, hem pogut veure això: Greenpeace gairebé sola aleshores i ara envoltada d’entitats. Fragmentar els moviments pot ser perillós. Hi ha unitat?
Si mirem en l’àmbit estatal, hi ha una coordinadora d’entitats, Rebel·lió pel Clima, que va néixer el 2020 i des d’aleshores està fent feina. És l’espai que aglutina les entitats de caràcter mediambiental i social d’abast estatal. A banda d’això, disposem d’un espai més institucional, però que té una importància molt destacada, com és el G5, que aglutina les cinc grans ONG mediambientalistes de l’Estat. I si mirem què passa a Catalunya, també durant la pandèmia es va crear la Xarxa per la Justícia Climàtica, que és una plataforma que aplega una vintena d’entitats, moltes persones, que intentem col·laborar i fer una tasca conjunta en aquelles campanyes en què puguem coincidir i, en d’altres, donar-nos suport. S’ha creat a Barcelona amb una voluntat d’expandir-se a tot Catalunya. Diguem-ne, doncs, que el treball en xarxa ja hi és i que estem enfocats en aquesta línia.
Quines són les prioritats de Greenpeace, ara mateix?
Es poden dividir en dos grans blocs. D’una banda, l’emergència climàtica i, de l’altra, la pèrdua de biodiversitat. En el cas del clima, ara tenim una campanya molt potent sobre gas fòssil, el mal anomenat gas natural. Estem immersos en una campanya que inclou, per exemple, una recollida de signatures perquè a la UE es prohibeixi la publicitat dels combustibles fòssils. Alhora, estem demanant que es faci un pla per abandonar l’ús del gas fòssil i anar transitant cap a les renovables. Tenim també un programa que té a veure amb això, amb les renovables, concretament per a la potenciació i la democratització de les energies renovables. Cal potenciar l’autoconsum i les comunitats energètiques, és a dir democratitzar l’energia, i trencar amb l’oligopoli energètic que hi ha en aquest país. Hi ha molta feina a fer, també pel que fa a ordenació territorial. Hi ha un mapa que va fer el Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic, que no és vinculant tot i que almenys dona un cert context, però s’ha de treballar molt més, també amb les comunitats. També tenim una campanya relacionada amb el clima, perquè té a veure amb gasos amb efecte d’hivernacle, i que es tracta de la recuperació dels trens per anar deixant l’ús dels vols curts, com el pont aeri Madrid-Barcelona, o el de València o el de Sevilla. Aquest any també volem incidir en les zones de baixes emissions. El 2023 s’haurien d’instal·lar zones de baixes emissions a totes les ciutats de l’Estat de més de 50.000 habitants. Més endavant arribarà a les de 20.000 habitants. Volem estar al darrere de tot això perquè s’implementi i s’estableixin uns criteris.
Això que comenta dels vols curts em fa pensar en el low cost, en els viatges internacionals en avió. I aquí entro en contradicció, entre el fet que tothom pugui viatjar, fins i tot tenint recursos limitats, i el preu que paga el planeta per aquesta mena de democratització.
L’impacte, encara que sigui low cost, també és de classe. Si mires qui agafa l’avió, no són els grups socials amb menys recursos. Cal veure quin perfil de persones van a segons quines destinacions turístiques. També hi ha un vessant social, doncs. Nosaltres, des de Greenpeace, recomanem que no es facin aquests viatges. Volem viatjar, sí, però fem-ho d’una manera sostenible. Ara mateix no tenim cap campanya que incideixi en això. Per tàctica, et diria que cal anar cap allò que es pot fer i assumir, perquè ja està a l’agenda pública i ja se n’està parlant: la substitució dels vols curts. L’alcaldessa Ada Colau ja s’hi ha manifestat a favor. Ens centrem en això, però tampoc solament en això. També hem posat la mirada en la recuperació dels trens nocturns. Espanya i Catalunya s’haurien de vertebrar amb tots els trens nocturns d’Europa, que acaben a Barcelona i després no segueixen, no van a Madrid, no van a València. Demanem al govern espanyol que això es potenciï. I que es recuperin els trens nocturns que hi havia abans com, per exemple, el que anava de Barcelona cap a Galícia, que se l’han carregat. El nocturn facilita la mobilitat i fa que no hagis de perdre tot un dia. Estalvies temps i no agafes l’avió.
I l’apartat de la lluita per la biodiversitat?
L’any 2021 vam començar amb la campanya Parla rural, per posar damunt la taula l’Espanya buidada i la importància dels ecosistemes rurals, pel que fa a la biodiversitat del conjunt de l’Estat. El que vam constatar és que allí on hi ha més biodiversitat hi ha més resiliència, i amb l’estudi es va comprovar allò que és evident, que hi ha més biodiversitat a l’espai rural que a les ciutats. En aquesta línia, precisament, aquest 2022 seguim treballant en el front de les macrogranges. Volem moratòries per frenar la instal·lació de noves macrogranges, moratòries per a tot l’Estat i, si no és així, per comunitats. A aquesta problemàtica vinculem moltes qüestions, com la despoblació, ja que les macrogranges no augmenten la quantitat de persones que viuen a l’espai rural i, a més, tenen a veure amb la contaminació d’aqüífers, amb la petjada en la cadena de subministrament relacionada amb els pinsos i la desforestació. Volem una moratòria, perquè es redueixi la cabana ramadera i per caminar cap aquest ramaderia extensiva, sostenible i amable amb el territori.
Ha anomenat els aqüífers. A Catalunya, a l’Estat, la sequera és una angoixa recurrent.
L’Estat espanyol té un potencial de desertificació del 75%, és a dir, la pràctica totalitat del territori. Per tant, cal dir que hi ha molta feina a fer, tant pel que fa als pous il·legals com al robatori d’aigua, que ja hem vist què passa amb els regadius a Doñana! És evident que cal fer una agricultura més pròpia del territori de secà que no pas del regadiu, que implica transvasament d’aigua, amb grans infraestructures… I si parlem d’infraestructures, caldria posar l’atenció en els camps de golf, per exemple. Aquests camps i altres històries semblants l’única cosa que fan és agreujar un problema que tindrem amb el canvi climàtic. Som l’estat amb més perill de desertificació de la Unió Europea. Amb el canvi climàtic ja sabem què passa: més calor, més evapotranspiració [les plantes perden aigua per dos fenòmens: l’evaporació d’una banda i la transpiració per un altra], menys pluja i quan plogui ho farà torrencialment, i no recarregarà els aqüífers.
Aquestes són les grans línies.
També hi ha tot el que es relaciona amb el gas i l’energia nuclear.
Què passa amb la pretensió de considerar que són energies netes?
Sí. Ara es treballa estretament amb l’oficina de Greenpeace a Brussel·les, perquè hi ha un marge perquè el Parlament Europeu i el Consell d’Europa es facin enrere respecte a això. No té cap mena de sentit.
Al final, tot el malbaratament i l’abús no el paguen els més vulnerables?
I tant, i això passa arreu del món, pel que fa a efectes i resiliència davant els canvis que vindran. Els més afectats seran els de les zones costaneres. Seran els que acabin patint més. I en relació amb això, quan parlem de fer canvis necessaris sabem que al final són llocs de feina, per això no pots tancar una indústria d’un dia per l’altre, cal tenir un pla, perquè els treballadors puguin formar-se i tenir una altra feina. No es tracta de tancar les macrogranges de cop, posem per cas. S’ha d’establir un pla, per anar passant d’un model a un altre. El que no s’hi val és no fer res.

Que cap acció quedi impune

Llicenciat en ciències polítiques per la Universitat de Santiago de Compostel·la i màster en relacions internacionals, seguretat i desenvolupament per la Universitat Autònoma de Barcelona. Abans d’arribar a representar Greenpeace a Catalunya, va treballar en diverses ONG a Barcelona. “Vaig estar col·laborant amb entitats de la ciutat en qüestions de deute global i, sobretot, en els impactes de les activitats d’empreses transnacionals sobre els drets humans i el medi ambient a l’Amèrica Llatina i també a Àfrica.” Ara és el coordinador de mobilització de Greenpeace a Catalunya. “Abans de començar a treballar-hi, ja coneixia Greenpeace de molts anys, però no solament per les seves accions, sinó també pels informes que anava publicant, que sempre són molt potents. I quan va sortir l’oportunitat d’entrar a formar-ne part, endavant.” Buscaven perfils per a un projecte de territorialització de l’entitat. “Jo vaig ser la persona per a Catalunya i també es va posar un altre company a treballar al País Basc i Navarra, i dos més a Galícia i a Andalusia.” Aquesta aproximació al territori de què parla Fernando Fernández es va fer fa tres anys, és molt recent. “Una de les reflexions que va fer l’organització abans d’aquesta territorialització és que no es tracta només d’arrelar, sinó també de treballar colze a colze amb altres col·lectius del territori.”

Especuladors de l’aigua

En termes de fer front a la sequera, surt la pregunta: hi ha accions que puguin ajudar-nos? Però ajudar-nos ara. Parlar del medi ambient va de bracet, moltes vegades, de parlar de terminis que s’allarguen en el temps. “Els resultats triguen a arribar, i precisament per això, com més aviat es comenci a actuar, millor. Si se segueixen fent polítiques que afavoreixen el malbaratament d’aigua a través de l’agricultura i de la ramaderia, malament. Si se segueix deixant que grans empresaris construeixin camps de golf gegants, si amb els Jocs d’hivern se sap que no hi haurà neu i que se n’haurà de fer d’artificial, amb una aigua que és escassa... Si totes aquestes polítiques públiques que s’apliquen no es reverteixen tindrem un problema d’escassetat d’aigua molt greu.” I continua: “El mateix s’aplica a les hidroelèctriques. Part del problema de la sequera té a veure amb el fet que els embassaments baixen a causa que s’aprofita per especular amb l’aigua i generar energia a un preu que va molt bé a les grans companyies. Això ha de canviar; s’han d’exigir uns cabals mínims.” Al final, si fóssim respectuosos, la natura sap regular-se. “Es va veure amb la pandèmia, fins i tot a Barcelona, que el verd va reviscolar, i hi havia aus arreu. Es va veure una recuperació de la natura. Però vivim en un món que va molt ràpid, globalitzat, i completament destructiu.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)