Hemeroteca

L’altre judici (v). Hemeroteca

Un judici mediàtic

Entre el 27 i el 31 de maig de 1935, la sala del Tribunal Suprem va ser l’escenari del judici contra Lluís Companys i el govern de la Generalitat per la revolta del 6 d’octubre de l’any anterior

SEGUIMENT MEDIÀTIC
SEGUIMENT MEDIÀTIC
El judici va tenir una àmplia cobertura mediàtica, amb capçaleres que van reproduir fil per randa totes les intervencions
SENSE CRISPACIÓ
SENSE CRISPACIÓ
El judici va transcórrer en un ambient tranquil. I, només en algun moment molt puntual, es va arribar a un nivell de tensió considerable
DEBAT POLÍTIC
DEBAT POLÍTIC
En la seva intervenció, el fiscal va entrar de ple en el debat polític i va voler rebatre les referències als orígens del federalisme
SEGONA JORNADA
SEGONA JORNADA
Durant els interrogatoris, els membres del govern van respondre de manera perfectament coordinada i sense escletxes
ALÇAMENT EN ARMES
ALÇAMENT EN ARMES
Un dels temes més espinosos era el de la violència i Companys i la resta del govern van apel·lar a una reacció defensiva

Fa 84 anys, la mateixa sala en què es va celebrar el judici contra els dirigents independentistes va ser l’escenari d’un altre esdeveniment que va marcar la història del nostre país. Es tracta del procés contra el govern de la Generalitat per la revolta del 6 d’octubre de 1934. Al banc dels acusats, s’hi asseien Lluís Companys i la resta de consellers, a excepció del de Governació, Josep Dencàs, que s’havia exiliat l’endemà mateix. En aquella ocasió, l’encarregat de jutjar-los era el Tribunal de Garanties, un organisme concebut per fiscalitzar el compliment de la Constitució i també per jutjar els alts càrrecs. Malgrat tot, la manca d’un local adequat va fer que el judici se celebrés a la sala del Suprem, un edifici majestuós, concebut a mitjan segle XVIII com a monestir de la Visitació de la Benaventurada Verge Maria i reconvertit, a partir de 1875, en Palau de la Justícia.

El judici va durar escassament cinc sessions, des del 27 fins al 31 de maig. Des del primer dia, la vigilància a l’exterior de l’edifici no era excessivament ostentosa. Unes quantes parelles de cavalleria i algunes d’infanteria, però poca cosa més. El president de la Generalitat i els consellers eren traslladats diàriament, sense emmanillar, en un autocar nou cobert amb una lona des de la presó cel·lular de Madrid. A l’exterior de l’edifici, les cues eren considerables, en bona part nodrides de periodistes i familiars.

La primera sessió va començar a dos quarts de dotze del migdia, quan es va sentir el crit d’“audiència pública!”. Pocs segons després, la sala d’actes va omplir-se de gom a gom. A l’interior, els acusats ocupaven dos bancs just al centre de l’estrada. Darrere d’ells, s’hi situava una parella de la Guàrdia Civil i, a la seva dreta, els advocats defensors. Els familiars dels presos tenia reservat el primer banc del públic i, darrere seu, s’hi situaven algunes autoritats, com ara l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. Durant alguns minuts, els fotògrafs van disparar els seus objectius sense aturador.

Durant la segona jornada es van produir els interrogatoris als membres del govern, que van respondre de manera solidària i sense escletxes. De fet, tant les declaracions com les estratègies de defensa van posar de manifest una coordinació notable; molt probablement, afavorida per l’absència del conseller de Governació, Josep Dencàs. Un dels moments més esperats va ser l’interrogatori al president de la Generalitat. Lluís Companys tenia clar el guió i va contestar amb seguretat les preguntes més punyents, com ara la possible promoció de la vaga general per part de la Generalitat, a la qual cosa va contestar que “es va declarar per sentiment espontani de quasi tot Catalunya”. Companys va reconèixer que representava l’Estat espanyol com a president de la Generalitat i que va proclamar la República Federal perquè “vingués qui volgués constituir el govern provisional, donat que el contingut del que hi havia estava trencat per la intromissió en el govern d’elements no republicans”, amb referència a l’entrada de tres ministres de la CEDA. El president també es va permetre alguna ironia, com ara quan va ser preguntat sobre si tenia pensat Azaña com a president de la República Federal i va contestar: “Jo no reparteixo presidències, senyor fiscal!”

El president també va haver de fer front a altres temes espinosos, com ara l’ús de la violència i el coneixement de la declaració de l’estat de guerra. En aquest darrer cas, Com-panys va confessar: “No vam tenir-ne coneixement i no crèiem que s’hagués declarat perquè, donada la meva posició i el meu caràcter en aquell moment, m’ho havien d’haver dit a mi.” I fins i tot va esforçar-se per reforçar aquesta idea amb un interrogant: “O és que els que s’han situat fora de la llei han estat els altres?” Una pregunta que pretenia desdibuixar la línia de la legalitat el 6 d’octubre de 1935 i, al mateix temps, vincular-lo amb la situació d’aquell mateix instant, quan el govern espanyol s’havia situat clarament en la il·legalitat a l’hora de suspendre l’autogovern i alterar el mapa municipal, per posar només dos exemples. En l’interrogatori davant del fiscal Víctor Pradera, un dels membres del tribunal que l’advocat de Companys va intentar recusar, el president de la Generalitat va ser preguntat sobre una qüestió substancial, el desconeixement o no de si les tropes enviades per Batet eren “lleials” a la República. Lluís Companys, però, va respondre amb seguretat i va afirmar: “Nosaltres ens rendim a un senyor que tenia forces superiors a les nostres. La superioritat no implica que fossin legals ni que fossin faccioses.”

El judici va transcórrer en un ambient tranquil. I, només en algun moment molt puntual, es va arribar a un nivell de tensió considerable, com ara amb el duel de militars que es va viure durant la segona jornada, protagonitzat pels comandants que havien reprimit la revolta i el cap dels Mossos, Enric Pérez Farràs. En aquella mateixa jornada, dedicada a les proves testificals, també es va produir la declaració de Rafael Sánchez Guerra, secretari general de la presidència de la República, qui es va dedicar a contestar amb breus frases d’assentiment les preguntes teledirigides de la fiscalia, i la de tres diputats nacionalistes bascos, les declaracions dels quals van acabar derivant en una tertúlia sobre la situació política del seu país, fins que el president els va aturar en sec dient: “No es tracta d’obrir ara un procés contra el País Basc.”

Durant la tercera sessió, que es va limitar a la tarda, el protagonisme va tenir-lo el fiscal de la República, que va presentar l’informe final d’acusació. En la seva intervenció, Lorenzo Gallardo va reconèixer: “Els fets que es troben en els fons d’aquest procés, que l’han originat [...], tenen un marcat caire polític.” I va concretar que el debat se situava al voltant del “significat, de l’abast, del contingut del moviment que va donar lloc a la instauració de la República del 14 d’abril de 1931”. En altres paraules, sobre els projectes polítics en joc. Però, tot seguit, va puntualitzar: “No és menys cert que aquests fets polítics a nosaltres no ens interessen més que en l’aspecte de la valoració jurídica, i valoració jurídica vol dir absència de passió, presència d’imparcialitat i de serenitat, i això només s’aconsegueix fixant aquells principis legals sobre els quals es farà la valoració.” D’acord amb aquesta premissa, el fiscal va sostenir que la República és un sistema plenament democràtic en què la llibertat d’expressió i l’oposició política estan garantides, però en què la subversió no és un mecanisme acceptable. En tot cas, Lorenzo Gallardo va entrar de ple en el debat polític, com ara quan va rebatre les referències de Companys al federalisme de Pi i Margall a partir de la idea que el seu federalisme partia d’un acord previ dels ens a l’hora de federar-se. El fiscal també va analitzar amb detall els antecedents de la revolta, des del rebuig del govern de Companys a la sentència contra la llei de contractes de conreu fins a la reacció per l’entrada de la CEDA antirepublicana en el govern de l’Estat. Segons el seu argumentari, la vaga general que havia precedit la revolta del 6 d’octubre havia estat promoguda directament per alguns consellers del govern, malgrat la manca de proves en aquest sentit, i el govern de la Generalitat, amb el conseller de Governació al capdavant, no havia actuat amb la voluntat de resoldre la crisi, sinó més aviat al contrari.

Més enllà d’aquest episodi, el moment culminant del judici es va viure durant la darrera sessió. En la seva declaració, Lluís Companys tenia ben present el ressò mediàtic que trobarien les seves paraules. Tanmateix, l’argumentari que va destil·lar davant del Tribunal Suprem no va variar en res del que va expressar el 7 d’octubre, davant de l’autoritat militar, i el que va anar perfilant a través de la correspondència i les trobades amb el seu advocat. Es tractava de construir una imatge del president de la Generalitat com una persona seriosa i responsable, que s’havia sacrificat pels ideals de tota la seva vida. Aquest es va convertir, també, en el fil argumental de l’advocat de Companys, Ángel Ossorio, que va construir una defensa sòlida. El punt més espinós era el que feia referència als enfrontaments. En aquest sentit, Companys i la resta dels membres del govern van apel·lar a una reacció defensiva. Va recordar que va donar una hora al general Batet per decidir si es posava a les seves ordres; i, quan va sentir les canonades, va deduir que es tractava d’un cop d’estat. No va esmentar les gestions ni els advertiments de Batet per evitar un bany de sang. El president de la Generalitat va recordar que els mòbils de la revolta van ser “la defensa de la República democràtica i parlamentària i de les llibertats que la Constitució de l’Estat té reconegudes a Catalunya”; i que, en el moment d’emprendre-la, tenien el convenciment que aquestes es trobaven greument amenaçades. Per donar consistència a aquesta idea, el president va recordar l’antecedent de la Mancomunitat: “Després d’un fet de força ens fou arrabassada sense protesta.” I, quan va resseguir els esdeveniments del 6 d’octubre, va emfasitzar: “No hi ha més culpables que nosaltres, i jo, singularment.” Però immediatament es va preguntar: “Per què s’ha posat Catalunya fora de la llei i de la Constitució?” L’evolució política després de la revolta, amb la suspensió de l’autogovern, va demostrar, segons la versió de Companys, que “els nostres temors eren justificats”.

Una sala amb història

A les quatre parets de la sala de plens s’han celebrat alguns judicis en què es condensa bona part de la història contemporània d’Espanya. Un d’aquests va ser el 20 de març de 1931, pocs dies abans de la proclamació de la República. Al banc dels acusats, s’hi van asseure Niceto Alcalá Zamora, Francisco Largo Caballero i Miguel Maura, acusats de signar un manifest en què s’afirmava: “Venimos a meter la monarquía en los archivos de la historia y a establecer la República sobre la base de la soberanía nacional.” Els acusats, alguns dels quals van acabar formant el govern provisional de la República, van rebre una condemna suau, de sis mesos i un dia, bàsicament justificada per haver actuat en un “estado de obcecación disculpable”. La sala també va ser el marc, molt més recentment, de la vista contra el general José Sanjurjo, qui el 10 d’agost de 1932 va protagonitzar un cop d’estat contra la República. En aquest cas, la condemna va ser molt més dura, la pena de mort, però el govern el va indultar i, alguns mesos abans, va acabar exiliat a Estoril, llest per dirigir un nou cop d’estat.

Duel de militars

El 28 de maig, durant la segona jornada del judici, es va viure un dels moments més tensos. Per resoldre les contradiccions entre el cap dels Mossos i els militars, el jutge va proposar un cara a cara entre el cap dels Mossos i el capità Francisco Kühnel. Es tractava d’una reproducció del que havien protagonitzat a les portes de la Generalitat el 6 d’octubre de 1934. En un moment de l’intercanvi, el cap dels Mossos es va dirigir al capità i el va qualificar de “covard”; mentre que l’altre el va titllar de “traïdor a la pàtria i a l’exèrcit”. Els dos militars es van continuar insultant fins i tot després de baixar de l’estrada, davant l’esglai del públic.

El veredicte de les urnes

Un dels moments culminants del judici es va viure durant la darrera sessió, quan Lluís Companys va demanar la paraula per fer una darrera intervenció. El president va recordar que els mòbils de la revolta van ser “la defensa de la República democràtica i parlamentària i de les llibertats que la Constitució de l’Estat té reconegudes a Catalunya”. I va voler tornar a remarcar: “No hi ha més culpables que nosaltres, i jo, singularment.” Però immediatament es va preguntar: “Per què s’ha posat Catalunya fora de la llei i de la Constitució?” El president era ben conscient de la parcialitat del tribunal que el jutjava i es va adreçar directament a l’opinió pública: “Al veredicte que més ens importa és el que pronunciï en la seva consciència íntima el poble que ens designà perquè governéssim, respecte a si hem estat lleials i hem romàs fidels a les nostres prometences, al nostre programa, a la nostra significació, al nostre deure i a la trajectòria de la nostra vida.” La sentència es va donar a conèixer pocs dies després; però, el veredicte, el van emetre els ciutadans quan van ser cridats a les urnes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)