Entrevista

Roser Corella

Realitzadora audiovisual i directora de documentals

“Estic molt contenta d’autoproduir-me”

Dona valenta, lliure, tossuda, perspicaç, que va estudiar art, però que ha fet del periodisme i els documentals una finestra oberta a un món allunyat de les carreteres principals

ARRISCAT
“Plegant de la televisió vaig deixar una seguretat econòmica, però em compensava la sensació de llibertat”
DISTORSIONS
“La gràcia és que el guió ha d’estar obert, així quan coneixes la realitat pots canviar la idea prèvia que t’havies plantejat”
Va deixar una feina a TV3 per fer periodisme independent. Arriscat?
Vaig treballar per al programa Thalassa tres o quatre anys, però va arribar un moment que ja havia après el que havia d’aprendre i vaig decidir que calia canviar perquè el format de reportatge té una certa limitació i no et dona massa marge per a la creativitat.
Va estudiar periodisme?
No, vaig estudiar art, i la meva arribada a la televisió va ser un pèl particular. Amb tot, amb l’equip de Thalassa vaig aprendre molt: el llenguatge audiovisual, la gramàtica, la narrativa, a buscar temes, a redactar un guió... Soc una persona inquieta, tenia ganes de buscar una feina més creativa, així que em vaig dir a mi mateixa: “Ara ja sé com tocar el piano, ara el que cal és aprendre i improvisar.” M’agrada molt investigar, tenir temps, intentar entendre el món, i com que la televisió –dos dies per fer un reportatge, tres per editar-lo– limita el temps de les notícies, vaig dir que ja n’hi havia prou, que calia ser més independent i decidir quant de temps volia dedicar a explicar el que m’interessava i com ho volia fer.
La seva narrativa toca temes complicats i desconeguts.
Hi pot haver un tema que se centri en la denúncia de les mancances dels drets socials, però també tinc interès per veure com es comporten les societats davant determinats conflictes, ja sigui per denunciar la violència contra determinats col·lectius (dones que contracten com a criades però que estan esclavitzades, treballadors, grups...) com per tenir-ne una visió etnogràfica. Potser els temes que treballo són durs, però el que cal és entendre’ls i donar-los visibilitat.
Els inicis deurien ser durs?
Més que durs, complicats. Quan vaig decidir anar com a independent, vaig tenir present que abandonant la televisió deixava una seguretat econòmica, però que em compensava la sensació de llibertat. Ara com em trobo? Doncs que cada projecte és diferent, que obro portes noves, ja sigui en la investigació o en el finançament, la qual cosa fa que cada un sigui un repte.
Un repte que l’ha portat a Bangladesh, a Albània o al Kirguizistan?
Perquè allà hi havia primer la notícia i després la investigació. Estic acostumada a treballar sola o amb un equip reduït i segons quin sigui el tema, al final faig de càmera, el guió, els contactes...
Complicat?
No cregui; si no hi ha pressupost, tal com vaig fer a Albània, hi vaig sola. Si hi ha més possibilitats hi vaig amb una altra persona, o sigui que som dos. Hi ha gent que em diu que estic boja, que quan em pregunta què faig, jo els contesto que estic molt contenta d’autoproduir-me, que m’agrada tenir el control sobre el resultat final. Això no vol dir que sigui contrària a trobar productors externs, però sempre he tingut clar que tot i les complicacions derivades de la recerca de recursos econòmics no m’agrada que ningú em digui: “Ho has de fer d’aquesta o de l’altra manera perquè es ven millor.”
Quan va fer Prisoners of Kanun un documental que tracta un tipus de masclisme a Albània, com van rebre una periodista sola preguntant en aquella societat?
M’acompanyava un home que em feia de traductor. La primera vegada que em va veure em va preguntar si estava xalada, si sabia que Albània era un món d’homes on tothom anava armat. Va ser un preàmbul complicat, però al final vam fer un bon equip i ens vam entendre molt bé a la feina.
I a Bangladesh i el Kirguizistan?
Allà hi vam anar dos, el meu company era el càmera i jo feia el so. Crec que una parella és l’equip perfecte, molt més operatiu, ja que si és més nombrós, per exemple de cinc persones, tens menys possibilitats d’aprofundir.
I els guions?
Sempre hi ha un punt de partida, després una investigació prèvia i una primera idea del que m’agradaria explicar. És un guió hipotètic, ja que quan estàs sobre el terreny sempre hi ha sorpreses. Si planteges un documental, mai has d’esperar que les respostes que et donin s’ajustin a allò que has redactat. La gràcia és que el guió ha d’estar obert, així quan coneixes la realitat tu pots canviar la idea prèvia que t’havies plantejat. El més important és tenir temps per investigar. No s’hi val arribar a un país com a privilegiada blanca carregada de prejudicis i intentar que la pel·lícula sigui el resultat d’una idea preconcebuda. S’ha d’entendre que molt sovint et trobes amb una realitat diferent de la que t’havies imaginat. Per exemple, al Kirguizistan.
Què va passar?
El 2011 em van convidar a presentar Home Machine en un festival de drets humans al Kirguizistan. Jo no en tenia ni idea, del país, però a Google vaig trobar un article sobre la pràctica del segrest de dones per part dels homes per obligar-les a casar-s’hi. Un cop allà vaig preguntar a una de les organitzadores del festival de drets humans si aquella pràctica es mantenia i em va contestar que era una tradició i que no els provocava contradiccions. La resposta em va sorprendre molt. El que jo veia com una cosa negativa, ella ho valorava com una proposta cultural. Era un punt de partida. Me’n vaig tornar a Berlín i després d’investigar el tema un parell d’anys vaig tornar al Kirguizistan. Pensava que em trobaria dones que denunciarien que eren víctimes dels segrestos, que els homes hi estarien a favor, però quina va ser la meva sorpresa?, que quan vaig arribar allà i vaig començar les entrevistes, les dones tenien com a objectiu a la vida casar-se. Deien que t’acostumaves al marit i que la felicitat arribava amb els fills. Vaig arribar a la conclusió que m’ho havia de replantejar tot. La meitat de les dones em deien que estaven a favor del segrest i la meitat dels homes, en contra. Al final, el documental, que vaig batejar amb el nom de Grab and run (‘Pren i corre’) no va defensar la pràctica, sinó que va plantejar el conflicte al si d’una societat que ve de la Unió Soviètica i que vol recuperar la identitat cultural del Kirguizistan. per això tornen als dies que eren nòmades i segrestaven les noies per ajudar-les a escapar de la família. Avui hi ha una distorsió, ja que en la transició per recuperar la identitat han decidit que era millor mantenir una pràctica que els identifica culturalment que no seguir amb l’herència soviètica. Aquí és on sorgeix el debat de veritat i la pregunta: aquesta pràctica és un crim o una part de la seva identitat cultural?
Es pot considerar identitat l’explotació esclavista que pateixen les criades estrangeres al Líban i que ha retratat a la pel·lícula Room without a view?
Les dones migrants al Líban estan contractades amb un sistema que es diu kafala, és a dir tutela. Les famílies les contacten a través d’una agència a la qual paguen molts diners, i consideren que passen a ser de la seva propietat. Això comporta que les criades, que hi arriben enganyades, no tinguin drets laborals, ja que la llei no les considera treballadores, sinó una part més de la casa, la qual cosa comporta que com que la feina es fa a l’espai privat, les famílies en fan el que volen: abús, explotació...
Va ser complicat entrar a les llars?
Aquest és el documental més complicat de tots els que he fet. Vaig començar a entrevistar dones a Bangladesch, que havien tornat del Líban i que explicaven que no els donaven menjar, que les feien dormir al balcó o al terra de la cuina, i vaig començar a investigar. El procés es va allargar cinc anys en què vaig fer molts viatges d’anada i tornada, i finalment em vaig poder guanyar la confiança d’algunes famílies i agrupacions. La guerra encara és molt present a la mentalitat dels libanesos i són molt desconfiats, però ho vam tirar endavant.
Ha guanyat molts premis. És amant dels festivals?
Tinc una companya, l’Anna Català, amb qui el 2016 vam fundar una productora de cinema independent, Moving Mountains Films, amb seu a Berlín i a través de la qual fem els tràmits. Tenim la teoria que com més festivals, millor, així que no només concorrem als grans, sinó que ens agrada anar a tot arreu, ja que al final tens més visibilitat. Room without a View la vam estrenar l’any passat en línia (la crisi manava), però va ser una mica frustrant, perquè a mi el que m’agrada és estrenar amb públic, poder tenir una conversa amb el públic. M’agrada perquè sento que comparteixo la feina que he fet. Soc molt conscient que la meva feina no va enfocada a canviar el món, sinó que simplement obro una finestra i dic al públic: “Mireu això és el que jo veig que hi ha.”

INDEPENDENT

Nascuda a Barcelona és realitzadora audiovisual i directora de documentals, actualment establerta a Berlín. Va començar la seva carrera com a videoperiodista per a la televisió catalana,(programes Paral·lel 40, Thalassa), però el seu interès per les històries humanes darrera els problemes globals la va moure a començar a auto-produir els seus projectes i desenvolupar una visió personal dins el gènere documental. Pel.lícules, Machine man (2011), Prisoners del Kanun (2014), Grab and run (2017), i Room Without a View (2020)s’han mostrat arreu del món, recollint premis tals com el Best film a Reykjavik Film Festival (2017),la Biznaga de Plata de Málaga (2018) o el Best Feature Documentary a Toronto Arthouse Film Festival (2018).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)