Hemeroteca

Un míting esperpèntic

El 13 de gener del 1901 es va celebrar al Teatre Principal de Barcelona un míting teòricament antitaurí, però que va derivar en un debat obert entre partidaris i detractors de les curses de braus

El 13 de gener del 1901, el Teatre Principal de Barcelona es va convertir en l’escenari d’un dels primers mítings antitaurins que se celebraven al nostre país. A la tribuna d’oradors hi havia algunes personalitats de renom, entre les quals destacava l’exalcalde de Barcelona Bartomeu Robert i el diputat republicà a les Corts Tiberi Ávila. En teoria, es tractava d’un acte per reclamar la prohibició d’aquest “espectacle”, però, ja fos per la presència de partidaris de la “festa” o per l’actitud d’una bona part del públic (que, en paraules d’un cronista de La Publicitat, estava especialment “burleta i faceciós”), la convocatòria es va convertir en una olla de grills, de manera que si no fos per les conclusions aprovades, es faria difícil treure l’entrellat de si es va tractar d’un acte contrari o d’una assemblea per conèixer el parer de la gent sobre aquesta polèmica.

La premsa de l’època va publicar cròniques antagòniques, dignes d’estudiar-se a les facultats de periodisme. Una part de la polèmica es va centrar, sorprenentment, en la llengua dels oradors. Els dies previs, algunes publicacions especulaven sobre si es parlaria en català o en castellà, i en les cròniques posteriors a l’acte, algunes publicacions feien escarni de l’esforç d’alguns conferenciants per expressar-se en castellà. El diari El País, per exemple, ironitzava amb el fet que “tots els oradors parlen en castellà o com a mínim ho sembla”. De fet, durant tot l’acte, l’ús del castellà o el català es va convertir en un tema de controvèrsia més, que arrencava xiulets o aplaudiments de manera contradictòria. Quan va parlar el director de La Autonomia de Reus, per exemple, ho va fer en castellà i una veu del públic va exclamar: “Parla en català!”, després de la qual cosa es va organitzar un altre rebombori. El problema no va ser només la llengua del conferenciant, sinó el to “extremadament radical” del seu discurs, que va excitar els ànims del públic i va obligar el president de la taula, el Dr. Robert, a intervenir. La controvèrsia lingüística no es va acabar aquí. El següent conferenciant va començar a parlar en castellà i una veu del públic, novament, li va reclamar que ho fes en català. La ploma d’un redactor de l’Heraldo de Madrid ho explicava així: “El públic es mostra una altra vegada dividit i el tumult arriba a tal extrem que s’ha de suspendre la sessió. Tots criden al mateix temps i davant la impossibilitat de fer-se sentir i restablir l’ordre, el conferenciant es posa el barret i es disposa a abandonar la sala. Quan es restableix la calma, es reprèn la sessió i el Sr. Robert parla en català, la qual cosa provoca un nou escàndol.” L’orador es justifica dient que volia parlar en castellà perquè “el ressò d’aquest míting arribi a Castella i ens entenguin” i aleshores les protestes deriven en una ovació, sobretot quan confessa que “tot i que parla en castellà, sent en català”. La gent tampoc es va tranquil·litzar amb el discurs de Tiberi Ávila, que va afirmar que “l’Església condemnava” les curses de braus; una sentència que va excitar els ànims anticlericals d’alguns dels assistents i va provocar crits de “fora l’Església!“ i “que torni un nou 1835!”, una referència explícita a la crema de convents d’aquell any. La part final del discurs d’Àvila va ser dantesca. Mentre intentava fer-se entendre entre xiulets i fulls que es llançaven des del galliner, el diputat va profetitzar: “El toro desapareixerà.” Les mostres de reprovació i adhesió no només es van produir en funció de la llengua, sinó també quan es va donar lectura a les adhesions d’ajuntaments, partits, entitats i publicacions. Segons sembla, en el moment de llegir-se la de l’Orfeó Català es va produir “un petit rebombori i es van escoltar xiulets i aplaudiments a parts iguals”.

Encara que sembli impossible, els organitzadors van aconseguir que s’aprovessin set conclusions, entre les quals hi havia la petició que les Corts prohibissin l’espectacle de braus; la limitació expressa del toreig a les dones i als menors de 25 anys; una moratòria sobre la construcció de noves places; la prohibició a les autoritats de presidir qualsevol espectacle; l’obligació d’indemnitzar els toreros que morissin o quedessin lesionats; i, finalment, que es carregués l’impost sobre les localitats i es destinessin els diners “a la instrucció pública, a les cases d’invàlids del treball o a altres atencions semblants”. Com ens podem imaginar, la premsa no es va posar d’acord a l’hora de valorar l’èxit o el fracàs de la convocatòria. El diari El Liberal, per exemple, interpretava que l’acte havia estat un “fracàs” perquè quan va acabar “només 150 persones es van dirigir al govern civil per lliurar les conclusions”. Molt probablement, el periodista hauria d’haver valorat la capacitat per superar un míting veritablement esperpèntic.

“Si no ho fas millor, cridem a don Tiberio!”

Tiberio Ávila (Viana do Bolo, 1843 - Barcelona, 1932) va ser un personatge singular. El seu biògraf, Manoel Carrete, el va definir com “un filantrop, amant de Galícia i una de les figures més transcendentals de la diàspora gallega”. En la seva curta etapa parlamentària a les Corts de la primera República, Ávila va posar en marxa la primera campanya antitaurina i va arribar a tenir tal ressò popular que quan algun torero tenia una mala tarda, la gent del públic cridava: “Maleta! Si no ho fas millor, cridem a Don Tiberio!”. A banda d’aquesta menció irònica, com a president de la Societat Abolicionista es va convertir en blanc de les ires dels taurins, que li van dedicar des de caricatures fins a tota mena d’improperis.

Quan es va establir a Barcelona, no només va mantenir viva la seva passió per Galícia (de fet, va fundar el Centro Galego el 1892), sinó també la seva croada contra la que anomenava “la festa irracional”. I, de fet, es va convertir en el primer president de la Lliga contra les curses de braus i en una veu destacada en tots els actes antitaurins, des del míting que es va celebrar el 13 de gener del 1901 fins la manifestació del 18 de juliol del 1909, que va aplegar més de 500 persones als carrers de Barcelona. Després de la caiguda de la República, va aconseguir plaça de professor d’anatomia i fisiologia de l’Escola Superior de Belles Arts i Indústria de Barcelona. Entre els seus alumnes, en sobresortia un que esdevindria especiament conegut: Pablo Picasso.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)