Hemeroteca

Hemeroteca

Una pau en fals

El 28 de juny del 1919, fa exactament cent anys, es va produir la signatura del Tractat de Versalles, un acord que pretenia posar punt final a la inestabilitat al continent europeu

UN PROCÉS COMPLEX
Les negociacions es van perllongar durant mesos i es van fonamentar en la humiliació dels països vençuts
UNA TRAÏCIÓ A LA PÀTRIA
Des de bon començament, els polítics alemanys que van signar el tractat van ser presentats com a traïdors a la pàtria

El 29 de juny del 1919, la premsa d’arreu del món donava compte de la signatura del Tractat de Versalles, un acord històric que posava punt final a la Primera Guerra Mundial. La signatura havia estat el resultat d’un llarg i complicat procés de negociació. L’endemà mateix, el diari La Publicidad recordava en una extensa cronologia a primera pàgina les principals fites que havien conduït a aquella jornada, des de la signatura de l’armistici fins a l’acord de l’assemblea alemanya, que havia obert la porta a la signatura del tractat. El punt de partença havien estat els catorze punts del president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson, que pretenien fixar les bases per a una pau perdurable. Entre aquestes bases, hi havia l’abolició de la diplomàcia secreta, l’eliminació de barreres en el comerç internacional, la llibertat per navegar per tots els mars, la reducció dràstica de l’armament i la creació de la Societat de Nacions com a instrument de la diplomàcia internacional; també s’establien alguns criteris de devolució o independència de determinats territoris. Ara bé, una cosa era l’establiment d’unes bases i una altra, ben diferent, la signatura d’una pau perdurable entre vencedors i vençuts. A l’hora de la veritat, hom va topar amb el desig irreprimible de venjança de les potències guanyadores i l’escassa visió de futur.

Les negociacions es van perllongar durant mesos i el comú denominador va ser el paper subsidiari que van tenir els països vençuts, que van ser obligats a assumir unes condicions humiliants amb l’amenaça de reprendre les hostilitats en cas de no acceptar-les. De fet, poques setmanes abans de l’acord, els alemanys es van negar a signar el document. Finalment, però, van haver de claudicar davant l’amenaça d’una represa de les hostilitats. El govern, sensiblement tocat per aquesta qüestió, va ser batejat com “el govern de la signatura” o, de manera més despectiva, com el de la “traïció”. Val a dir que l’acord tampoc va satisfer alguna de les potències aliades, com ara els EUA, el Senat del qual el va rebutjar. Una de les grans beneficiàries de l’acord, la Gran Bretanya, el va aprovar, però no pas sense que alguns polítics advertissin que el tractat encara incrementaria més les tensions amb Alemanya.

Una de les clàusules que més va indignar els alemanys va ser la 231, en la qual es remarcava: “Els governs aliats i associats declaren, i Alemanya reconeix, que Alemanya i els seus associats són responsables, per haver-les provocat, de totes les pèrdues i de tots els danys patits pels governs aliats i associats i les seves nacions com a conseqüència de la guerra.” El reconeixement de qualsevol culpabilitat es va traduir en unes condicions humiliants, com ara la pèrdua del 13% del territori i d’una desena part de la població. A més, la regió de la Renània va ser ocupada i desmilitaritzada i la nova Societat de Nacions es va apropiar de totes les colònies alemanyes. A banda de l’amputació territorial, el govern alemany va haver d’assumir unes indemnitzacions milionàries, de 269.000 milions de marcs d’or, uns 33.000 milions d’euros.

Les condicions van tenir un efecte devastador per a un país terriblement esgotat per la guerra, amb una davallada brutal de la producció industrial i una hiperinflació que va dificultar la recuperació del país. I, en l’àmbit polític, el dur diktat (una pau imposada) va erosionar greument la legitimitat de la nova República de Weimar i es van convertir en un punt de trobada del nacionalisme conservador. Setze anys després d’aquella pau tancada en fals, concretament el 16 de març del 1935, Hitler anunciava l’incompliment del tractat i la creació de la Wehrmacht, les forces armades alemanyes. Es tractava del principi de la fi.

Europa davant del mirall

La signatura del tractat es va dur a terme a la Galeria dels Miralls del palau de Versalles, una metàfora perfecta per a una Europa que durant quatre anys havia vist reflectides les seves pitjors misèries. El palau havia estat l’escenari on s’havia creat l’Imperi alemany i on el pare de Guillem II havia estat coronat emperador. Molt a prop de la sala hi havia l’anomenat “saló de la guerra”, amb dues pintures simbòliques en què es recordava la data en què la ciutat d’Estrasburg havia estat lliurada a França. En una d’aquestes pintures es reproduïa una Victòria amb un escut amb el nom d’Estrasburg, mentre que a l’altra es recordava la data en què “els alemanys havien estat expulsats més enllà del Rhin”.

La pau recelosa

El periodista Antoni Rovira i Virgili va ser un dels grans cronistes de la Primera Guerra Mundial. L’endemà de la signatura del Tractat de Versalles, els diaris La Publicidad i La Veu de Catalunya publicaven dos articles seus en què valorava aquell esdeveniment. En un d’aquests, vaticinava: “En aquesta hora solemne, el món no saluda la pau com un fet sòlid i durable. Resta l’atmosfera plena de dubtes i de recels.” Bona part dels dubtes se centraven en “la convicció que Alemanya no complirà el tractat”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor