Hemeroteca

L’estelada del ministre

El 6 de febrer del 1919, el ministre de la Governació, Amalio Gimeno, es va presentar al Congrés amb una estelada, una bandera que va definir com el símbol “de l’hostilitat i de l’odi”

BATIBULL
BATIBULL
L’escàndol es va perllongar durant mitja hora i el president de la cambra es va veure incapaç d’aturar-lo
ESPURNA
ESPURNA
“Quan el diputat catalanista va comparar la Marianne francesa amb una cupletista, es va desfermar la polèmica”

El 4 de febrer del 1919, en ple debat autonomista, el diputat Pere Rahola va defensar una interpel·lació al Congrés sobre la suspensió de les garanties constitucionals i els incidents que s’havien produït als carrers de Barcelona. El fracàs de la campanya autonomista havia donat peu a “tres mesos de rebel·lió nacionalista”, entre el novembre del 1918 i el febrer del 1919, quan va esclatar la vaga de la Canadenca. Durant aquells mesos, el centre de Barcelona es va convertir en l’escenari de manifestacions catalanistes més o menys espontànies que eren durament reprimides per la policia. A la brutalitat policial s’hi afegia l’actuació de la Lliga Patriòtica Espanyola, en què van confluir, segons l’historiador Xavier Casals: “Elements ultraespanyolistes que, amb la complicitat de policies i militars, s’enfrontaven als separatistes a la Rambla amb bastons i pistoles. Va cristal·litzar així un nucli ultranodrit amb oficials de paisà, funcionaris de baix rang, policies fora de servei i afeccionats Real Club Deportivo Español.” En la seva intervenció, que es va haver de posposar diverses vegades per la indisposició del ministre de la Governació, el diputat va expressar la seva queixa per la repressió policial i la impunitat amb què actuava la Lliga Patriòtica.

El diputat catalanista va traslladar aquesta problemàtica a un Congrés sacsejat pel debat autonomista i la inestabilitat política. De fet, el destinatari de la interpel·lació, Amalio Gimeno, havia estat nomenat dos mesos abans i va ser destituït dos mesos després. Pere Rahola va començar la seva intervenció afirmant que “els governs havien de respectar, per molt que els dolgués, l’expressió de la voluntat d’un poble”, una declaració plenament vigent. I va afegir: “Els agents del poder central estan duent a terme a Barcelona una conducta semblant a la que segueix a l’Àfrica la policia indígena.” A mesura que avançava el seu discurs, alguns diputats van començar a expressar mostres de desaprovació, però aquestes van derivar en un escàndol monumental quan va recordar que la Lliga Patriòtica Espanyola “havia recollit tota la patriotera caminant, i a imatge i semblança del que havia succeït amb la Revolució Francesa, que va personificar en una donota la deessa de la raó, així els patriotes de Barcelona van personificar la pàtria en una cupletista de quarta categoria, la Mary Focela”. La cantant, que actuava al Teatre Apolo, havia aixecat una enorme polseguera amb una coneguda cobla que acabava amb un “visca Espanya!” i que desfermava les baixes passions de catalanistes i espanyolistes.

Les paraules de Rahola van provocar “una protesta des de tots els racons de la Cambra, com no recordaven els més antics parlamentaris”, tal com explicava l’endemà un cronista parlamentari. Des dels bancs dels liberals i els conservadors es van proferir insults de tota mena. Un dels més exaltats va ser Luis Armiñán, un polític d’origen cubà que es va mantenir com a diputat en onze conteses electorals i en cinc districtes diferents, un rècord difícil de superar. Armiñán, que ocupava un escó proper al de Rahola, va enlairar el seu bastó i es va abraonar cap al diputat català en actitud amenaçadora. Alguns diputats van intentar contenir-lo, però Rahola, com si es tractés d’un duel de cavallers, també va aixecar el seu bastó i es va encarar al diputat de Gaucín. Altres diputats es van voler afegir a la gresca i van enlairar els seus bastons en actitud amenaçadora. La picabaralla, doncs, va derivar en un ball de bastons, en un sentit literal. Els crits no s’aturaven i des de tots els racons de l’hemicicle es van escoltar insults i víctors. Un altre diputat, Ricardo Gasset, va intentar dirigir-se als escons ocupats pels catalanistes, però va ser aturat a mig camí. Pere Rahola va intentar reprendre el seu discurs, però no ho va aconseguir. En aquell moment, el líder dels catalanistes, Francesc Cambó, es va aixecar de l’escó per tal d’ajudar-lo, però “la cambra sencera se li va llançar al damunt”. L’escàndol es va perllongar mitja hora, i el president de la cambra es va veure incapaç d’aturar-lo, malgrat destrossar fins a quatre campanetes. Quan Rahola li va reclamar que es llegís la seva intervenció per tal d’intentar tancar el debat, el president s’hi va negar i li va reclamar que “pronunciés paraules de desgreuge al sant concepte del patriotisme”, una forma ben particular d’exercir de moderador.

Una treva de 48 hores

La interpel·lació no es va reprendre fins dos dies després, amb els ànims més apaivagats. El ministre de la Governació, que havia estat convalescent alguns dies, va donar mostres “visibles de cansament”, però aquest fet no li va impedir defensar amb vehemència que “l’enteniment i la paciència dels militars havia excedit tota ponderació” i que s’havia clausurat el Centre Autonomista de Dependents del Comerç perquè s’hi havien localitzat armes. Tanmateix, un dels moments culminants del seu discurs, a parer de la premsa conservadora, va arribar quan va fer referència a un detall que Pere Rahola “havia omès en la seva intervenció”. I quin era aquest detall? Doncs que “en algunes banderetes exhibides pels manifestants hi havia l’estrella solitària, símbol del separatisme”. L’estelada era un símbol relativament nou, per la qual cosa es tractava, molt probablement, de la primera vegada que apareixia en un debat a la cambra espanyola. El ministre, però, no en va tenir prou amb referir-se a l’estelada, sinó que la va voler exhibir públicament. Gimeno va cloure el discurs amb una crida a la concòrdia. Quan va abandonar l’hemicicle, un “nombrós grup de diputats de tots els matisos li va fer arribar mostres de simpatia”, i com si es tractés d’un torero, el van acompanyar fins al seu despatx enmig de constants aplaudiments i mostres d’aprovació. L’endemà, alguns periodistes, que també es van afegir a la gresca, van afirmar que el discurs d’Amalio Gimeno havia estat “un dels seus més brillants triomfs parlamentaris”. Fos com fos, el ministre es va convertir en la primera persona que va exhibir una estelada al Congrés; una performance que, si ens atenem a les actes del Congrés, no va provocar cap reacció de la presidència.

“Un astre infernal”

A finals del 1918, la policia es dedicava a arrencar els llaços amb la senyera que alguns catalanistes lluïen a la solapa. El ministre de la Governació s’hi va referir en la seva intervenció al Congrés i va voler aclarir que no es tractava de senyeres, sinó d’estelades. Per tal d’esvair qualsevol dubte, Gimeno va mostrar una peça requisada i va afirmar que es tractava de “banderes que porten un astre, arrancat de no sé quin planisferi celestial, que més que celestial hauria d’anomenar-se infernal, perquè és el planisferi de l’hostilitat i de l’odi”. L’endemà, el diari El Imparcial va reproduir, a primera pàgina, la “bandera del separatisme català” amb l’objectiu, segons es llegia a l’avanttítol, “d’esvair qualsevol dubte”. El peu de foto incloïa una descripció heràldica i afirmava que “les quatre bandes vermelles signifiquen les barres catalanes i l’estrella solitària, adoptada també pels cubans quan guerrejaven per la independència, és l’emblema del separatisme”.

Abonat a la cadira

Hi ha molt pocs polítics que hagin transitat per tants ministeris com Amalio Gimeno (Cartagena, 1852), el titular de Governació que va portar l’estelada al Congrés. El polític murcià va ser responsable d’Instrucció Pública en tres ocasions, de Marina en dues, d’Estat en una, de Foment en una altra i, finalment, de Governació. Això sí, no va aconseguir mantenir-se en un càrrec més de dotze mesos seguits.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)