Hemeroteca

Hemeroteca

La vaga de la patronal

El 25 d’octubre del 1919, fa cent anys, els empresaris catalans van celebrar un Congrés en què van acordar un locaut com a mesura de protesta

El 25 d’octubre del 1919, més de 4.000 empresaris arribats de tot l’Estat es van reunir al Palau de la Música Catalana. La trobada, organitzada per la Federació Patronal de Barcelona, es produïa en un moment especialment tens. A banda del deteriorament de les relacions amb els sindicats i el govern, sobretot arran de la vaga de la Canadenca i l’aprovació de la jornada de les vuit hores, la violència s’havia apoderat dels carrers de Barcelona i de les poblacions industrials. A la crisi social, s’hi afegia la política. Algunes setmanes abans havia caigut el govern reformista d’Antonio Maura, i el seu successor, Joaquín Sánchez de Toca, es mostrava disposat a emprendre algunes reformes que van posar en peu de guerra els industrials. Els empresaris no només perseguien fer trontollar el govern, sinó també provocar una radicalització dels obrers que forcés una intervenció militar.

En el Congrés es van prendre diversos acords, però el més transcendental de tots va ser l’anunci d’una mesura inèdita que durant dies va trasbalsar de dalt a baix la vida del país. La Federació Patronal va acordar declarar “el locaut general a Espanya com a protesta contra els sindicats obrers, que no han complert l’acord [...] de no convocar més vagues”. En altres paraules, un tancament indefinit de les empreses. En l’acord es reconeixia la “gravetat” de la mesura, però es justificava pel desig que “la classe obrera, primera víctima de l’actuació sindicalista, conegui els errors que successivament ha anat cometent per la inducció d’escassos elements aliens a la causa proletària i que només aspiren, sota la màscara de l’apostolat reivindicador, a portar la fam i la misèria a les llars humils, a desballestar l’edifici social i a veure si sobre les runes dels pobles poden entronitzar una dictadura anàrquica que els converteixi en privilegiats de la fortuna”. Els empresaris eren conscients que el locaut podia perjudicar “molts obrers que protesten sordament contra l’actuació sindical”, però afirmaven que no podien “seguir els obrers en la seva debilitat”. Aquella mateixa matinada, la junta directiva de la Federació Patronal es va reunir amb el governador civil per anunciar-li la decisió, i poca estona després també la va traslladar al capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, que els va agrair la confiança “en l’exèrcit per al manteniment de l’ordre i la defensa dels interessos de la pàtria”.

La mesura de la patronal va provocar un debat encès entre la premsa. Algunes capçaleres es mostraven comprensives per la decisió i la interpretaven com una reacció lògica a les concessions del govern, bàsicament en allò que feia referència al reconeixement de la jornada de les vuit hores. Des del diari La Acción, per exemple, es reconeixia que no hi havia hagut ni “un sol dia en què les classes d’ordre, els elements patronals, tot allò que representa el capital, no hagin sofert una vexació, un atropellament, una desconsideració, una mofa sagnant”. Des de l’altra banda de la trinxera periodística, El Liberal afirmava que “els patrons s’havien deixat endur per una exaltació mental que havia enfosquit el seu seny”.

L’aturada patronal

El locaut va començar el 3 de novembre i, amb alts i baixos, no va finalitzar fins a l’11 de febrer de l’any següent. La mesura va condemnar milers de famílies a la indigència. En un comunicat difós el mateix dia que s’iniciava el tancament, el comitè de la Federació de Sindicats Obrers de Barcelona acusava la patronal de “provocar una alteració de l’ordre públic amb l’objectiu d’estimular la lluita entre els obrers i la força pública i provocar un retorn a l’estat de guerra”. La complicitat entre els sindicats i el govern es va reflectir en la reacció del titular de Governació, Manuel de Burgos, que va aplaudir la “sensatesa” de les organitzacions obreres al mateix temps que qualificava la decisió dels empresaris com “una provocació a la classe obrera”. El ministre, sobrepassat per la tensió, va presentar la dimissió aquell mateix dia. No li van acceptar, però, de fet, va acabar plegant algunes setmanes després, concretament el 12 de desembre, i amb ell tot el govern presidit pel conservador Joaquín Sánchez de Toca, incapaç de resistir l’assetjament constant dels empresaris i els militars.

L’avi del colpista

De forma paral·lela al duel que van mantenir amb els sindicats i el govern, els empresaris van demostrar el seu entusiasme amb l’exèrcit. En aquells moments, el capità general de Catalunya era Joaquim Milans del Bosch, l’avi de qui va treure els tancs pels carrers de València el 23-F. El dia abans de l’inici del locaut, el militar va rebre un multitudinari homenatge en què li van regalar un bastó de comandament en agraïment a la gestió “en defensa de l’ordre i el principi d’autoritat”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)