Entrevista

MON TUR

Advocada col·laborativa, mediadora familiar i mentora, autora de ‘Divorcis amb amor’

“Un divorci amb amor requereix intel·ligència emocional”

El divorci no és un fracàs, és el tancament d’una etapa en què, segur, hi ha hagut moments molt feliços L’advocada Mon Tur planteja: “Divorcia’t amb amor”

RELACIONS ADULTES
“Per molta ràbia que em faci la parella del meu exmarit, està amb els meus fills i jo els prioritzo, i faig un cafè amb ella i li dic que és fantàstica, perquè els està cuidant”
SI HI HA FILLS
“Tens una relació amb la teva exparella perquè hi ha fills. És inexorable. Un cop ens n’adonem, ve com ho farem per reconstruir la relació postdivorci”

Mon Tur és advocada col·laborativa, mediadora i mentora (coach). És autora de Divorcis amb amor. Com encarar amb consciència una ruptura de parella (Rosa dels Vents, 2022). El seu treball s’emmarca en una manera de fer que vol ser més amable i humana que la que es practica en els tribunals. Al cap i a la fi, del jutge només es pot esperar que apliqui la legalitat, un concepte ben diferent del de justícia. Entre el jutjat i l’acord amistós, és recomanable l’acord. Si es tenen fills, els qui van ser parella s’hauran de seguir relacionant, els vingui de gust o no. La manera com ho gestionin serà la pedra angular de l’edifici de la relació futura. Si els membres de la ja exparella s’han tirat els plats pel cap durant la ruptura, és més fàcil que visquin en una guerra freda eterna. Si han fet el procés amb responsabilitat, continuaran tenint una família, tot i que s’acabi la parella.

Divorciar-se amb amor és possible? Vostè fa un agraïment per haver pogut fer el seu propi divorci amb amor.
Sí, cert. A les dedicatòries dono les gràcies al meu exmarit, perquè ho vam fer amb amor, i continua sent així. Això no vol dir que no sigui complicat, que no hi hagi dolor, però nosaltres sempre hem tingut la capacitat de situar-nos per damunt de tot això i hem anat junts, ens hem vist i ens hem estimat com a família quan ha calgut.
Per arribar a fer un divorci amb amor, en què les parts puguin comunicar-se, respectar-se, s’ha de ser una parella que ja ho feia abans?
No pots tenir expectatives més enllà del que ha estat la relació de parella habitualment. Una parella que mai no s’ha comunicat gaire, després tampoc quedaran per sopar i explicar-s’ho tot. Sí que és cert que per fer-ho amb amor cal un esforç per responsabilitat. Hi ha una relació.
Si es tenen fills és evident.
Tens una relació amb la teva exparella perquè hi ha fills. És inexorable. Un cop ens adonem d’això, ve la complexitat de com ho farem per reconstruir la relació postdivorci, i de manera que sigui beneficiosa per als nostres fills i per a nosaltres. Divorcis amb amor és una crida a la responsabilitat, però també a la salut mental, a viure millor. L’alternativa a això és un malson.
Costa dialogar, però.
Tenim molt poca cultura del diàleg. Estic treballant en un altre llibre precisament sobre com discutir en parella. És una cultura que no tenim, sí. Venen parelles a veure’ns al despatx i ens diuen: “No ens entenem en aquest punt. Per què no ens ajudeu a arribar a un acord?” I s’asseuen amb el professional de la gestió de conflictes i practiquen un tipus de comunicació que comunica, mantenen un diàleg que expressa.
“Ja li ho diré amb un missatge.” De vegades, ens relacionem així amb l’exparella.
I la situació s’enreda.
Fins i tot pot ser que no es contestin els missatges. No hi ha comunicació.
La no-comunicació és impossible. El silenci és comunicació i ja ens està dient alguna cosa.
Silenci, ignorar... La majoria de divorcis que conec no s’han fet amb aquest amor de què parla. Sí que solen ser intel·ligents per arribar a enteses en benefici de tothom.
Un divorci amb amor, tal com jo ho plantejo, requereix intel·ligència emocional. Quan parlo de fer-nos responsables, parlo d’intel·ligència emocional. És a dir, sàpigues quina motxilla portes, allò que t’enfada, allò que et posa trista i gestiona-ho; no t’haurà agradat gens que t’hagi estat infidel, per exemple, però ara has de tractar altres qüestions. Agafa això que sents i posa-ho en una altra banda, aparta-ho per poder parlar dels teus fills. Això és gestió emocional. S’ha de ser intel·ligent emocionalment. És responsabilitat respecte als fills i per portar les regnes de la teva vida i no ser com una fulla que va d’aquí cap allà, segons per on et portin les emocions.
Les estadístiques diuen que la major part de divorcis no acaben en contenciós.
Les xifres del Consell General del Poder Judicial parlen de separacions amistoses i separacions contencioses. Les amistoses representen entre el 70% i el 80% dels casos. Amistosa, però, no vol dir feta amb amor, amb responsabilitat. Vol dir que no han acabat als tribunals, sinó que han arribat a un acord. Jo proposo fer un pas més.
Recordem-ho: si hi ha fills, no s’hi val a dir “s’ha acabat, adeu, no et vull veure més”.
No es poden dir fins mai més. No siguem analfabets emocionalment! Hem de tenir en compte com ens sentim, què ens passarà i gestionar-ho. Amb les parelles a què ajudem, treballem així. Fem mediació, que es parlin, i s’arriba a acords. També cal dir que, quan ve una parella que ja ha passat pels tribunals, costa ajudar-los. S’han esbroncat i són com plats trencats que és difícil tornar a recompondre. En el cas de les parelles que ho han fet bé des del començament, es preserva una relació mínimament digna que després permet que les coses funcionin bé.
Trencar una relació és passar per moltes emocions. Hi ha un dol. S’ha de parlar de qüestions pràctiques precisament en aquest context de sofriment?
Exacte! D’aquí la importància de la mentoria i de l’acompanyament. Les persones necessiten saber quant pagaran de l’escola i qui es quedarà el pis. Estàs dolgut, però els acords s’han d’assolir, si no és que es té una situació econòmica molt còmoda. La majoria, però, té la necessitat d’acordar. I sí, ho han de fer en el pitjor moment, quan menys ganes tenen de veure l’altra persona. D’altra banda, la meva experiència és que aquest procés no es pot retardar, perquè sempre és pitjor. M’he trobat parelles que em diuen: “Fa quatre anys que ens vam separar, però no vam fer papers, mai no ens hem assegut a parlar i ara jo tinc una altra parella i encara estem vinculats, amb la hipoteca, amb...” Quatre anys després, no és el mateix. En el moment de la ruptura, encara formes part d’una unitat. Després, estàs lluny d’aquella persona. És complex. La recomanació professional és que, malgrat que sigui dolorós, s’ha d’arribar a acords quan toca.
És mentora, però gairebé semblaria que fa teràpia. És així?
Vaig fer un màster en acompanyament a la Facultat de Psicologia, però no soc psicòloga. El mentor treballa sobre allò que està passant, sobre allò en què la persona té capacitat d’incidir. No és com anar al psicòleg, a sanar. Jo treballo amb gent que s’està divorciant i està passant un mal moment, i els acompanyo en això. Fa trenta anys que em dedico als divorcis. Ara, si tenen un trastorn de la personalitat o un trauma, han d’anar al psicòleg.
Des de l’aprovació de la llei del divorci, hi ha hagut molta evolució. Fa trenta anys, es deien frases com ara: “els matrimonis d’ara no aguanten res”, i altres perles. Sembla un dret consolidat. Però sabem que els drets es poden perdre.
El divorci va costar molt d’aconseguir. Va ser una reivindicació del moviment feminista i, en general, dels progressistes en el context de la Transició. Ho donem per fet, i hi ha qui fins i tot hi treu importància. Imagina’t si ens ho prenguessin!
Ha salvat moltes vides. Ho expressa en el llibre. Abans del divorci, per a moltes dones no hi havia escapatòria.
Les dones m’explicaven que el marit t’apallissava i la Guàrdia Civil et feia tornar a casa. T’ho pots imaginar això, ara?
Malauradament, no es pot donar res per assolit.
Com que som una societat opulenta i privilegiada, de vegades, es menystenen els privilegis. Per això en el llibre volia dir-ho: atenció, que no tothom del planeta que vol sortir de determinades situacions té aquest dret. És un dret que hem de reivindicar, que dic que hem d’exercir amb amor, sí, però...
Hi va haver moltes protestes, manifestacions, per exigir que s’abolís el delicte d’adulteri, per exigir el divorci. I d’això, en realitat, tampoc fa tant. Tornem a la dicotomia: via contenciosa, via amistosa. En els tribunals, trobarem legalitat, no justícia. Hauria de ser l’última opció?
Sempre! Tampoc vull dir que mai no s’hagi d’anar als tribunals, perquè hi ha casos en què no s’aconsegueixen acords. Dit això, sí, és una injustícia que hi hagi hagut una infidelitat i que et trobis que vivies amb dos sous i ara t’has quedat amb un. Tot això és injust, sí, però què vols que hi faci el tribunal? Res. La gent espera una altra cosa, però no s’hi pot fer res. Per això parlo sempre de responsabilitats: assumeix què passa en la teva vida i pren decisions que t’ajudin a fer que sigui tan bona com sigui possible.
Aquests processos amb amor de què parla els pot fer la parella sola? Necessiten acompanyament?
És una situació complicada, no hi hem de treure la dificultat que té. Hi afegeixo que soc advocada i hi ha complexitat legal per resoldre hipoteques, propietats, custòdies... Hi ha parelles que tenen la capacitat de fer-ho tot sols. Em venen a veure i m’expliquen què han decidit, els fem la part legal i ja està. A la majoria, però, el que els passa és que poden tenir una baralla descomunal a la cuina de casa per un tema que, després, asseguts aquí al despatx amb mi, poden resoldre. Aquest element de la tercera persona neutral i que dona un espai de conversa amb estructura és balsàmic. No soc ningú per dir que no hi ha persones amb la capacitat de fer-ho soles, però, quan tenim un conflicte, costa gestionar-ho sense suport d’algú.
Cada vegada hi ha més professionals de la gestió alternativa de conflictes. És important saber-ho. Si per a la parella, o els qui deixen de ser parella, el millor és fer el procés amistosament, per als fills és evident que també. Com els afecta?
Ara, s’està dient –ja hi comença a haver estudis en aquest sentit– que els fills de pares separats poden tenir millor rendiment acadèmic, perquè els pares divorciats, com que tenen el temps compartit, solen dedicar-los una atenció de qualitat. No se sol explicar, perquè es prefereix dir que els fills de pares separats tots tenen un trauma, i no és així. El que sí que és clar, i ja ho han descrit els psicòlegs infantils, és que allò que perjudica els fills és que els pares no gestionin bé el postdivorci. Aquest llibre està orientat a pares amb fills. Quan no tens fills, o ja són grans, si ho pots fer amb amor, bé, però si no...
Quan no hi ha fills, tot és més fàcil.
Quan hi ha fills, han de ser la prioritat per als pares.
Pot ser complex per a ells, a més a més, quan apareixen altres persones, les noves parelles dels seus pares.
En molts acords, nosaltres ja parlem de què passarà quan hi hagi noves parelles. Es tracta que s’ho parlin, de com fer-ho. Molts afegeixen a l’acord que volen conèixer la nova parella, perquè estarà amb els seus fills! Això és responsabilitat. Per molta ràbia que em faci la parella del meu exmarit, està amb els meus fills i jo els prioritzo, i faig un cafè amb ella i li dic que és fantàstica, perquè els està cuidant. Això hem de fer! I molts ho fan. Recordo un cas que va ser la nova parella d’ell qui va resoldre el conflicte amb l’exdona, després de tres anys de plet. Ho van resoldre la parella actual i l’exparella assegudes en un bar. Les dues van arribar a l’acord. Sororitat!
A vegades, hi ha tanta ràbia que impedeix fer el que cal, fins i tot pels fills.
S’ha de saber portar. Per això parlo d’analfabetisme emocional. En conec molts casos.
En el llibre, parla de mediació i de divorci col·laboratiu. Quina és la diferència?
En la mediació, necessites un tercer, el mediador, que és algú neutral i imparcial. Els advocats no hi participen. En tot cas, entren en la mediació si volen assessorar els seus clients. En el cas del divorci col·laboratiu, hi participen advocats formats en tècniques de resolució amistosa de conflictes i gestió emocional. Entre ells i els clients es crea un equip, un contracte a quatre, i es treballa per aconseguir l’acord. És un equip col·laboratiu i es pacta que en cap cas s’arribarà als tribunals. De fet, si no s’arriba a l’acord, els advocats no poden anar als jutjats. Tenim una pàgina web: .
Quan hauríem de recomanar no signar un acord?
Pensem en la qüestió econòmica, per exemple. Hi ha qui diu: “Firmo això tot i que no podré assumir-ho, però ja ho faré. El que vull és treure’m tot això de sobre.” No. No pots firmar un acord que econòmicament no pots sostenir. Una altra cosa que pot passar és que acceptis que la guarda dels fills la tingui la mare perquè et sents molt culpable i així no es queda sola. Els acords s’han de fer des de la consciència del que és la teva relació familiar. No és que hi hagi acords que no es puguin fer; tots es poden fer si són bons. No tens cap necessitat d’arribar a un acord de divorci dolent. S’ha de fer bé, perquè n’hi ha que duren anys i panys. Hi ha gent que es divorcia i té criatures de 3 anys, n’hi queden 25 perquè funcioni l’acord. S’ha de fer amb consciència, molt ben assessorats i sabent bé allò que fas. No facis mai res pensant que després ho canviaràs, perquè fer això després serà molt difícil.
Fins a quin punt és important la sinceritat en aquest procés?
En general, en aquest tipus de processos, la sinceritat és molt important. D’entrada, sinceritat amb un mateix o una mateixa, no enganyar-te sobre les teves possibilitats, les teves necessitats, les teves carències, les teves competències. Sinceritat. Ara, sincericidis, no, perquè hi ha persones que ho expliquen tot molt cruament, i també s’ha de tenir en compte com ho rep l’altre, en quin moment es troba. A vegades, comparteixen amb els fills algunes coses que potser no necessiten saber. Sinceritat, sí, ben dosificada i ben utilitzada.
Tot plegat desgasta molt. I podem no aprendre dels errors. No ens ha d’estranyar que hi hagi segons divorcis?
En el llibre, en parlo. No t’enfrontis a una nova relació sense haver deixat anar allò que ha fet que aquesta d’ara s’acabés, perquè aleshores sí que aniràs topant i cometent els mateixos errors. Hi ha qui em diu: “Vull que se m’acostin persones d’una altra mena, però sempre se m’acosten del tipus...” No se t’acosten, tu busques aquesta mena de persones, o les atraus. Per exemple, qui és molt submís i deixa que el dominin. Si no fas un treball al voltant d’aquesta submissió, a la propera persona que coneguis...
No veiem les banderes vermelles?
Passa molt que hi ha detalls que tu no perceps i que els altres, sí. Es veu quan arriba el divorci. Fa uns dies, em va venir a veure un noi que em deia: “Ara que ho estic dient als amics i a la meva família, tothom em diu que s’adonava del que estava passant!” Passa molt sovint: “Jo no n’era conscient!” I, a vegades, era obvi que era una relació desequilibrada, amb faltes de respecte, però, com se sol dir, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure.
Cal dir, però, que la vida és anar posant-se en vespers un darrere l’altre. Què hi farem!
Per sort! Totes les parelles tenen conflictes. Una parella de dues persones que sempre estan d’acord? Si us plau! Aleshores, no hi ha creixement, possibilitat d’evolucionar.
Amb tot el que veu cada dia, per què creu que ens aferrem a les relacions?
Ens resistim, primer, pel que anomenem zona de confort. Moltes vegades és allò d’“és on soc”. La resistència al canvi és una de les forces més brutals de la naturalesa. De la mateixa manera que el canvi és la força de la naturalesa més bèstia, la resistència al canvi també ho és. Ningú no es divorcia sense cost emocional, econòmic... Per tant, fa molta por: “Estaré sola?” “Què em passarà?” “Els meus fills patiran?” És un abisme. A més a més, ens cauen al damunt tot d’idees d’origen judeocristià, o com li vulguis dir, i, al final, penses: “Em quedo on soc.” He tingut parelles que han decidit que cadascú tindrà la seva vida i les seves relacions i han arribat a acords econòmics, perquè tenien diners, però segueixen junts. Per què ens quedem? És la gran pregunta.
I a més a més, no podem jutjar.
Hi ha persones que venen al despatx i t’expliquen coses tremendes. Però potser encara mantenen la relació quatre o cinc anys més. És com una fruita, que fins que no està madura no cau de l’arbre.
No deu ser fàcil. I aconsellar? Amb compte, és clar.
Hi ha qui et diu: “Què creus que he de fer? M’he de divorciar?” Mira, no, això ho has de saber tu. Si decideixes que sí, aquí estarem per acompanyar-te. La decisió és teva. Al final, és que cadascú es faci responsable d’allò que li pertoca. Vaig treballar molts anys en casos de violència de gènere i dius a les persones què han de fer, diuen que sí, però després...
Fem el que podem i el que volem.
Com és normal! Vaig aprendre a no jutjar i a dir a les persones que sempre hi seria. És el que faig ara: els dic que, tant si es divorcien avui com si no, hi seré.
Un divorci amb amor ajuda a veure-ho com una etapa i no un fracàs?
Sí. Si es fa una ruptura amb consciència, amb amor, vol dir que t’adones que estàs en un moment de canvi. Pots quedar-te derrotat i decidir que és un desastre, o bé decidir que és un moment de canvi per saltar fora i evolucionar. Un divorci amb amor permet fer-ho, ho veig. A la vida, hi ha diferents etapes i passar d’una a l’altra és dolorós, però no vol dir que el que ve després no pugui ser meravellós.

Mediar i acompanyar

En l’àmbit dels divorcis, Mon Tur ha creat el seu propi mètode, que és una aposta per la capacitat humana d’arribar a consensos. “Quan vaig començar a treballar, ja va ser en temes de família i d’infància. Amb 23 anys, però, no innoves. Sí que em semblava que quan s’arribava a acords feia una bona feina, però que quan hi havia judicis la gent es feia mal, i veia els nens, que els cridaven a declarar.” Va passar un temps treballant a la Generalitat. “Em va obrir la perspectiva, perquè parlava amb professionals d’altres àmbits que treballen amb famílies. Vaig començar a pensar que calia una altra manera de fer. Vaig dividir el despatx entre l’espai contenciós i l’amistós.” Va començar a formar-se en mediació, en acompanyament i, a poc a poc, ha anat creant un mètode. “Ara, ja soc radical: al meu despatx no vull veure els tribunals si no és per anar a firmar l’acord. Ha estat una evolució personal.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)