Hemeroteca

Les xiulades al ministre

El 4 de maig del 1900, durant el seu viatge a Catalunya, el ministre de la Governació, Eduardo Dato, va ser rebut amb xiulets i altres mostres de rebuig

El 17 d’abril del 1900, el diari La Veu de Catalunya, el portaveu oficiós de la Lliga Regionalista, va publicar un article en què informava del desig del ministre de la Governació de visitar Barcelona. Segons la mateixa crònica, que tenia un caràcter exclusivament informatiu, Eduardo Dato havia estat convidat per la principal patronal catalana, Foment del Treball Nacional, i per les associacions obreres, bàsicament, amb l’objectiu “d’examinar personalment les necessitats de la indústria i el que afecta les reformes socials”. L’endemà, el diari va passar de l’anunci a la valoració i va remarcar que el ministre volia venir a Barcelona “fet un Maquiavel”: “Convidat, segons ell diu, pel Foment, vindrà a explorar...o a explotar (no ho sabem ben bé) les aspiracions obreres per tal de resoldre la qüestió social.” A part de l’ironia que desprenia aquest text, el redactor també deixava anar: “Si és que ens vol mostrar una autoritat superior del poder central, tampoc hi ha cap necessitat. El poder central està aquí digníssimament i complidament representat.”

La nota es va convertir en el tret de sortida d’un duel entre el ministre i la publicació (i, de retruc, la Lliga Regionalista). Pocs dies després, Dato adreçava un telegrama al director de la publicació en què expressava el seu convenciment que: “Malgrat els esforços que fa el seu diari i alguns altres d’aquesta capital per tal que es produeixin mostres de desaprovació durant la meva visita, estic segur que aquestes no es duran a terme.” Segons el mateix ministre, això seria així perquè: “Conec bé les condicions de noblesa i cavallerositat dels habitants d’aquesta culta ciutat i estic segur que seré rebut amb el respecte que mereixen els representants del govern.” Malgrat el cúmul d’afalacs, el ministre no va aconseguir apaivagar els ànims; o, com a mínim, no va aturar les atzagaiades de La Veu de Catalunya. Alguns dies després de rebre el telegrama, el diari tornava a caldejar l’ambient i insistia: “L’estat d’opinió de Catalunya no l’hem creat nosaltres. Ens limitem a explicar-lo. Qui l’ha creat és el govern, que no ha complert les seves promeses.” I es preguntava: “Què ha fet Dato per atreure les simpaties i l’aplaudiment de Catalunya? Ha desfet, per ventura, el caciquisme, tal com havia promès des de l’oposició? Ha reformat les lleis provincial i municipal en sentit autonomista? Ha lluitat pel concert econòmic?”

En poques frases, el diari havia anunciat alguns dels temes que justificaven aquell “estat d’opinió de Catalunya”. De fet, el malestar venia de molts anys enrere, però havia fet un gir considerable el 14 de març del 1899, amb la formació de l’executiu presidit per Francisco Silvela, que havia generat un munt d’expectatives al nostre país. No es tractava només de les complicitats que generava el nou govern, sinó també dels compromisos que havien assumit tant Silvela com el ministre de la Guerra, el general Polavieja, que havien acceptat algunes mesures regeneradores i d’altres que feien referència a la descentralització administrativa. Però, novament, aquestes esperances es van veure frustrades. El 17 de juny del 1899, el ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, va presentar els pressupostos i, en comptes de dur a terme una reducció radical de l’administració o d’impulsar una veritable reforma fiscal, va preveure un increment significatiu de les contribucions per tal d’intentar redreçar la situació. La resposta de la societat catalana va ser tan immediata com contundent. Quatre dies després de l’anunci del ministre, els gremis de Barcelona van començar a fer les primeres passes cap a una revolta fiscal. El govern va respondre amb la suspensió de les garanties constitucionals i la declaració de l’estat de guerra.

El viatge de Dato, doncs, va arribar en un moment especialment tens i, com ens podem imaginar, es va convertir en un periple accidentat. El dia 4, quan va arribar a Tortosa, es van sentir les primeres xiulades just quan Dato va aparèixer a la plaça de l’estació. Segons la crònica que va aparèixer l’endemà en un diari local, la “policia va repartir algunes garrotades i va detenir disset dels més esvalotadors”. La premsa catalanista va maldar per insistir que les mostres de rebuig no eren obra de quatre eixelebrats, sinó que reflectien “amb prou exactitud, l’estat d’ànim dominant a Barcelona”. A partir d’aleshores, la visita d’Eduardo Dato es va assemblar molt més a un calvari que no pas a una comitiva governamental. Manresa, Terrassa, Sabadell, Reus i Montserrat es van convertir en escenaris de protestes. En aquest darrer cas, només la intervenció del prior va aconseguir que els manifestants interpretessin l’himne d’Els segadors per silenciar la Marxa reial.

El problema no eren només les xiulades, sinó també l’absència d’autoritats i de representants públics a les recepcions oficials. La visita també va generar algun episodi còmic. Durant una funció al Teatre del Liceu, el públic es va posar a xiular quan van confondre una autoritat de la llotja amb el ministre. Quan es van adonar de l’error, la gent va fer silenci, però es va tornar a excitar quan va arribar el ministre i fins i tot alguns manifestants van perseguir el carruatge del polític quan aquest abandonava el teatre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)