Entrevista

ALÀ BAYLAC FERRER

PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ PER A L’ENSENYAMENT DEL CATALÀ

“Molta gent que sap català no el fa servir”

El president de l’Associació per a l’Ensenyament del Català ens explica les dificultats per a l’ensenyament i l’ús de la llengua a la Catalunya Nord

MITJANS EN CATALÀ
“No hi ha un accés fàcil de suports en català. Per això és tan important que arribi ‘Mil dimonis’, la revista que edita l’APLEC” AVENÇOS MINSOS “La pressió social fa que s’avanci, però tot això és molt fràgil i jo diria que si la classe política evoluciona cap a una major tolerància ho fa de manera molt minsa”
ES NECESSITEN MESTRES
“Cal trobar els mecanismes perquè gent del sud interessada a ensenyar català en un àmbit tan particular com Catalunya Nord, en què cal saber francès, puguin venir aquí”
LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA
“L’‘Enquesta d’usos lingüístics’ que vam fer el 2015 ens indicava que el 35% de la gent sap parlar català. És poc, però encara no és una situació residual”
L’AJUDA DEL SUD
“El sud hauria d’ajudar més i permetre’ns anar més lluny en l’avenç de la llengua. Encara que per ara no hi hagi república, sí que hi ha mitjans”
L’ADN DE FRANÇA
“Tot el que és diferent, ja sigui llengua, identitat o religió, és viscut com a perillós i com una anomalia que qüestiona la mateixa existència de França”
DESATENCIÓ PÚBLICA
“Atenem el 90-95% dels alumnes que estudien català a l’escola primària. El ministeri no fa l’ensenyament que li pertocaria”
Per a la gent que no la conegui, què és l’APLEC?
És una associació veterana, que celebrarà els quaranta anys l’any vinent. Actualment, és una de les principals associacions implicades en el suport a la llengua a Catalunya Nord. Tenim dues línies d’actuació principal. La primera és la de fer classes de català a les escoles. La part més important del nostre pressupost va destinada a proporcionar mestres i actualment representem 8.500 alumnes a totes les escoles de Catalunya Nord, essencialment a primària. Cada any, grosso modo, fem unes 9.000 hores de català.
I quin pes representa això?
El 90-95% dels alumnes que estudien català a l’escola primària. Això vol dir que l’educació pública –el ministeri, vaja– no pot, no vol, no té els mitjans i, en definitiva, no fa l’ensenyament que li pertocaria. La diferència amb el sistema del sud de la frontera és que aquí tot és centralitzat i la competència en educació únicament la té el ministeri. Per tant, aquesta és l’actuació més gran que fem. Representa que intervenim en més de cinquanta municipis de Catalunya Nord, que tenim quaranta-cinc persones contractades i que aquesta iniciació al català, que pot ser mitja hora o tres quarts d’hora a la setmana, toca actualment un 20% de l’alumnat de Catalunya Nord.
I l’altra actuació gran quina és?
L’edició d’una revista infantil, l’única que s’edita en català a Perpinyà i que es diu Mil dimonis. És una revista que fem arribar a tots els alumnes als quals fem classe de català i a tots els alumnes de les classes bilingües, immersives, públiques i privades que hi ha a Catalunya Nord. Actualment n’editem 7.500 exemplars i surt cada trimestre. A més d’això, des de fa un parell d’anys, de fet des de la pandèmia de la covid, tenim un acord amb el diari de Perpinyà, L’Indépendant, a través del qual cada vegada que la revista surt la publiquen en format de paper, com un quadernet, encartada, la qual cosa ens permet tenir una difusió de més de 40.000 exemplars, que s’afegeixen als 7.500 que comentava. Estem molt satisfets d’aquest acord, perquè aquí a Perpinyà la gent té molt poc accés al suports en català escrit, i aquesta és una manera d’arribar als joves i a un públic més ampli. Has de pensar que bona part dels mitjans de comunicació escrits de Catalunya, com ara El Punt Avui o La República no els podem comprar, aquí a Perpinyà. Hi ha unes quantes revistes que arriben a la Llibreria Catalana. Nosaltres hem aconseguit fer una crònica en català cada diumenge a L’Indépendant, quan hi ha una tirada més llarga, de 50.000 exemplars, però és l’únic espai en català que surt en aquest diari. No hi ha un accés fàcil de suports en català, per això és tan important que Mil dimonis arribi massivament.
A banda d’aquestes dues activitats, en vol destacar alguna altra?
Sí, hi ha una feina més de militància, d’informació, d’intervencions a prop de les administracions i els polítics, de difusió d’informació als pares d’alumnes, de treball en l’organisme... que s’ha posat en marxa des de fa un parell d’anys. Es tracta de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. En definitiva, es tracta d’una feina més de terreny, d’intervenir, de ser present i de pressionar o fins i tot de denunciar quan realment cal.
L’Estat francès ha tingut, tradicionalment, molta dificultat per assumir les llengües anomenades regionals. En alguna ocasió, vostè mateix ha parlat de “política colonial”....
La història de la política lingüística a França, des dels reis fins ara, és aniquilar, liquidar, totes les altres llengües que no siguin el francès per tal d’universalitzar la llengua francesa. L’objectiu no ha canviat. És molt complicat difondre i desenvolupar l’ensenyament de les llengües regionals. Els mitjans de comunicació no en parlen. L’explicació d’aquesta política lingüística és perquè forma part de l’ADN de França el fet de no suportar la diferència lingüística o identitària, és igual. Tot el que és diferent, ja sigui llengua, identitat o religió, és viscut com a perillós i com una anomalia que qüestiona la mateixa existència de França. L’objectiu sempre és el de mantenir el francès en primera posició i oposar-se a qualsevol llengua, encara que sigui domèstica i de dins, no cal que parlem de llengües de la immigració. Són percebudes com a potencialment perilloses per a l’existència de França.
I davant d’això, com actueu des de l’APLEC?
El repte que tenim nosaltres des de l’APLEC i des de la Facultat d’Estudis Catalans de Perpinyà, que dirigeixo, és aprofitar les escletxes, com les que permeten, per exemple, fer classes bilingües, d’iniciació, fer estudis a la universitat... Ara bé, el sistema, globalment, entrebanca de forma sistemàtica el desenvolupament d’aquestes possibilitats. Actualment, ens trobem davant una dificultat i un repte important, que és que manquem d’estudiants per fer estudis de català a la Universitat de Perpinyà i manquem de persones catalanòfones per ser contractades a l’APLEC.
Què us cal exactament?
Per generalitzar, arribem a un 20% dels alumnes i si compten que hi ha un 9% que fa bilingüisme, ens queda un 70% d’alumnes per arribar. En tot cas, és complicat d’arribar a generalitzar aquest ensenyament si no tenim prou ensenyants. Potser hauríem de fer una crida, demanar socors al sud, perquè allà hi ha gent formada per fer de mestre, hi ha catalanòfobs. Ho estem estudiant. Cal que trobem els mecanismes perquè gent del sud interessada a ensenyar el català en un àmbit molt particular que és el de la Catalunya Nord, en què cal saber francès, puguin venir aquí. Calen estudiants que vinguin a Perpinyà a fer la llicenciatura de català, per exemple. O bé a passar els concursos, perquè tenim places de català no cobertes perquè no hi ha prou candidats; o per venir a fer iniciació al català contractats per l’APLEC. No serà fàcil, però s’ha de trobar la solució. Cal dir, per exemple, que aquí els estudis a la universitat costen 200 euros a l’any. També pot ser interessant fer un màster. Catalunya del Nord és diferent, i els reptes en termes de llengua són enormes. Hi ha molta feina per fer i perspectiva de fer-la.
Hi ha demanada social, però?
Sí. L’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya Nord que vam fer el 2015 des de la universitat, conjuntament amb la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, mostrava un parell de coses importants. La primera és que un 61% de la gent diu que entén el català. Poc o molt. Si anem a veure únicament la gent que sap normalment el català arribaríem al 50%. Però vaja, està molt bé. Estem parlant de majors de 14 anys. Per tant, no hi ha joves. L’altra dada important és que el 35% de la gent sap parlar català. Si traiem els que en saben molt poc, ens quedem en el 20%. És poc, però encara no és una situació residual. La proporció de gent que sap la llengua del país en zones com Occitània o la Bretanya és de l’ordre del 10%. A més a més, aquí tenim l’avantatge que tenim un iceberg del sud molt potent.
A Perpinyà, però, la situació és molt més dolenta...
Segons l’Enquesta, practicament ningú hi fa servir el català, ni tampoc el transmet a les noves generacions. És paradoxal, perquè hi ha molta gent que sap català però no el fa servir. L’únic àmbit en el qual la gent ha respost que feien servir el català és quan travessen la frontera, que llavors sí que fan servir el català, com a mínim en un 34% dels casos. És a dir, que hi ha un 35% que el sap parlar i un 34% que el fa servir, no a Perpinyà sinó a la Jonquera. Aquesta dada ens indica que hi ha una feina important a fer, que cal canviar les mentalitats. Això, en el marc institucional és més complicat de fer perquè l’Estat francès és el que és.
I la gent què pensa de l’ensenyament en català? Hi ha una predisposició favorable?
A l’Enquesta trobem que més d’un 80% de la gent és favorable a l’ensenyament del català i més del 75-76%, a l’ensenyament bilingüe. Amb percentatges molt importants de gent favorable al bilingüisme a la vida pública, al reconeixement oficial de la llengua. Abans comentava que arribem a fer iniciació de català al 20% de l’alumnat de primària i al 9% que és a La Bressola o a les línies bilingües de l’escola pública. Hi ha molta diferència entre el que demana la gent i la realitat.
I per què aquesta diferència tan important?
A la vegada perquè no hi ha els mitjans i l’Estat no els posa. I després perquè hi ha una mena de despreocupació. Amb això trobo que els catalans del nord s’assemblen molt als del sud. El seu grau de militància pot arribar a ser relativament tou. A tothom li agrada la llengua, tothom vol que el seu fill l’aprengui, però si no n’hi ha no passa res. La gent no surt al carrer per això. Ara, quan s’obre una línia bilingüe, quan s’obre classe immersiva, de seguida és plena. En qualsevol cas, aquí a Perpinyà i a Catalunya Nord hi ha aquesta situació una mica ambivalent. El sud hauria d’ajudar més i permetre’ns anar més lluny. Encara que per ara no hi hagi república, hi ha mitjans. I cal reconèixer que estem en una dinàmica favorable pel fet que les institucions locals han sabut escoltar i anar en el sentit de les associacions, i des de fa dos anys hem aconseguit que l’Estat accepti que es creï l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. L’avantatge principal d’aquest organisme és que en són membres les administracions locals, el departament, la Universitat i l’Estat.
Imagino que no ha de ser gens senzill posar-se d’acord?

No, perquè l’Estat té reticències. Però com a mínim té l’obligació de seure, de discutir i de dir què vol fer i què no vol fer.

En els darrers anys, s’ha notat un canvi entre la classe política? Ho dic pel tema de la llei de llengües, que ha tingut el suport d’alguns diputats regionals..
A Perpinyà, globalment, els polítics hi són favorables. Les institucions, com el consell departamental o el regional, hi estan implicats i compromesos. En l’àmbit francès, s’han fet passos endavant amb la llei Molac. Ha estat amb la pressió social, amb la gent que és favorable a les llengües en general. I en tots els partits i els àmbits polítics es troba gent a favor i en contra. Hi ha més gent en contra a l’extrema dreta, tot i que per exemple a Perpinyà fem l’ensenyament del català per compte de l’Ajuntament, igualment. Entre els Mélenchon i els de l’extrema esquerra són aferrissadament en contra de les llengües regionals. Globalment, però, s’arriba a fer algunes passes. Per exemple, després de batallar durant anys, el diputat bretó Paul Molac ha aconseguit fer passar aquesta petita llei, que ha provocat una crisi perquè s’hi ha posat en contra el Constitucional. En qualsevol cas, la pressió social fa que s’avanci. Però tot això és molt fràgil, i jo diria que si la classe política canvia, si evoluciona cap a una major tolerància cap a les llengües, ho fa de forma molt minsa i a remolc de la societat. El marc legal sempre és molt fràgil. Són decrets o circulars. Qualsevol que va davant d’un tribunal ho pot fer anul·lar tot.
Si hagués de destacar mesures concretes per millorar la situació del català a la Catalunya Nord, quines serien?
La principal urgència és proveir Catalunya Nord de gent que pugui ensenyar el català. Això demana una major col·laboració i concertació entre les associacions catalanes i la Generalitat, però també entre aquesta darrera i les administracions locals, essencialment el Consell Departamental. Necessitem una major col·laboració entre el nord i el sud. I segurament també un millor coneixement, perquè hi ha un desconeixement de la realitat de Catalunya Nord per part de la gent del sud.
També hi ha una realitat política que ho complica...
No tenim una república nostra i tenim dos estats potents que ens entrebanquen. La covid va servir per tancar passos fronterers. És una vergonya, però és il·lustratiu de la realitat que patim. Passa el mateix amb els mitjans de comunicació. Aquí no podem rebre TV3 per internet! Ningú s’ocupa d’aquesta dimensió que avui, probablement, és la més important per a la gent.

NO PERDRE EL NORD

L’any 2015 es va donar a conèixer l’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya Nord, una radiografia que, segons Alà Baylac, no ha variat excessivament. El diagnòstic ofereix algunes dades esperançadores, però també de preocupants. Entre les primeres hi ha les competències del català, amb un 61% dels enquestats que el comprèn i un 35% que el sap parlar. També hi ha una predisposició favorable a l’ensenyament de la llengua, amb més d’un 80% de gent partidària que s’ensenyi a l’escola i un 76% que optaria per l’educació bilingüe o per la introducció a nivell d’iniciació, amb el mateix percentatge.

L’altra cara de la moneda és l’ús, tant en l’àmbit familiar com en l’espai públic. En el primer cas, només un 11% el fan servir amb els fills i un 13%, amb la parella. El percentatge que el fan servir amb els pares o avis és lleugerament superior, però ni tan sols supera el 20%. En el cas del comerç, l’ús de la llengua supera lleugerament el 8% i a l’administració no arriba ni a l’1%. La gent, però, es transforma quan travessa la frontera. En aquest cas, un 34% de la gent utilitza el català.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)