Hemeroteca

El retrobament dels presos

El 22 de febrer del 1936, després de vuit mesos de captiveri a El Puerto de Santa María i Cartagena, Lluís Companys i la resta de consellers empresonats es van retrobar en un bar de la població d’Ocaña (Toledo)

La fotografia que reproduïm en aquesta pàgina va aparèixer en algunes publicacions gràfiques i recull un moment especialment emotiu que resultaria senzill traslladar al moment actual. Es va captar en un bar de la població d’Ocaña (Toledo) anomenat El Descanso i recull el retrobament del president i els consellers de la Generalitat, que havien estat represaliats arran de la revolta del 6 d’octubre del 1934. L’establiment, que estava situat en una cruïlla de camins, era el mateix lloc on s’havien separat vuit mesos enrere; els uns, en direcció al penal d’El Puerto de Santa María i els altres, en direcció a Cartagena.

Aquell instant, en què es van acumular un munt de records i sensacions, s’havia començat a gestar el 16 de febrer, amb el triomf de les candidatures del Front Popular. Pocs dies abans de la jornada electoral, en una entrevista al diari El Diluvio, Companys havia vaticinat un triomf incontestable de les esquerres. No es va equivocar. Un dels punts centrals de les candidatures del Front Popular era l’amnistia i la reposició dels represaliats per la revolta del 6 d’octubre, juntament amb la recuperació de l’esperit del 14 d’abril del 1931. Tan bon punt es van donar a conèixer els resultats, arreu del país es van celebrar concentracions als exteriors d’algunes presons per tal de reclamar l’alliberament dels presos. La petició també va ser present en els actes de reposició dels càrrecs públics. El primer que va fer l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, quan va ser restituït en el càrrec va ser enviar un telegrama de salutació al president de la Generalitat i als seus companys. L’endemà, el retrat de Companys es va tornar a penjar al despatx de presidència. Al mateix temps, s’intensificaven les mostres de solidaritat. Entre el 16 i el 22 de febrer, Companys va rebre més de 300 telegrames de felicitació. De fet, les mostres de suport havien estat constants durant el captiveri. En una entrevista a un diari madrileny, el conseller Ventura Gassol, recordava: “Ens enviaven constantment fruita i flors; i, gràcies a això, podíem seguir el ritme de les estacions [...]. També ens enviaven terra, fulles de llorer i fins i tot flors marcides de la tomba de Macià.”

Malgrat la pressió popular, l’alliberament no va resultar gens senzill. Dos dies després de la jornada electoral, una publicació anglesa afirmava que Companys i els consellers ja no eren a la presó, però el secretari polític del cap del govern, Martí de Veses, ho va desmentir amb rotunditat. El dia 21, els partits d’esquerres van intensificar la pressió i van organitzar una manifestació multitudinària als carrers de Barcelona per exigir l’alliberament immediat. Aquell mateix dia, a quilòmetres de distància, el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, proposava a la Diputació Permanent de les Corts l’aprovació d’un decret d’amnistia, que fins i tot va rebre el suport dels representants monàrquics i de la CEDA. Segons el portaveu d’aquests, la decisió responia a la voluntat de contribuir “a la pacificació dels esperits i com una conseqüència de la voluntat electoral del país”.

L’alliberament

Encara faltava el vistiplau de Tribunal de Garanties, però Manuel Azaña va decidir traslladar els presos catalans a Madrid “per tal d’aïllar-los de l’ambient de les presons”. Malgrat la incertesa, dos dels germans del president i una colla d’amics van decidir traslladar-se fins a Madrid per tal de recollir Lluís Companys i la resta de presos. La solidaritat, que havia estat una constant durant tot el període de captiveri, es va tornar a posar de manifest. Un garatge va cedir els dotze vehicles que formaven la comitiva i els conductors també es van oferir de manera espontània. Al llarg del trajecte, els germans de Companys van aprofitar qualsevol població amb infraestructura telefònica per conèixer la darrera hora de l’amnistia. Al capvespre, van arribar a la localitat d’Ocaña, al mateix indret on els presos s’havien separat mesos enrere. Abans d’arribar-hi, Lluís Companys, Joan Lluhí i Joan Comorera es van aturar a Còrdova. Des d’un dels balcons de l’hotel on s’allotjava, el president de la Generalitat es va adreçar a la gent i els va dir: “Deveu haver sentit a parlar molt del nostre separatisme. Som homes que portem a la nostra ànima l’amor a la llibertat de la nostra pàtria. Volem la llibertat del nostre poble, però també treballem per la llibertat de tots els pobles i dels homes.” Les mostres de suport es van reproduir a Albacete, on van fer parada els presos de Cartagena.

El retrobament amb els companys de presidi no es produir fins a les onze de la nit de l’endemà. Va ser un instant emotiu, en què es van amuntegar els records de tants mesos de captiveri. Després de les salutacions i de les abraçades, Lluís Companys es va enfilar al damunt d’una taula i va dirigir unes paraules als assistents. Els periodistes també li van reclamar les primeres impressions, però el president es va excusar: “Estic rendit. Vam sortir de la presó anit, a les onze, i hem viatjat fins a la matinada a Còrdova. Aquesta tarda hem fet quatre-cents quilòmetres d’una tirada. Ja tindrem l’oportunitat de parlar quan hagi descansat.” Aquella mateixa nit, la comitiva es va dirigir cap a Madrid. Després d’una hora de camí, el president i el seu seguici van arribar a l’Hotel Palace, la seva parada abans d’emprendre el tram final fins a Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)