De l’eufòria a la frustració
El 26 de març, molts mitjans vaticinaven la fi de «la farsa de Puigdemont»
El 26 de març, la major part de la premsa espanyola estava exultant. El dia anterior Carles Puigdemont havia estat detingut a Alemanya i els titulars traspuaven una eufòria sense límits. La satisfacció no es va limitar a la premsa editada a Madrid. El Periódico, per exemple, proclamava «la fi de l’escapada» i es situava al mateix nivell que els rotatius espanyols. L’eufòria es va perllongar alguns dies més. El 4 d’abril, ABC publicava una portada en la qual indicava que «Alemanya marca el camí de retorn dels colpistes fugits».
Però ha passat el temps i s’ha pogut comprovar que, més enllà dels desitjos, hi ha la crua realitat. Una vegada coneguda la decisió de la justícia alemanya, premsa espanyola ha optat per la crítica visceral a Alemanya o la Unió Europea (tan se val) o la ironia carregada de rancúnia. La portada d’ABC ho va resoldre mirant cap a un altre costat i centrant-se en el pols al PP; però a l’editorial aplaudia la decisió de Llarena com «la millor forma de «protegir la dignitat de l’Estat i la sobirania del seu poder judicial». El Mundo ho expressava en termes espirituals i remarcava que «Llarena perd la fe en la UE», com si es problema fos aquest i no el fet que un tribunal alemany hagi posat en evidència la seva feina. En els mateixos termes s’expressava La Razón, que hi posava ironia i es centrava en el fet que «Llarena acusa Alemanya de «jutjar» Puigdemont sense proves». Per evitar la temptació de pensar que el president havia sortit indemne a l’embat de la justícia espanyola, el digital El Español proclamava que «Llarena ’condemna’ Puigdemont a 20 anys de desterrament para no afavorir-lo amb la rebaixa alemanya». Com poden deduir, no hi ha cap bri d’autocrítica. I així anem.