Experiències

Dies de foc i fressa

Sant Joan és la festa més socialitzadora: els carrers són el seu escenari principal i el foc i els petards engresquen grans i petits. Però inevitablement, les normes de seguretat li han restat un punt d’espontaneïtat

Sant Joan és la festa tradicional catalana que segurament més s’avé amb la reivindicació “els carrers seran sempre nostres”. És la festa de trobar-se amb familiars amics i veïns per tirar petards, i de muntar sopars en carrers i places. Arreu hi ha barris, pobles i ciutats que celebren la seva festa major, i si no ho fan, no passa res: organitzen una revetlla, o les que faci falta. Sant Joan és menjar coca de crema amb les mans i beure cava en copes de plàstic. És la nit que més gaudeixen els nens després de la de Reis, i la que pateixen sobretot les mascotes i els bombers. És, en definitiva, la nostra festa més socialitzadora.

“La festa és per definició socialitzadora. Però la revetlla de Sant Joan té uns elements que fa que excel·leixi en aquest aspecte. Per exemple, és intergeneracional: tothom hi té lloc, al voltant d’una foguera, des de nens i nenes, fins a avis i àvies”, explica Amadeu Carbó, expert en cultura popular i tradicions, i membre del Consell de la Cultura de Barcelona. Segons Carbó, la foguera genera “espais de relació generacionals i tothom té una funció concreta i diferent”. “Sant Joan també és una festa –afegeix– que permet amb facilitat entendre’ns sense observar procedències, colors, confessions, ideologies... És senzillament fantàstic.”

UNA NIT MÀGICA

Dir que és una nit màgica pot resultar tòpic, però és incontestable que al llarg de mil·lennis els pobles del Mediterrani han mantingut la creença que durant aquesta nit el foc –i l’aigua– adquireixen propietats sobrenaturals. Tal com explicava Joan Amades al seu Costumari català, les fogueres de Sant Joan recorden les festes romanes en honor de Pal·las, la divinitat del foc, i també dels prats i dels ramats. “Durant aquestes festes –deia Amades– es creia que les aigües i les herbes tenien virtuts, i s’encenien fogueres que, segons Ovidi, la gent saltava tres vegades, amb l’objectiu d’obtenir salut i felicitat.” També relata que el cristianisme va intentar primer posar fi a aquestes tradicions paganes vinculades amb el solstici d’estiu, però com que no ho va aconseguir, les va adaptar a la festivitat de Sant Joan Baptista. Així, la revetlla no és en realitat la nit més curta de l’any, com tothom pensa: el solstici d’estiu és el 21 de juny. Però minut més o minut menys, el que compta és que Sant Joan és l’entrada oficial a l’estiu.

FALLES DEL PIRINEU

Reconegudes com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, les falles del Pirineu són una mostra del caràcter col·lectiu de les festes relacionades amb foc. Se celebren en 63 pobles repartits entre Catalunya, França, Andorra i Aragó, i consisteixen a fer baixar troncs encesos –falles– des de dalt d’una muntanya i en filera. El recorregut es fa quan es pon el sol, tot un espectacle, i acaba amb una gran foguera en què es cremen els troncs. L’origen és l’antic culte al sol, un acte comunitari per donar gràcies per les collites i per allunyar els mals esperits, que any rere any atrau cada cop més visitants a les comarques de muntanya.

MENYS FOGUERES

En canvi, a les ciutat les fogueres veïnals van anar de baixa a partir dels anys vuitanta, quan es van començar a implementar mesures de seguretat que, sens dubte, són necessàries. “És cert que la normatització de la societat, no només de les fogueres, ha tocat de ple l’espontaneïtat i la vitalitat de la festa. Però hi ha també altres factors que han reduït el mapa de les fogueres de Sant Joan”, explica Amadeu Carbó. Aquesta reducció ha estat palpable arreu i del cas de Barcelona, n’hi ha dades concretes. A principis de la dècada dels setanta, a la ciutat se n’encenien mig miler, pel cap baix, preparades per la mainada dels barris, que es dedicaven a recollir els trastos vells durant uns dies abans. “Alguna cosa ha passat pel camí per arribar l’any 2000 a una dotzena de fogueres i actualment a una trentena. Hi ha canvis profunds que no es perceben en el dia a dia, però que afecten de manera estructural la festa. Per exemple, els nens i les nenes han desaparegut del carrer. El carrer ha deixat de ser un espai natural de joc i de relació i ha passat a ser un simple lloc de pas”, conclou Carbó. Sant Joan ens ofereix l’oportunitat de recuperar-lo per una nit.

La flama del Canigó
Moltes de les fogueres de Sant Joan –a Barcelona totes les que estan autoritzades– s’encenen amb la flama del Canigó, un foc que es renova cada any en aquest cim emblemàtic dels Pirineus. Es tracta d’una tradició relativament recent que s’ha convertit en un símbol de la unitat dels Països Catalans. A partir de la nit del 22 al 23 de juny, centenars de voluntaris i equips de foc distribueixen pel territori la flama, que acaba encenent les fogueres de més de 400 municipis. “La característica essencialment simbòlica de la flama del Canigó fa que cada persona tingui una relació vivencial única i singular amb aquest element reivindicatiu i festiu alhora”, explica Amadeu Carbó. L’origen de la flama es troba en els anys seixanta del segle XX a la Catalunya Nord, i sota la inspiració del poema èpic de Mossèn Cinto Verdaguer. La flama es custodia durant tot l’any al Castellet de Perpinyà.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor