El retorn de l’incendiari

A finals del 1909, el país vivia trasbalsat pels efectes de l’anomenada Setmana Tràgica. Un dels principals dirigents polítics, Alejandro Lerroux, havia viscut la revolta des de l’exili a l’Argentina i, per tant, no havia participat personalment en aquelles jornades. No obstant això, les seves proclames anticlericals i les dels seus fidels, expressades a través de la premsa radical, van circular profusament abans i després de la Setmana Tràgica. I no poques persones, entre les quals hi havia el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, les van recordar com un element indispensable per explicar els atacs contra els edificis religiosos que es van produir aquella setmana. El governador, en un opuscle que va escriure mesos després, citava expressament un article publicat el dia abans de l’esclat de la revolta al diari lerrouxista El Progreso, dirigit per Emiliano Iglesias. En l’escrit, titulat “!Remember!”, es recordaven amb enyorança els incendis de convents del 1835 i incitava la ciutadania a reproduir-los.

Va ser en aquest ambient que es va produir el retorn d’Alejandro Lerroux després de dos anys d’ostracisme. El Caudillo, tal com era anomenat pels seus fidels, va fer parada primerament a Madrid l’1 de novembre, on va ser rebut amb crits de “visca l’home honrat” i “visca la República”. Els concentrats també van tenir un recordatori especial per a Antonio Maura, que havia dimitit com a president del Consell de Ministres com a conseqüència de la Setmana Tràgica.

El trajecte fins a Barcelona, el seu feu electoral i el lloc on s’havia format com a polític, es va preparar de forma acurada. En cada estació de ferrocarril, els fidels seguidors l’esperaven amb bandes de música, cors i estendards i, com si es tractés del Messies, li feien arribar peticions de tota mena mentre El Caudillo, com a resposta, enardia la gent amb abrandats discursos. A Barcelona, la rebuda va ser apoteòsica. Lerroux va arribar poc després de les nou del matí i només posar el peu al baixador del passeig de Gràcia, el van rebre la junta municipal i provincial del partit, mentre les dones li llançaven flors i es deixaven anar globus i coloms al cel. En el trajecte fins a la Casa del Pueblo, que va fer enfilat dalt d’un vehicle, el va acompanyar una processó cívica. Quan hi van arribar, ressonava una vegada rere l’altra La marsellesa, però també es van interpretar algunes composicions inèdites. Alguns cors fins i tot van estrenar una partitura titulada El retorno del Caudillo i una orquestra va executar un himne anomenat Lerroux.

Des del terrat estant de la Casa del Pueblo, Lerroux va adreçar les seves primeres paraules després del trasbals provocat per la Setmana Tràgica i el seu exili forçat. Al carrer, s’hi van aplegar més de 25.000 persones, segons les dades facilitades pel governador civil, tot i que la premsa afí inflava aquesta xifra fins a les 100.000; una xifra poc versemblant si tenim en compte que Barcelona tenia, aleshores, poc menys de 600.000 habitants. En el seu discurs, Lerroux, que acostumava a dedicar força estona a parlar de si mateix, va assegurar que havia passat per “moltes dures proves” sense haver perdut cap de les seves virtuts i es va mostrar disposat a seguir la lluita política sense penedir-se de cap dels seus actes.

Tanmateix, hi havia interès a conèixer les seves valoracions sobre la passada revolta, i El Caudillo no va evitar referir-s’hi. En aquest sentit, va voler homenatjar els homes “que han il·luminat l’abisme amb les torxes dels convents incendiats”. I es va referir a la manera com havia tingut coneixement de la revolta: “Quan vaig rebre notícies del que passava aquí, vaig sentir aquella satisfacció interior que sent el mestre en veure que els seus deixebles duen a terme la seva obra.” Lerroux també va dedicar unes paraules als que condemnaven la violència contra l’Església i va proclamar que “aquells que lamenten la crema de convents són fills d’aquells que un segle enrere els van cremar amb els frares i les monges a dins”. Una comparació poc afortunada.