Una “rebel·lió militar”

El 13 d’octubre del 1934, pocs dies després de la revolta encapçalada per Lluís Companys, l’executiu d’Alejandro Lerroux va presentar una querella contra el govern de la Generalitat. Es tractava d’un moment clau. Aquell mateix dia, la premsa informava de la caiguda d’Oviedo i de la recuperació de la normalitat a Madrid. Al nostre país, per la seva banda, s’havia donat a conèixer la sentència que condemnava a mort el cap dels Mossos d’Esquadra, Enric Pérez Farràs, i el comissari general d’ordre públic, Frederic Escofet; una sentència que va provocar una petició d’indult unànime per part de la societat catalana i una crisi institucional brutal en el govern espanyol, atrapat per la voluntat conciliadora del president de la República i el desig de venjança del cap de la CEDA, José María Gil Robles.

En el document, a banda de descriure breument la dinàmica dels esdeveniments, es remarcava que tenien el caràcter d’un “delicte de rebel·lió”, definit en el número 4 de l’article 238 del Codi Penal. Tenint en compte que les forces de l’exèrcit havien estat “hostilitzades”, el delicte es va convertir en una “rebel·lió militar”, compresa en l’article 237 del Codi de Justícia Militar. El govern va decidir aplicar-los el Codi de Justícia Militar i, més concretament, el capítol 237, que tipificava el delicte de rebel·lió militar a aquelles persones que “s’alcin en armes contra la Constitució de l’Estat, contra el rei, els cossos col·legisladors o el govern legítim”. Malgrat el canvi produït el 14 d’abril, el text encara feia referència a la institució monàrquica. Els participants en la revolta no encaixaven en les tres primeres circumstàncies previstes, que incloïen els revoltats manats o auxiliats per forces de l’exèrcit o els que formessin part d’una partida organitzada militarment. El fiscal, doncs, va optar per recórrer al quart supòsit, en què s’incloïa aquells que “hostilitzin les forces de l’exèrcit abans o després d’haver-se declarat l’estat de guerra”.

L’escrit de conclusions no es va donar a conèixer fins al 4 d’abril. El document va aparèixer publicat en un diari conservador aquella mateixa nit, però bona part dels mitjans ja havien tancat les seves edicions i es van veure obligats a fer-se’n ressò l’endemà, no pas sense que algun d’ells expressés el seu disgust per la filtració. El document ens permet conèixer la versió oficial de la revolta o, com a mínim, el relat que es va construir per tal de justificar la petició del fiscal. En el text es començava interpretant que el president i els consellers “van quedar molestos perquè en formar part del nou govern de la República van entrar elements pertanyents al partit nacional anomenat CEDA contra els desitjos i indicacions que els processats havien fet arribar a qui tenia plenitud de facultats constitucionals per donar sortida a la crisi”. Hom reconeixia obertament, doncs, que el mòbil principal de la revolta no havia estat “separatista”, tal com proclamava bona part de la premsa conservadora, sinó que més aviat apuntava cap a una direcció contrària: allò que va moure el govern de la Generalitat va ser la voluntat d’incidir en la configuració del govern de l’Estat tot impedint l’entrada de la CEDA. El principal motiu, doncs, havia estat aquest “disgust” que, al mateix temps, havia estat “estimulat” per les “notícies que alguns caps de grups polítics nacionals havien [...] trencat tota relació amb les institucions del règim i que en algunes províncies de la República s’havia declarat la vaga general”. En el cas de Catalunya, el fiscal interpretava que la vaga general havia estat declarada per “obrers pertanyents als partits polítics representats en el govern regional” i havia estat “estimulada, recolzada i estesa per elements del sometent, escamots i Estat Català”. La responsabilitat de la Generalitat consistia en el fet que “no es van prendre les mesures convenients per impedir-la o resoldre-la”.

A més, no n’hi havia prou amb la passivitat, sinó que s’incidia directament en la desobediència. En aquest sentit, el fiscal recordava que el ministre de la Governació havia requerit el conseller Dencàs “que apliqués a Catalunya les mesures que el govern de la República adoptava per a tot Espanya”, però que el conseller li havia contestat que “responia de tot a Catalunya”. En contraposició a aquesta actitud i per tal d’aprofundir en la idea de l’alçament, el fiscal reproduïa íntegrament la proclama que havia fet Companys des del balcó del Palau de la Generalitat en presència “de tots els consellers firmants” i davant un “públic nombrós”, entre el qual hi havia persones “armades amb rifles”. L’escrit també feia referència a l’al·locució del conseller de Cultura, Ventura Gassol, en què encoratjava la gent que s’havia aplegat a la plaça de la República a “defensar amb paraules i fets les llibertats contra qualsevol agressió, costi el que costi i vingui d’on vingui”. El document també recordava el requeriment de Companys al capità general de Catalunya, per tal que “amb totes les seves forces es posés a les seves ordres per haver proclamat l’Estat català de la República Federal Espanyola” i demanava una pena de trenta anys (cadena perpètua) per a tots els encausats.