Hemeroteca

Hemeroteca

La primera novel·lista

Enguany es commemora el centenari de la mort de Dolors Monserdà, una escriptora que va trencar motlles i va reflexionar sobre el paper de la dona en la societat de la seva època

L’escriptora havia mort el 31 de març del 1919, en un moment especialment convuls, amb la capital del país totalment paralitzada per la vaga de la Canadenca
Primerament, Dolors Monserdà va canalitzar la seva denúncia a través de poesies; més endavant, però, també es va valer de la novel·la social i l’assaig

A principis del 1919, algunes publicacions es van fer ressò del traspàs de Dolors Monserdà. L’escriptora havia mort el 31 de març, però el país vivia un moment convuls, amb la capital totalment paralitzada per la vaga de la Canadenca. Els vaguistes van imposar la “censura roja”, i bona part dels mitjans van publicar informacions a deshora i telegràfiques sobre aquella notícia. De fet, el comiat públic no es va poder celebrar fins al 13 de maig, gairebé un mes i mig després de la defunció. Pocs dies abans, en la necrològica que va aparèixer a La Veu de Catalunya, s’informava que “la seva defunció va ocórrer a Sarrià i durant els dies de la vaga general i les seves amistats no havien pogut retre-li el tribut de la bona amistat i admiració que es mereixia”. La cerimònia es va celebrar a la Casa Provincial de la Caritat, i hi va ser present la plana major de les lletres catalanes i també “una representació de les modestes obreres de l’agulla, per la modesta situació de les quals tant es desvetllava la difunta”. El dol va ser presidit pel seu germà, el pintor Enric Monserdà, i també pel president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, casat amb una de les seves filles.

No va ser fins alguns dies després que les revistes i els diaris li van dedicar monogràfics. En un d’aquests monogràfics, publicat a la revista D’ací d’allà, l’escriptora Maria Domènech la definia com “el tipus més característic de la nostra dona catalana, plena de seny i d’equilibri, amorosa i enèrgica [...]: “L’amor al pròxim, demostrat plenament en la seva obra personal i en els treballs de propaganda escrita, així com la defensa de la dona en diverses de les seves més justes reivindicacions, foren norma de la seva vida.”

A banda d’això, Dolors Monserdà va trencar motlles i es va convertir en la primera dona que va assumir el repte de publicar una novel·la. Tanmateix, el seu estil, condicionat per la literatura de costum i amb una notable incapacitat per traçar el perfil psicològic del personatge, l’allunyava de la modernitat i la situava al mateix nivell que escriptors com Carles Bosch de la Trinxeria. En una altra ressenya, publicada a la revista Catalana, l’historiador Ernest Moliné es mostrava molt menys complaent que Domènech a l’hora de valorar la seva obra i remarcava que “fou tal vegada l’afany del premi i la recerca de la notorietat el que pogué moure a ella com a tants altres escriptors d’aleshores”, si bé destacava que “el sentiment to femení que tant distingia aquesta escriptora tingué notes de viva originalitat quan, apartant-se de l’ambient una mica viciat dels certàmens poètics [...] s’endreçava a exaltar la tradició i els afectes familiars o a descriure les misèries”, entre les quals destacava el vici del mal parlar i la deplorable condició de les obreres de l’agulla. Primerament, Dolors Monserdà va canalitzar aquesta denúncia a través de poesies, però més endavant es va valdre de la novel·la social: “Perseguint un fi extraliterari, no es complau en les belleses de l’estil, sinó que cerca àvidament la contundència. Ella sap que no ha de plaure als literats que no es mouen dels vergers parnassians, sinó que escriu al poble i per al poble, per a la nostra honrada menestralia, i encara més, per a la dona menestrala que intenta i aconsegueix descriure en les seves novel·les La Montserrat i La Família Asparó, La Fabricanta, La Quitèria i en moltes petites narracions.”

A banda del ressò en la premsa especialitzada, durant els mesos següents es van organitzar alguns actes d’homenatge a l’escriptora, en bona part impulsats per algunes entitats en què s’havia implicat a fons. Des de la junta de Cultura Musical Popular, es va intentar que l’Ajuntament de la ciutat impulsés una beca a fi que “anualment, na noia obrera, pel millorament de les quals tant treballà dita dama, pugui traslladar-se a un país estranger a estudiar els problemes relacionats amb l’educació i el treball de la seva classe”. Dos mesos després de la seva mort, l’Institut de la Dona que Viu del seu Treball i la Mutualitat de Santa Madrona li van dedicar una vetllada d’homenatge, en la qual es va glossar el perfil literari i feminista de Dolors Monserdà. A l’homenatge també s’hi va afegir el Patronat de l’Agulla, fundat per l’escriptora amb la vocació de millorar les condicions de les dones cosidores.

Contràriament a allò que acostumava a succeir, l’acte no només es va convertir en un recordatori de la difunta, sinó que es va cloure amb unes conclusions que, en alguns casos, es mantenen plenament vigents. Per exemple, hi havia el desig que la dona tingués “igual retribució que l’home, sempre que el treball sigui igual”, un mínim de salari proporcional al cost de la vida, la creació d’inspectores específiques del treball femení o una reglamentació de la feina a domicili. També es proposaven algunes mesures per a l’àmbit familiar, com ara la que reclamava “la integritat de la família i la defensa contra totes les formes de dissolució i corrupció de la mateixa” o la que proposava la “investigació de la paternitat i l’establiment de penes contra els homes que abandonen els fills i la mare”. Tot un seguit de reivindicacions que formaven part de l’ideari de Dolors Monserdà.

El feminisme burgès

Dolors Monserdà va dedicar algunes novel·les a retratar les condicions de la dona treballadora. I també alguns llibres a reflexionar sobre el feminisme. La seva visió ha generat controvèrsia, en bona part perquè se l’analitza amb els ulls del present i no amb els condicionants del seu temps i la condició social a

què pertanyia. La seva anàlisi està condicionada, lògicament, per la seva extracció burgesa, i cal entendre-la des d’aquesta perspectiva, valorant unes crítiques als abusos de la societat industrial que, en qualsevol cas, no sovintejaven entre les dones de la seva condició. La seva visió social parteix de les directrius marcades pel papa Lleó XIII a través de l’encíclica Rerum Novarum, i assumeix un compromís d’atenuació dels conflictes, tant a través de la implicació personal en obres de beneficència com de les conferències, els assaigs i, fins i tot, les novel·les.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)