Hemeroteca

Hemeroteca

El retruny del crac

El 29 d’octubre de 1929 es va viure l’anomenat “dimarts negre”, una fallida de la Borsa de Nova York que va desfermar la pitjor crisi que ha conegut mai el capitalisme

L’1 de novembre de 1929, el diari La Publicitat va publicar una extensa crònica del seu director, Carles Capdevila, sobre els esdeveniments que s’estaven produint a l’altra banda de l’Atlàntic. Es titulava “El sisme de Wall Street”; i, a partir d’una metàfora recurrent, analitzava “les quatre sotragades formidables” que havia experimentat la Borsa de Nova York en els darrers dies: “Passat el primer terratrèmol, restablerta la calma en els esperits, ningú no creia possible una segona convulsió; i, no obstant, el fet s’ha repetit tres vergades més; l’última ha estat la més virulenta de totes. Els sismògrafs de totes les borses del món han registrat el fenomen, els efectes del qual s’han propagat amb intensitat diversa. Enlloc, però, el pànic ha pres proporcions tan impressionants com a Wall Street, punt neuràlgic de la vida borsària nord americana.” A la resta de l’article, el periodista feia una crònica suggeridora d’aquell sisme formidable, dels seus efectes immediats; però, lògicament, resultava molt més complicat vaticinar-ne les conseqüències a llarg termini. I Capdevila s’atrevia a preveure que “quan aquesta dansa delirant de milions hagi cessat, així que el remolí de valors s’apaivagui, hi haurà una estesa de víctimes, certament, però la riquesa fonamental d’Amèrica haurà restat intacta: l’agricultura, la indústria, el comerç, les mateixes finances de seguida restabliran el seu ritme normal momentàniament alterat”.

Amb l’avantatge que ens dona la perspectiva actual, es fa difícil no esbossar un lleu somriure davant aquestes paraules. Però, de fet, la valoració de Capdevila era compartida per la immensa majoria dels analistes, incapaços d’intuir que aquell terratrèmol tindria uns efectes devastadors. En tot cas, l’anàlisi anterior contrastava amb les notícies, més aviat fredes i força telegràfiques, que van publicar bona part de les capçaleres, des de La Veu de Catalunya fins a El Diluvio. Si hem de fer cas a aquests diaris, els catalans d’aleshores van poder tenir la sensació que aquell esdeveniment que es produïa a milers de quilòmetres de distància no acabaria afectant-los. Però, en un món cada vegada més globalitzat, el retruny d’aquell crac es va deixar sentir amb intensitat al nostre país.

LES PRIMERES ANÀLISIS

De fet, si rastregem les capçaleres de l’època, ens adonem que les informacions sobre la fallida de la Borsa de Nova York van aparèixer, tot sovint, a les pàgines interiors; i, en la majoria dels casos, van ocupar un espai i una dimensió secundàries. Un dels diaris de més tirada, El Diluvio, informava de la primera desfeta, el dijous negre, dos dies després d’haver-se produït i a través del seu corresponsal a Londres, qui donava compte del canvi de mans de 14 milions en accions i títols de diverses classes. L’endemà, el diari es feia ressò, de forma novament telegràfica, d’una previsió del president dels Estats Units, Herbert Hoover, qui vaticinava que “les alarmes financeres eren injustificades” i assegurava que “les condicions econòmiques dels EUA són millors que mai”. El president es va equivocar de dalt a baix; i no només en els seus vaticinis, sinó també en les mesures que va prendre. De fet, Hoover perdria les eleccions tres anys després i el seu successor, el demòcrata Franklin D. Roosevelt, es veuria abocat a intervenir en l’economia a través de l’anomenat New Deal. També va haver-hi, des d’aquí, qui va fer una anàlisi moral del crac. Des de Catalunya Social, hom recordava les paraules de Hoover sobre el “baix nivell moral de la nació” i hi afegia que també estava “minada per la mateixa riquesa de què gaudeix amb fruïció poc cristiana”.

Quan va passar el terratrèmol va arribar l’hora d’analitzar les causes i començar a preveure’n les conseqüències. Un mes després del dijous negre, des del setmanari Mirador el periodista Vicenç Bernades analitzava les repercussions a la Borsa de Barcelona i es planyia que cap altra capçalera s’havia interessat “per les hores d’angoixa que també aquí s’han passat en les sales del Casino Mercantil i sota les majestuoses naus de Llotja”. I, per superar aquest oblit, recordava: “Dilluns passat, sobretot, dia de la davallada màxima dels valors cotitzats a la nostra Borsa, també hi hagueren els petits drames íntims, desproveïts de la truculència i de l’aparatositat amb què ens els presenten els telegrames de Nord Amèrica, però no menys susceptibles de crear serioses complicacions.”

una crisi global

Els efectes d’aquell sisme es van deixar sentir durant anys. De fet, la Borsa de Nova York no va tocar fons fins al juliol de 1932 i els nivells anteriors al 24 d’octubre de 1929 no es van assolir fins al 1954, 25 anys després. Entre una data i l’altra es van destruir milers de llocs de treball, l’atur als Estats Units es va enfilar fins al 25% (els darrers anys, durant la darrera crisi, no ha superat mai el 10%) i uns 2.000 bancs van fer fallida. I, al mateix temps, es van començar a sentir les conseqüències a l’altra banda de l’Atlàntic, amb davallades significatives a les borses de Londres, Amsterdam i París.

Doble llenguatge

- Què et sembla això del pànic a la Borsa de New York?

- Trobo que aquest pànic ha estat degut a un excés de valors.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)