Entrevista

MÀRIUS SERRA

ESCRIPTOR, PERIODISTA I ENIGMISTA

“La meva actitud amb la llengua és la d’un explorador i no la d’un creador”

En un país avesat a jugar amb les paraules, Màrius Serra s’ha convertit en un dels principals referents del vessant més lúdic de la llengua, amb milers de persones que intenten resoldre diàriament els seus Enigmàrius

L’ORIGEN DE L’ENIGMÀRIUS
“La idea de l’Enigmàrius va sorgir quan l’Antoni Bassas em va plantejar si podia fer uns mots encreuats per a la ràdio”
EFECTES SECUNDARIS
“Qualsevol joc té efectes secundaris i en el cas de la llengua impliquen un augment de la competència lingüística”
EL PROCÉS I LA LLENGUA
“Hi ha una necessitat clara de reforçar, des d’una òptica positiva i propositiva, la presència del català, que havia estat com una nosa per al procés independentista”
MOTS ENCREUATS
“Un dia en Tísner va venir com a públic a una presentació d’una novel·la meva i em va preguntar: “Vols ser el meu hereu?” Vaig quedar acollonit”
Expliqui’ns els seus orígens com a enigmista. Si no vaig errat, tot comença amb la lectura d’un conte. Com va anar exactament?
Estava fent filologia anglogermànica i en una de les lectures, concretament en un conte de Julio Cortázar, em vaig trobar amb un palíndrom que deia: “Palíndromo, átale demoníaco Caín o me delata.” De seguida vaig anar a l’enciclopèdia a veure què carai era això dels palíndroms. I, sense adonar-me’n, vaig començar a estirar un fil que em va portar a estar una setmana sense anar a classe, tot i anar a la biblioteca i al bar, les dues b importants de la universitat. Al bar hi anava a recollir els apunts i a fer unes cerveses amb els companys, i a la biblioteca, perquè anava estirant el fil de llibre en llibre amb les llengües amb què més o menys m’atrevia. Recordo que a l’Enciclopèdia Catalana en vaig trobar un que deia: “Senent té sis nens i set nenes.” Això també és una frase capicua. A cada llengua n’anava trobant i, finalment, en una enciclopèdia italiana vaig anar a parar a una entrada més àmplia que deia “enigmística” i que, així d’entrada, sonava a esotèric. Hi havia trenta pàgines de modalitats diverses de jocs de paraules codificats segons els seus mecanismes: anagrames, palíndroms, acròstics... En fi, tot un seguit de paraules, algunes que coneixia i d’altres que no i que em van fascinar.
De tota manera, ja des d’abans d’aquesta descoberta li agradava jugar amb la llengua..
Arran d’allò em vaig adonar que com a lector feia molts anys que em fascinaven un seguit de jocs verbals dels quals no sabia ni que tenien nom ni que formaven part d’una disciplina. Estem parlant dels anys vuitanta. Tot just acabada la carrera, vaig començar a publicar una columna setmanal al diari Avui que es deia precisament “Enigmística” i que vaig mantenir durant divuit anys, ni més ni menys. A través d’aquest filtre vaig començar a llegir sobra una disciplina que quedava com molt marginal i que estava entre estudis molt seriosos sobre poesia barroca i acudits de taverna. Vaig començar a estirar el fil i vaig veure que en català hi havia una tradició que venia directament de l’italià, a principis del segle XX, a través de folkloristes com Joan Amades i Valeri Serra i Boldú. D’aquí va venir la meva afició.
I a quins jocs jugava prèviament a aquesta descoberta?
Més que jugar en un format com de proposta de joc, me’ls trobava en textos que m’agradaven. L’Espriu, per exemple, quan parlava d’Arenys, en deia Sinera, que és mig palíndrom, un bifront, com Roma i amor. No és que hi hagués una modalitat de joc propositiu, com a entreteniment, que jo conegués, sinó que coses que em cridaven l’atenció dels autors que jo llegia, tenien aquesta dimensió de joc. Un dels primers que vaig començar a buscar eren els acròstics, que també n’havia fet com a adolescent. Resulta que el rector de Vallfogona era un campió de la matèria.
I després ve una etapa, durant els anys vuitanta, en què fins i tot impulsa una revista de mots encreuats...
El dia del debut, en una paradeta de Sant Jordi a la Rambla, vam vendre 800 exemplars. Tiràvem 5.000 exemplars, tot i que no els veníem tots. Érem uns bojos. Vam durar un any. Vam fer-ho junts amb en Miquel Sesé, que encara avui fa els mots encreuats a El Punt Avui; l’Anna Genís, que feia els mots encreuats a El Periódico; la meva dona, que és mestra i va deixar-ho ràpidament, i jo. Vam fer 12 números i vam arribar a tenir uns 1.000 subscriptors. Probablement el projecte hauria estat sostenible econòmicament, però no ho vam veure clar i, a més, en aquell moment se’ns va obrir un mercat professional, perquè moltes revistes i diaris van veure que hi havia gent que podia fer mots encreuats en català. De mica en mica, el que havia començat com una editorial de quatre amics va acabar sent una productora d’entreteniments per a revistes i diaris. Tots els hereus d’en Tísner vam sortir d’allà.
En Tísner ha estat la figura que més l’ha influït?
És qui m’ha influït més directament. Perquè una cosa és trobar-se textos de bibliografia i una altra de ben diferent conèixer-lo. Jo el vaig anar a entrevistar per primera vegada per a la revista de mots encreuats. A banda de fer entreteniments, volíem que en cada número hi hagués una entrevista. El primer que vam anar a buscar va ser en Tísner, que a més a més tenia el plus que era el pare dels mots encreuats, el primer que els havia adoptat en català durant els anys trenta, que és quan s’havien popularitzat amb un fenomen semblant al Paraulògic avui dia, que ve de The New York Times i es popularitza, o fa deu o quinze anys el Sudoku. En molt poc temps, però, van començar a fer-se’n en totes les llengües. I en Tísner va ser el primer a fer-ne en català. Bé, després vam descobrir que n’hi havia alguns al suplement el Virolet, que formava part del Patufet, però eren anònims. El primer que els signa i els fa en català és en Tísner, al diari La Publicitat. A partir d’aquí, ens vam conèixer, vam intimar i moltes tardes anàvem a jugar a l’Scrabble a casa seva. Quan es va jubilar, per l’èxit i el reconeixement que van tenir les seves memòries de Viure o veure, va veure que no tindria temps de fer mots encreuats. I aleshores vaig tenir la fortuna immensa que pensés en mi. Ho recordo perfectament. Un dia va venir com a públic a una presentació d’una novel·la meva, L’home del sac, i quan va acabar l’acte em va preguntar: “Vols ser el meu hereu?” Vaig quedar acollonit.
Vaja, que el va investir com a hereu i tot?
Sí. Era pels volts de Sant Jordi de l’any 90. Em va explicar que no podia dedicar prou temps a fer un mot encreuat cada dia. En tot cas, allò em va donar la independència de tenir una col·laboració diària a La Vanguardia i, a més, en català, en una època en què només hi havia les esqueles, en català.
I la idea de l’Enigmàrius, d’on sorgeix?
Sempre dic que cal retre-li l’honor a l’Antoni Bassas. Jo ja col·laborava a Catalunya Ràdio en seccions relacionades sempre amb la llengua i la literatura. També de jocs verbals, però en uns horaris de molta menys audiència. La qüestió és que un dia l’Antoni Bassas em va plantejar: “No podries fer uns mots encreuats per la ràdio?” De seguida vaig pensar que l’horari que em proposava, a les vuit del matí, anava molt lligat a la vida quotidiana. O t’enxampava dutxant-te o esmorzant o portant la canalla a l’escola. I vaig pensar: “Malament rai si els fas escriure!” Aleshores vaig pensar a fer un enigma d’una sola paraula, però amb doble sentit. Vaja, com si fos un mot encreuat en vertical i horitzontal i els poguessis fer mentalment. Això va sortir un setembre i va tenir un èxit immediat, perquè l’Antoni ho donava com un contingut i ho feia resoldre als tertulians, que moltes vegades no l’encertaven. De seguida es va veure que allò tenia una dinàmica de concurs.
La sensació, quan s’escolta l’Enigmàrius, és que es tracta d’un filó inacabable. És realment així?
És veritat que la cosa va molt relacionada amb l’elaboració dels set mots encreuats de La Vanguardia, que em dedico a fer un dia a la setmana. Les paraules que donen per a la ràdio les separo en un fitxer. La gent més enganxada fa els mots encreuats i fins i tot fa un quadre d’Excel i se’ls apunten. També és veritat que només llegint una novel·la, parlant amb alguna persona, escoltant una cançó... em pot sorgir algun Enigmàrius. El joc és inherent al llenguatge. La meva actitud no és la d’un creador, sinó la d’un explorador que va a la selva, que és la llengua i, dins d’aquella selva, aprèn a mirar i analitzar el que troba. Però la riquesa és inherent a la selva. Quan creem textos sí que explorem en el nostre interior i ens nodrim d’una tradició. I de tot allò en generem novel·les, contes, obres de teatre, poesies... En canvi, el joc verbal el que troba és que una paraula sona molt semblant però té diferents significats. Com per exemple evitar, habitar o fins i tot levitar, de no tocar de peus a terra. Això no ho he inventat jo, només ho he descobert. Això hi era, és inherent al llenguatge. Allà on sí que hi ha creació és en l’estratègia d’amagar l’ou a l’hora de fer el joc de l’endevinació. Fer un enigma vol una part d’exploració i una part de construcció per presentar la definició.
Vostè que domina diverses llengües, no li passa que fa encreuaments sense adonar-se’n?
Això et passa quan intentes buscar elements, per exemple eufònics, que sonin igual en una llengua que en una altra. El que passa és que has de ser conscient de l’àmbit on ho fas, perquè depèn del codi. Si tu estàs intentant fer uns enigmes com els que faig a Catalunya Ràdio, amb el pas dels anys acabes bastint unes regles del joc, que són molt subjectives, perquè tenen a veure amb la semàntica. Per entendre’ns, no són com les del Paraulògic, que és morfològic i depèn d’un univers prèviament determinat, que és el diccionari de l’IEC. En el cas de l’Enigmàrius som en el reialme de la subjectivitat. Tot i això, amb el pas dels anys he fixat dos grans criteris: el principal, que és el que cal respondre; i el secundari, de la definició, que és el que t’ajuda a descobrir el doble sentit. Això no exclou que hi hagi dies que n’hi hagi més de dues, però intento que això no passi. Un dels que recordo, per exemple, diu: “El metall que té un gust més picant.” La resposta és “el coure”. El coure respon a la part principal de l’enigma, que és el metall. La part secundària és la que té un doble sentit, que té un gust més picant. Aquí és on sempre hi ha el truc. En aquest cas és perquè el que cou, pica. Aquí sí que em permetria que hi hagués una relació amb una altra llengua o una altra variant de la llengua.
En la seva darrera novel·la, Fora de joc a Montserrat, apareix un debat sobre el pes de l’atzar en el joc. En el fons, és la manera com vostè entén l’escriptura, com una aposta per l’atzar, per la vida?
Aquest és un dels debats principals entre la gent del joc de paraules. L’Oriol Comas et diria que el joc de l’oca no és un joc, perquè es tracta de seguir estrictament l’atzar d’un dau i no hi cap estratègia, a diferència del parxís. Hi ha gent que només li agrada el joc en què l’atzar no hi té cap paper. Per exemple, la ruleta no seria un joc. En el cas de l’Scrabble, la gràcia és que potser hi ha un 33% d’atzar de les fitxes que et surten, un 33% d’habilitat d’on les poses i un 33% de competència lingüística. L’atzar és una de les pedres de toc sempre que es parla de joc.
I sobre les regles, té la temptació de saltar-se-les alguna vegada? D’utilitzar algun barbarisme o algun anacronisme?
Filosòficament, tota regla ha nascut per ser saltada i tota llei per ser transgredida. Perquè si no ja no caldria fer aquella llei. El Tísner se’n permetia moltes. En el cas de l’Enigmàrius, que surt en una ràdio pública, jo tinc la consciència que més enllà de jugar per gaudir i de fer que la gent competeixi, tenim una voluntat de difusió del català correcte. El que passa és que em sembla òptim transmetre-ho des del plaer i no des del dolor. Jo sempre he optat pel Carnaval, no per la Quaresma. I crec que al català, com a llengua, li calen missatges de caire positiu i festiu.
En l’aspecte personal, s’ho pren com un joc, com una manera de distreure la gent o va més enllà i ho concep també com un mecanisme per enriquir la llengua?
La funció principal de qualsevol joc és no tenir cap funció. És joc pel joc. El plaer de jugar. Dit això, és evident que després té efectes secundaris i, en el cas de la llengua, impliquen un augment de la competència lingüística. Tot i això, malfio molt del joc com a estratègia per aprendre una llengua. Llavors ja no és un joc. És un exercici. D’altra banda, també et mentiria si no digués que tots els jugadors que he conegut que juguem en català tenim una estima i un compromís en la difusió de la llengua, sense el qual no seríem com som. El millor club de Scrabble en català és a Manacor. I és clar que tenen la voluntat de difondre el català! Però un joc té la voluntat de divertir la gent.
A banda de l’Enigmàrius, hi ha altres exemples de propostes que ens conviden a jugar amb la llengua i que atrauen l’interès de la gent. El gran dictat, el Paraulògic... Què ho fa que tinguin tant èxit? És la passió pel joc, l’interès per la llengua o una mica de tot plegat?
Dos elements. En primer lloc, estem en un moment en què els nous mitjans de comunicació estan trobant canals diversos per adaptar jocs clàssics. El desig de jugar amb la llengua ha existit sempre i cada època l’ha anat adaptant als seus mitjans. Ara estem en un moment en què la major part de la gent de menys de 40 anys és nadiua en l’era digital. Tots portem un mòbil a la butxaca. Cada vegada s’han trobat vies més ràpides per jugar-hi, amb la qual cosa s’ha fet viral. L’èxit de tots aquests jocs és perquè es comparteixen i la gent presumeix. Fa deu anys va haver-hi el boom de l’Apalabrados, que també hi va ser en català, que era una mica això, però també com jugar a escacs. Aquests són més col·lectius. A banda d’això, com més sensació d’amenaça o d’angoixa per la minorització, qualsevol iniciativa que tingui al darrere aquest plus d’enfortiment de la llengua sempre genera passions i grans consensos. Catalunya, probablement, és un dels pocs països del món en què un diccionari etimològic, el de Joan Coromines, ha estat bestseller. Nou volums! Tenim un vincle important amb la llengua, que és el nucli, el nervi, la raó de ser de l’existència nacional d’una col·lectivitat que, per definició, ens sentim reflectits en la cultura. En tot cas, és obvi que la gent que parla i estima el català té una sensació d’alerta que havia estat desactivada durant anys per falsos missatges de normalització. Potser tampoc cal dramatitzar, però això ha fet que el Paraulògic, que és un joc difícil i que no l’acaba ni Crist, s’hagi convertit en un autèntic fenomen. En tot cas, hi ha una necessitat clara de reforçar, des d’una òptica positiva i propositiva, la presència del català, que havia estat com una pedra a la sabata, com una nosa per al procés independentista. I això, als que venim de lluny en l’àmbit independentista i vivim amb la llengua com a eix central, ens feia molt mal als ulls, a les orelles i a tot arreu. No té cap raó de ser reivindicar un poder polític sense un relat cultural.
A banda de jugar amb la llengua, també és membre de la Secció Filològica de l’IEC i un observador destacat. Com veu la salut del català? De què ens hem de preocupar més?
Crec que hi ha una estratègia rectificadora d’un discurs que s’havia banalitzat, que és el de la normalització. Jo dono suport a Plataforma per la Llengua quan parla d’emergència lingüística, però també crec que hi una voluntat de tirar el pèndol cap a un extrem per donar missatges d’alerta. Els elements de preocupació hi són. Intento defugir el tarannà catastrofista, també com a estratègia, perquè ningú s’apunta als vaixells que s’estan enfonsant. Però és evident que hi ha elements preocupants, com ara amb la irrupció de l’era digital, que fa que molta gent jove no tingui cap interès a generar i consumir continguts en català perquè no en troba. Un jove que avui dia obri un perfil de TikTok o que es faci youtuber, sap que un like de Guatemala cotitza igual que un de Sabadell. I, per tant, és molt probable que es deixi endur pel cant de les sirenes de fer-ho en castellà. Aquest és un element preocupant i cal posar-hi remei. També estem pagant errors estratègics, com ara haver desatès tota la franja televisiva dels nens i joves que cobria abans el 3XL o el manga. En tot cas, si només alimentem el catastrofisme, la gent no s’hi afegirà.

BUSCAR I BADAR

El portal web de Màrius Serra és una finestra oberta de bat a bat en què se’ns proposa jugar amb les paraules. Ell, però, també s’hi presenta, i ens recorda que va començar a exercir les seves activitats creatives als 24 anys. I que, en poc temps, va començar a publicar “traduccions, narracions, novel·les, articles de ludolingüística, mots encreuats i columnes d’opinió”. També ens parla de la seva implicació amb la Fundació Nexe, que treballa amb nens pluridiscapacitats, a la qual va arribar a través del seu fill Llullu: “A casa tenim sempre present el Llullu, amb qui vam viure els millors anys de la nostra vida.” I, conclou: “Puc ser molt mala persona. Però visc i escric al barri d’Horta i això millora molt les coses. Busqueu i badeu.”

EL DILEMA DEL FUTBOL

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és un fervent seguidor del Barça i no pot evitar utilitzar un símil futbolístic per resoldre l’eterna dicotomia entre l’ús social i la qualitat de la llengua. “Resultadisme o jugar bé? Es pregunta.” I respon: “Normalment, se sol guanyar quan es juga bé. La meva transposició d’aquesta filosofia fultbolera és que malament rai si fiscalitzem els nous parlants i els estem corregint tot el dia, perquè la llengua que parlen no té qualitat. No és una bona estratègia. Ara bé, malament rai si per defugir el conflicte ho deixem passar tot i passem esses sonores per sordes. L’única solució és generar un prestigi per a la màxima qualitat, i això implica poetes, escriptors i periodistes. Cal penalitzar un ús deficient de la llengua igual que es penalitzaria en un partit de futbol.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)