Hemeroteca

Un monument a la ingenuïtat

El 19 de setembre del 1923, la Mancomunitat va publicar una nota de premsa en què donava suport explícit al cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera

El cronista aclaria que el cap del directori militar havia donat “la més efusiva aprovació” a la nota de premsa de la Mancomunitat
En el mateix exemplar, es posaven en coneixement del lector algunes mesures manifestament anticatalanes del directori militar
Els fets posteriors van posar de manifest la miopia dels dirigents de la Mancomunitat de Catalunya i, de passada, el rostre real del dictador

El 19 de setembre del 1923, sis dies després del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el diari La Veu de Catalunya va publicar, en la primera pàgina, “una nota de la Mancomunitat de Catalunya”. El document representava el posicionament oficial de la institució i el seu president, el catalanista Josep Puig i Cadafalch, respecte al nou directori militar. Segons s’advertia en la notícia, el text havia estat “presentat al capità general abans de marxar cap a Madrid” per tal de rebre el vistiplau del rei Alfons XIII al cop militar; i el cronista emfatitzava expressament que Primo de Rivera li havia donat “la més efusiva aprovació”. De fet, en tot l’exemplar s’advertia: “Ha sigut passat per la censura militar” i, per si el lector no se n’havia assabentat, hi havia algunes informacions en què les lletres havien estat difuminades i, per tant, resultaven literalment il·legibles.

A banda d’aquesta censura prèvia, la portada oferia un munt de símptomes que deixaven entreveure les intencions reals del nou directori. S’hi reproduïa, per donar-ne exemple, una circular del governador civil, Carlos de Lossada, en què s’advertia de l’obligatorietat de complir el reial decret del 25 de gener del 1908 sobre símbols i es recordava que “en els dies de festa nacional ha d’onejar en tots els edificis públics la bandera espanyola”. La circular feia incís en “l’exacte compliment de la llei”; però, sorprenentment, el zelós governador anava molt més enllà del reial decret i també exigia que la bandera espanyola onegés “al lloc exterior de cada edifici més preferent” i prohibia expressament que hi hagués “cap altra bandera, ja fos regional o local”. O bé per sentiment de culpa o bé per tranquil·litzar els seus aliats catalanistes, el governador aclaria en dues ocasions el seu “respecte profund per les banderes regionals i locals, no tenint cap altre abast aquesta ordre que la de l’exacte compliment de la llei, sense que de cap forma pugui ferir sentiments, ja que en la idea de pàtria que la bandera representa hi ha compreses totes les regions, entre elles Catalunya, orgull de la nació espanyola”.

A la mateixa portada, es recollia una altra mesura del governador; concretament, s’esmentava una comunicació en què es reclamava a l’Ajuntament, a la Diputació i a la Mancomunitat que qualsevol cartell tingués la seva versió en castellà i ho justificava amb un argument certament original: “No és just que a Espanya, perquè un no entengui el català, es pugui estimbar per una carretera.” En tot cas, es fa difícil pensar que el 1923, després de molts anys de marginament i repressió sistemàtica del català, aquesta qüestió representés un perill per a la circulació dels vehicles. A la portada també es recollia la destitució de l’alcalde de Terrassa “perquè en una reunió va llegir una poesia completament separatista”.

Finalment, a la portada encara hi havia una altra prova de les dèries del nou règim, en aquest cas ideada des de Madrid. En el subtítol s’anunciava un reial decret de “repressió del separatisme”, un document que deixava en mans de la justícia militar els delictes “contra la unitat de la pàtria, quan tendeixin a disgregar-la, restar-li fortalesa i rebaixar el seu concepte, ja sigui de paraula, per escrit, per la impremta o per qualsevol altre sistema mecànic o gràfic de publicitat o difusió”. En la mateixa línia que la circular del governador civil, però en el format de reial decret, també es preveien multes de fins a 5.000 pessetes o sis mesos d’arrest per als que fessin “ostentació d’una bandera que no fos la nacional” i es fixava una pena de fins a dos mesos de presó per a les manifestacions “públiques o privades” a favor de la independència. El reial decret també prohibia fer servir qualsevol llengua que no fos l’espanyola “per part de les persones investides d’autoritat”. De fet, dos dies abans de promulgar aquest reial decret, el dictador ja havia advertit que “entre els mals de la pàtria que reclamen un remei server i urgent, destaquen el sentiment, la propaganda i l’actuació separatistes que s’estan fent per part de minories”. Els ingenus, doncs, estaven avisats amb prou antelació sobre el veritable rostre de Miguel Primo de Rivera.

Malgrat aquests símptomes inequívocs, la nota de premsa de la Mancomunitat s’esplaiava a gust amb el règim substituït (“metòdicament corromput pel poder públic”, deien) i se situava en un dilema entre “un fet extralegal (el cop d’estat) i la corrupció”. Els responsables de la Mancomunitat, doncs, optaven per “un fet extralegal”. Així de senzill. Com a proposició, el document es dedicava a lloar “la grandesa d’Espanya” i remarcava la voluntat de crear “una regió forta harmonitzada amb un estat fort, tenint per ampli camp del seu desenvolupament l’existència col·lectiva d’Espanya que, per ésser gran, conservant la seva unitat estatal, ha de ser diversa i formada de regions lliures, delimitades per la geografia i la història”. El document també blasmava “la uniformitat profunda” i fins i tot s’entretenia a esbossar un repartiment competencial entre el poder central i el regional. A partir d’això, es concloïa: “La nostra adhesió passaria fàcilment a ésser la precisa i estricta que tenim per al poder constituït, a la més íntima i cordial.” En altres paraules, que el dictador rebria el seu suport entusiasta.

El document anterior representa un monument a la ingenuïtat. A banda dels advertiments que ja apareixien en aquella portada, els fets posteriors van posar de manifest la miopia o la primacia dels interessos econòmics per part d’aquests governants i, al mateix temps, el rostre real del dictador. De fet, el promotor de la nota, Josep Puig i Cadafalch, va acabar dimitint tres mesos després i va emprendre el camí de l’exili com a senyal de protesta per la política anticatalana del règim. El destí de la institució que havia redactat la nota de suport al cop d’estat va ser igualment negre. Primerament, el dictador hi va situar un home de palla, Alfons Sala, president de la Unión Monárquica Nacional, però fins i tot amb aquest condicionant va mantenir la preocupació que la institució es pogués convertir en “un petit estat” i fos “capaç de fer mal a Espanya”. Finalment, el 21 de març del 1925, a través de l’anomenat Estatut Provincial, el directori va liquidar definitivament la Mancomunitat de Catalunya. Aquell dia, paradoxalment, el dictador Miguel Primo de Rivera va suprimir una institució que li havia donat un suport entusiasta dos anys enrere.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)