Hemeroteca

Història

L’oasi desitjat

Poc després del retorn de Companys i la resta del govern empresonat, la premsa es va fer ressò d’un debat al voltant de la possibilitat que Catalunya esdevingués l’oasi de la República

El 4 de març del 1936, tres dies després del retorn triomfal del govern de la Generalitat, el portaveu oficiós de la Lliga, La Veu de Catalunya, publica un article titulat “L’oasi”. El signa Manuel Brunet, un periodista reputat i un analista de primer ordre, capaç de generar opinió i, tot sovint, de desfermar el debat polític. No es tracta d’un editorial, però pot ben bé llegir-se en aquest sentit i interpretar-se com el pensament de la Lliga, el principal partit de l’oposició a Catalunya, sistemàticament enfrontat amb ERC. L’article apareix en un moment especial, quan s’ha tancat el parèntesi obert el 7 d’octubre del 1934 i quan la República, i l’autogovern, sembla que han recuperat l’optimisme. De fet, l’endemà mateix, el Tribunal de Garanties resol sobre la inconstitucionalitat de la llei que ha suspès l’Estatut, amb la qual cosa es restableix la plena normalitat autonòmica.

Manuel Brunet ha fet ús d’aquesta metàfora en el passat, però, en aquest moment, la seva reflexió resulta especialment rellevant. L’article té un to conciliador, molt allunyat de la virulència que acostuma a caracteritzar la seva ploma. De fet, no conté cap altre retret que el de reclamar que aquells que no han fet possible, a parer seu, que Catalunya hagi estat un oasi en el passat, “meditin sobre llur responsabilitat”. Però, per damunt de tot, l’article expressa un desig, la convicció que la recuperació de l’Estatut es pot convertir en una oportunitat per al país. Brunet es mostra convençut que “potser l’Estatut serà la salvació”. La fe en el país i en les possibilitats de l’autonomia el condueixen a un estat d’ànim optimista, sobretot pel contrast amb allò que s’esdevé en altres zones de l’Estat. L’escenari generat a partir de l’1 de març, amb la restitució del govern i, pocs dies després, també de l’Estatut, ofereixen, a parer seu, una nova oportunitat, sempre que Esquerra sàpiga “tenir enèrgicament a ratlla quatre alcaldes de poble indesitjables que fomenten el terrorisme” i, afegeix: “Si nosaltres no ens deixem encomanar pel pànic.” De fet, quan es refereix a “nosaltres”, Manuel Brunet parla de la Lliga Catalana, que ha tornat al Parlament després de mesos d’exili voluntari i que sembla disposada a teixir consensos en temes especialment punyents, com ara la legislació social. En aquest nou escenari la gestió de l’autonomia, diu: “Pot fer el miracle de salvar-nos d’una catàstrofe.”

Un debat estimulant

Malgrat alguns retrets sobre els antecedents de Brunet, el debat que es va produint al voltant d’aquella afortunada metàfora és extremadament cordial i es converteix en un bon fil conductor per resseguir l’evolució política i social del país durant els propers mesos. El 15 de març, des de l’altre costat de la trinxera periodística i ideològica, Antoni Rovira i Virgili s’hi refereix en un escrit publicat a la primera pàgina del diari La Humanitat, el portaveu oficiós d’ERC. L’article apareix en un moment especialment rellevant. El dia anterior, el consell executiu de la Generalitat ha aprovat, novament, la llei de contractes de conreu, amb la qual cosa es recupera la principal peça de la política social. En la seva crònica, Rovira i Virgili comparteix la fe en el país, i fins i tot va més enllà en el temps i posa en valor “el grau de ciutadania aconseguit a Catalunya per una llarga tradició que el catalanisme ha renovat”. Aquest factor, a parer seu, ha permès “evitar ací moltes de les crisis compulsives que en altres llocs es produeixen”. Tot i això, matisa que “el nostre desig no és pas que Catalunya sigui [...] una clariana tranquil·la enmig d’un bosc en flames. El nostre desig és que tot l’Estat espanyol i tots els estats trobin la solució legal i pacífica de llurs problemes interiors i exteriors”. L’anàlisi de Rovira i Virgili planteja un altre matís important. El periodista tarragoní no vol que aquell oasi desitjat esdevingui un fre per impedir el progrés: “Que ningú no demani ni esperi que l’oasi català serveixi per conservar privilegis de classe [...]”.

La metàfora torna a aparèixer en la portada de La Humanitat quinze dies després, en aquest cas en una columna en què es denuncia “l’ambient de derrotisme i d’alarma” que ha aconseguit crear la premsa de dretes. La depressió a la borsa, la retirada de les dretes en la comissió d’actes del Congrés i l’anunci de boicot de la CEDA en les eleccions municipals convocades a la resta de l’Estat, fan que, des d’aquí, hom es pugui reconfortar amb “aquest oasi civil que és Catalunya”. En contrast amb això, hom denuncia que “les mateixes institucions de l’Estat republicà es mouen avui dintre una atmosfera enrarida i corrosiva” i, al mateix temps, es queixa de la passivitat del govern de la República.

Fins i tot el president de la Generalitat fa ús de la metàfora. En una recepció als periodistes amb motiu de la commemoració de la proclamació de la República, Lluís Companys es queixa especialment de la premsa conservadora francesa, que dibuixa un escenari dantesc a la capital del país, i contrasta aquesta visió amb la que poden comprovar els estrangers que visiten el país. Companys fins i tot explica el cas d’un corresponsal, sense identificar-lo, que ha qualificat el país com “un petit i bell oasi”. Malgrat el neguit per les informacions que apareixen en algunes capçaleres estrangeres, el president té motius per sentir-se optimista. Aquell mateix dia, la premsa anuncia la petició d’ingrés a ERC del grup de L’Opinió, amb la qual cosa es reforça el procés de consolidació del partit com el referent del republicanisme federal. I pel que fa a la institució, el conseller de Finances li ha comunitat l’èxit d’una emissió d’obligacions de la Generalitat, una subscripció que dona prova de la confiança en la institució.

Tanmateix, no tot són bones notícies. Dues setmanes després, concretament el 28 d’abril, es produeix l’assassinat dels germans Miquel i Josep Badia a mans d’uns pistolers de la FAI, unes morts que trasbalsen l’opinió pública catalana. Pocs dies després d’aquella tragèdia, La Rambla es fa ressò de les declaracions del fundador del setmanari i diputat d’ERC, Josep Sunyol, que vincula els assassinats a les deficiències en el servei de policia. Han passat dos mesos d’ençà de la victòria del Front Popular, però les competències d’ordre públic segueixen en mans de l’Estat. La falta de control de la seguretat esdevé, en l’anàlisi de Sunyol, un element essencial per garantir la preservació de l’oasi: “Quan a tot Espanya s’han produït, com a fruit de provocacions, desagradables fets de desordre públic, Catalunya ha estat com un oasi de pau. Aquest oasi ha vingut a ser trencat per aquest crim odiós [...]”.

Manuel Brunet reprèn la seva metàfora en un article publicat el 5 de juliol, pocs dies abans del cop d’estat. En aquell mateix número, l’editorial denuncia “Els crims del terrorisme”. El periodista fa esment a l’ús i abús d’alguns opinadors esquerrans de la seva metàfora i se sent obligat a fer alguns aclariments. El primer de tots és que “la metàfora va ser inventada per estimular els esquerrans a governar amb seny i justícia”, per tant, no pas per definir una situació, sinó per expressar un desig. Les esquerres, en canvi, l’utilitzen com una expressió feliç, malgrat el desig que no esdevingui un fre per a les reformes socials. No es tracta d’un matís menor, però val la pena posar en valor la coincidència d’aquell oasi desitjat com a espai de trobada entre dretes i esquerres.

el periodista de la lliga

De formació humanística, Manuel Brunet (Vic, 1889 - Figueres, 1956) es va formar com a periodista en algunes publicacions locals. El seu viratge ideològic, des de la ideologia revolucionària fins al catolicisme conservador, es va traduir també en el seu vessant periodístic. El 1933 va deixar La Publicitat i va passar a La Veu de Catalunya, del qual va ser director, ideòleg i articulista destacat.

La veu de les esquerres

Un any després de la proclamació de la República, atenent un prec de Francesc Macià adreçat als intel·lectuals, Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) va ingressar a ERC. Durant els anys de la República, es va convertir en una ploma habitual de La Humanitat, portaveu oficiós del partit, diari des del qual va comentar l’actualitat política del país i la internacional.

el retorn triomfal

L’1 de març del 1936, pocs dies després de la victòria del Front Popular, Companys i la resta del govern van tornar triomfalment a Catalunya. Aquell dia, milers de persones van sortir al carrer i es va viure, en paraules d’Antoni Rovira i Virgili, un fet excepcional: “No s’ha vist gaires vegades, ni a Catalunya ni enlloc del món, que un govern caigut sota el pes de la força, sotmès a un procés i a un judici, condemnat a cadena perpètua i convertit en un grup de presidiaris, sigui després reivindicat per una votació plebiscitària, alliberat enmig de l’alegria i l’entusiasme generals i reintegrat a les seves funcions.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)