Entrevista

MARCEL DALMAU

DETINGUT I TORTURAT EL 1992 DURANT L’OPERACIÓ GARZÓN

“En trenta anys, la repressió contra l’independentisme no ha canviat”

És una de les quaranta-cinc persones del moviment independentista que el 1992 van ser detingudes en el marc de l’operació Garzón. Se l’acusava de pertànyer a Terra Lliure. Va ser torturat de forma despietada. El TEDH va acabar condemnant l’Estat espanyol per no investigar les tortures

OBRIR PORTES AL TEDH
“El camí que va obrir Salellas després l’han seguit moltes persones torturades a qui es va negar el dret a una investigació”
EL REFERÈNDUM DE L’1-O
“El valoro com la data fundacional de l’emancipació de Catalunya pel vot directe de la ciutadania catalana”
EXERCIR ELS DRETS
“Els drets els tenim tant si els podem exercir com si no, i no hi podem renunciar de cap de les maneres, i menys amb xantatges”
TORTURES
“No pots oblidar-ho mai per més que ho vulguis, l’experiència d’aquella extrema crueltat et revisita sovint de vegades per notícies que passen, però sovint et revé sense més”
Fa trenta anys, quan els van detenir per ordre del jutge Baltasar Garzón, el moviment independentista era minoritari. Es van sentir massa sols i assenyalats?
No ens sentíem gens sols, però sí molt assenyalats i criminalitzats per la majoria de mitjans de comunicació i els partits del règim. En els anys vuitanta, l’independentisme era molt minoritari, però va ser la primera resposta persistent contra el pacte amb el franquisme, la constitució monàrquica del 78. Mentre la resta de les esquerres rupturistes quedaven entotsolades i captives del que aleshores s’anomenava “el desencís”, nosaltres no ens vam recloure, hi vam respondre molt activament. Vèiem que dalt dels aparells de l’Estat hi havia els mateixos que abans, que les condicions socials no milloraven, que els partits d’esquerres del règim del 78 regulaven a la baixa la precarietat i les condicions laborals, que la nació catalana era prohibida com a tal i diluïda dins d’un trencaclosques autonòmic, etcètera, però en lloc de quedar aclaparats només pensàvem en què podíem fer.
Quina era aleshores l’estratègia del moviment?
Nosaltres no érem predicadors ni fèiem cap mena d’apostolat verbal, més aviat desconfiàvem dels que parlaven massa i no es comprometien a res. Prioritzàvem la mobilització i l’acció. Confiàvem en el desemmascarament directe: juntament amb la consigna d’independència assenyalàvem i estripàvem les falses escenografies democràtiques amb què volien ocultar tot allò d’antidemocràtic i d’estructural del règim anterior que romania intacte i sacralitzat. Segurament aquesta va ser la causa que tot i ser tan minoritaris –realment érem molt pocs militants– vam aconseguir cert ressò popular sense cap mena de finançament, ni d’infraestructura, ni de representació electoral. L’agitació política la vam fer molt bé, però políticament com a moviment érem un moviment molt jove i immadur, tret de les escasses persones independentistes que procedien de la lluita antifranquista. Tot seguit ens vam dividir en dues formacions enfrontades (Unitat Popular/ Front Patriòtic), sense que ni els uns ni els altres tinguéssim cap organització consolidada ni cap base social mínimament enquadrada. Després d’una militància intensa entre el 1986 i el 1991, vaig abandonar qualsevol militància sota sigles per l’enfrontament entre els dos sectors independentistes. Un any després, el 1992, quan la Guàrdia Civil va desplegar aquella ràtzia en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, em van detenir, torturar i empresonar, i tot el que va venir seguidament ja ho sabeu.
S’arriba a superar mai un episodi de tortures tan salvatge com el que va viure?
No. Suposo que també depèn del grau de tortura. No ho pots oblidar mai per més que ho vulguis. L’experiència d’aquella extrema crueltat et revisita sovint, de vegades per notícies que passen, però sovint et revé sense més.
A quin límit s’ha de dur una persona perquè fins i tot intenti suïcidar-se per posar-hi fi?
A la deshumanització total, a l’extrem patiment juntament amb la mofa dels torturadors pel teu patiment. A l’horror. Amb la tortura es vol la traïció més íntima contra un mateix en tots els sentits: contra la teva dignitat, contra les teves creences, contra les teves amistats, contra el teu país. Es vol la teva absoluta autonegació. L’única cosa bona és que no és una experiència transferible explicant-la. I també evitem d’explicar-la, perquè quan entrem en detalls sí que ho revivim parcialment. Habitualment ens limitem a un brevíssim comentari.
Trenta anys després d’aquells nefastos episodis, ha canviat gaire la persecució de l’independentisme?
En trenta anys la repressió contra l’independentisme no ha canviat. Els qui encara creien en aquesta “democràcia plena” pactada amb el franquisme van poder veure l’octubre del 2017 com l’Estat espanyol no té cap escrúpol a bastonejar i esclafar brutalment gent de totes les edats pel fet de portar una arma molt perillosa: un vot d’autodeterminació per a Catalunya.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans va acabar condemnant l’Estat espanyol per no investigar aquelles tortures. Quines portes va obrir aquella sentència?
D’entrada, cal recordar que el mateix tribunal de l’Audiencia Nacional que ens va jutjar va demanar al final del judici que s’obrís una tramitació jurídica sobre les denúncies de tortura, tot i que no va tenir cap recorregut judicial posterior. Penso que aquell tribunal ho va demanar per l’escandalosa contradicció en què va caure la metgessa forense Leonor Ladrón de Guevara en l’interrogatori que li va fer l’advocat Sebastià Salellas. Ell finalment li va preguntar que, tenint en compte que les lesions eren d’origen violent i recent, si ella no en sabia l’origen i nosaltres no estàvem sota la seva custòdia, com podia descartar que aquelles lesions sobtades no fossin producte de tortures com afirmava als seus informes? Ladrón de Guevara va respondre que no ho podia descartar, just el contrari, doncs, del que afirmava en cadascun dels seus informes mèdics. Vam entendre dues coses. Una, que per més evidències que s’aportessin, l’Estat sempre podia argumentar orígens fortuïts de les lesions encara que es produïssin com una plaga sobtada als soterranis de la Guàrdia Civil. L’altra, que havíem d’explorar una altra via: tenint en compte que també és delicte no cursar una investigació de tortures quan hi ha indicis clars, també havíem d’anar per aquí. Aquest és el camí que va obrir Salellas i que després han seguit moltes persones torturades a qui es va negar el dret a una investigació. Políticament, he de recordar que el que condemna Estrasburg és justament el que va reclamar el Parlament de Catalunya i que el PSC-PSOE i el PP es van negar a demanar: que s’obrís una investigació per les tortures denunciades.
Quins són els episodis clau que, segons vostè, han disparat en els darrers anys el suport a l’independentisme?
Més que episodis són causes estructurals, i destacaria principalment l’econòmica. El context econòmic canvia a dues bandes: canvia amb la unificació econòmica d’Europa i amb el canvi de model econòmic espanyol amb la preeminència de l’economia financera sobre la industrial. Durant més de cent cinquanta anys, el model espanyol es basava en una simbiosi que s’anomenava, metafòricament, “Catalunya, fàbrica d’Espanya”. Això implicava el desenvolupament d’un territori industrial, bàsicament Catalunya, i un mercat protegit pels aranzels, Espanya. En pocs anys, Madrid va desplaçar Barcelona com a capital econòmica i, alhora, Barcelona, Catalunya, no tenia cap instrument administratiu per regular el seu teixit econòmic en competència amb les altres regions europees i especialment amb Madrid.
Si s’hagués reformat l’Estatut, l’independentisme hauria assolit les quotes actuals?
Recordem que l’autonomisme va intentar reformular l’Estatut sense cap èxit en aquest aspecte, i tot seguit va intentar un pacte fiscal que també es va estavellar tot just entrar per la porta de La Moncloa. Tant Pujol, com Maragall i després Mas van fer l’impossible per una Espanya multipolar econòmicament i van ser ignorats, foragitats i ridiculitzats. Aquests mateixos deien públicament que Catalunya estava en risc de desaparèixer com a teixit econòmic productiu. Es van veure empesos cap a l’independentisme per Madrid i pel creixement del mateix independentisme. Això va canviar un paradigma ideològic centenari instal·lat tant en la burgesia industrial i comercial com en l’independentisme històric. Aquest independentisme històric, per la simbiosi d’aquesta burgesia industrial amb Espanya, veia la burgesia catalana com un enemic de la independència, i els va ser molt difícil confiar en la nova orientació independentista d’aquests dirigents de l’economia catalana. Alhora, part de la burgesia catalana no acabava d’acceptar ni d’entendre que l’Estat els hagués abandonat econòmicament i que els volgués absolutament subordinats a l’economia de Madrid. També és molt probable que una part de la burgesia catalana des de la incomprensió del que estava passant volgués fer un ús instrumental de l’independentisme com a mitjà de pressió pel pacte fiscal. Alguns sectors van entendre el canvi de paradigma de fons i d’altres diria que encara no han entès aquests canvis econòmics i històrics estructurals. Rubert de Ventós explicava que, quan era diputat, dirigents del PSOE boicotejaven expressament l’eix mediterrani perquè “por allí se nos van a ir los catalanes”, és a dir, que empobreixen la perifèria de l’Estat expressament, de manera ben conscient, per tal de reforçar el seu model centralista, que és l’Espanya radial.
Com valora el referèndum de l’1 d’octubre i tot el que s’ha desencadenat posteriorment?
El valoro com la data fundacional de l’emancipació de Catalunya pel vot directe de la ciutadania de Catalunya. Malauradament, molts líders que encapçalen el moviment independentista no van saber estar a l’altura ni de les seves promeses ni de la resposta i l’altíssim grau d’autoorganització de la ciutadania de Catalunya. Es van espantar doblement, tant de la violència exercida per l’Estat espanyol i de la que encara volia desplegar, com també del mateix poble empoderat, al qual tot seguit van deixar orfe i desorientat, demanant-li la desmobilització sense cap explicació. Els dirigents van protagonitzar una estampida caòtica sense cap consigna per a la ciutadania. Entenc que tot era molt complicat, però la decepció amb certs líders per a mi va ser total.
No es va saber calcular la resposta de l’Estat espanyol?
Els errors de càlcul i d’altres no em semblen criticables, però les tergiversacions i mentides amb què s’anava reescrivint el que acabàvem de fer eren molt depriments. Les primeres declaracions que ens arribaven dels líders que es van entregar a l’Audiencia Nacional van ser una plantofada. No tenien cap dret a reinterpretar folklòricament l’1-O. No els pertanyia, malgrat que van col·laborar a realitzar-lo. Era per al que era, no pas “simbòlic” o un instrument per negociar un altre referèndum. Que donades unes circumstàncies podria ser acceptable, però d’origen no tenia aquesta finalitat, o és que ens van enganyar i ho confessaven als jutges espanyols? Els generals han de saber assumir la seva responsabilitat quan van mal dades, i en lloc d’assumir tota –repeteixo–, tota la responsabilitat del que s’havia fet, van jugar a diluir-la. Després, per la banda de l’exili es va poder recomposar un lideratge polític que ha mantingut una combativitat admirable donada l’extrema precarietat i la incertesa en què es trobaven.
Amb els partits independentistes actuals veurem algun dia la independència de Catalunya?
Penso que és molt probable que la nostra generació vegi la independència, perquè la gent segueix molt polititzada, però que sigui amb els partits actuals potser és menys probable. Res estructural ha canviat, i hem adquirit molta experiència com a poble organitzat, però hem de bastir noves eines amb o sense els partits, per exemple una veritable organització antirepressiva…
Hi ha alguna via factible cap a la independència si es renuncia a la unilateralitat?
El que no entenc de cap manera és com des de les cúpules d’alguns partits gosen endossar-nos sofismes tan barroers sense que els caigui la cara de vergonya. Dos exemples. Quan es parlava de treure els presos, alguns dirigents deien que havíem de renunciar a la unilateralitat –cosa que demanava Pedro Sánchez–, amb l’argument que ara no la podíem exercir. Els drets els tenim tant si els podem exercir com si no, i no hi podem renunciar de cap de les maneres, i menys a canvi de la llibertat dels líders: això seria pura idolatria, substituir els símbols per allò que simbolitzen. Renunciar al dret a la unilateralitat és renunciar de facto al dret a l’autodeterminació, ja que seria reconèixer que la darrera paraula la té sempre el govern espanyol. D’altra banda, la multilateralitat no s’oposa a la unilateralitat. Tothom sap que vivim en un món multilateral, però mai ningú pot representar la multilateralitat tret que sigui una divinitat amb el do de la ubiqüitat. I el sofisme més irrisori: a partir de la premissa que ara ningú té cap estratègia per fer la independència, cosa que molts podríem compartir, se’ns vol fer concloure que l’única estratègia possible és justament pactar amb el govern espanyol al marge de cap negociació real sobre un referèndum d’autodeterminació. Com ho dedueixen això que l’única estratègia possible mentre no hi hagi cap estratègia independentista compartida sigui pactar amb el PSOE?
Quina estratègia proposa?
Ens urgeix un diagnòstic compartit dels errors comesos després del primer d’octubre. Malgrat els gravíssims errors d’ERC com els que acabo d’esmentar, ERC té raó en un punt important: ens cal ser més, però no pas en abstracte, ens cal ser molts més especialment a l’àrea metropolitana. Dos mesos després de l’1 d’octubre, sota la repressió del 155, es van convocar les eleccions del 21-D i vam obtenir molts més vots independentistes i vam guanyar en escons per majoria absoluta. Però en vots absoluts des del punt de vista plebiscitari no vam guanyar, i el més greu és que a l’àrea metropolitana va guanyar el partit més hostil i bel·ligerant a l’estat català. Tenen por de la República catalana. Cal una política específica en aquesta àrea. I per aquest motiu penso que va ser un greu error que Junts sucumbís a la dinàmica sectària dels partits i que entregués la presidència de la Diputació de Barcelona al PSOE. L’àrea metropolitana de Barcelona és el taló d’Aquil·les de l’independentisme, i és urgent una estratègia específica compartida.

TORTURES EN PRIMERA PERSONA

Es nega a dramatitzar públicament amb la terrorífica experiència que va viure fa trenta anys. I no pas perquè no fos prou salvatge per quedar marcat per a la resta dels seus dies, sinó perquè vol mirar endavant atès que “encara hi ha molta feina a fer si es vol construir un país nou”. Marcel Dalmau (les Planes d’Hostoles, 1961) és un reconegut artista gironí que mai ha deixat d’estar compromès amb la lluita per la llibertat de Catalunya i que denuncia que, trenta anys després, la repressió que mira d’erosionar l’independentisme català no ha canviat gaire, malgrat que les fórmules de tortura hagin variat cap a un plànol més psicològic i econòmic. És molt crític amb els partits polítics independentistes que actualment ostenten el poder, i no es prodiga gaire als mitjans de comunicació, tot i que li agrada reflexionar en veu alta sobre tot allò que l’envolta. No defuig cap tema, ni tan sols l’intent de suïcidi que va protagonitzar l’any 1992 per intentar fugir definitivament d’aquell captiveri. La mort li feia menys por que seguir suportant aquells càstigs i aquella humiliació extrema. De tant en tant li retornen aquelles sensacions. Hi ha fets que no s’arriben a superar ni a oblidar mai, per molt que un s’hi esmerci. Són històries de difícil reparació.

1-O: la DATA FUNDACIONAL

En aquesta entrevista, Marcel Dalmau valora el significat que sota el seu parer té el referèndum de l’1 d’octubre i el paper que han tingut, des d’aleshores, els líders polítics de l’independentisme. Per a Dalmau, l’1-O és sense cap mena de dubte “la data fundacional de l’emancipació de Catalunya pel vot directe de la ciutadania de Catalunya”, però sense abandonar aquelles dates opina que “malauradament, molts líders que encapçalen el moviment independentista no van saber estar a l’altura ni de les seves promeses ni de la resposta i l’altíssim grau d’autoorganització de la ciutadania de Catalunya”. Assegura que entén que la situació que es va generar després d’aquella votació “era molt complicada” però, això no obstant, no dissimula la decepció que va sentir vers les persones que van liderar l’acció i la gestió dels dies posteriors. L’artista gironí creu que, amb molta probabilitat, la generació que ell representa veurà la independència de Catalunya perquè la gent no ha abandonat la lluita, però mostra una objecció: “Amb els partits actuals potser és menys probable.” Reclama que no es renunciï a la unilateralitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)