Hemeroteca

Hemeroteca

Una entrevista amb el diable

El 24 de novembre del 1923, ‘La Veu de Catalunya’ va publicar una entrevista del seu corresponsal a Alemanya, Eugeni Xammar, al futur ‘Führer’, Adolf Hitler

El periodista Eugeni Xammar va entrevistar Hitler en un moment especialment rellevant, pocs dies abans del fallit putsh de Munic, que el portaria a convertir-se “en dictador d’Alemanya per una nit”. Malgrat tot, l’entrevista no va aparèixer publicada fins a dues setmanes després d’aquella acció, una circumstància, molt probablement, forçada per l’alteració de l’actualitat política. El retrat que ens ofereix Eugeni Xammar del futur dictador és descarnat, carregat d’ironia. El reportatge es titula Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada, i només començar, defineix el líder nacionalsocialista com: “El ximple més substanciós que des que som al món hem tingut l’oportunitat de conèixer.” En aquells moments, el periodista català tenia 35 anys, però havia vist món i acumulava un nivell de coneixences prou considerable. No es tractava, doncs, del primer personatge amb qui s’havia creuat. Malgrat aquesta definició, Xammar no dubtava a vaticinar que Hitler estava destinat “a fer una carrera brillantíssima”. Malauradament, va tenir raó i la seva popularitat fins i tot va créixer durant el judici que va haver d’afrontar alguns mesos després i també després de la curta estada a la presó, que no va passar dels nou mesos.

En l’entrevista, el corresponsal de La Veu de Catalunya traçava una breu descripció d’un personatge que, de fet, ja havia despertat el seu interès en articles anteriors. Fins a aquella entrevista, Xammar només l’havia vist a través d’una fotografia que s’havia difós per tot Alemanya, però era com si el conegués “de tota la vida”. A través d’aquella imatge el descrivia com una persona amb “un posat de satisfacció, ben característic de les personalitats dictatorials”. El periodista expressava els seus dubtes sobre el finançament del partit nacionalsocialista, però es mostrava convençut que “promet als obrers la lluna per tal d’amansir-los” i que els militars el deixaven fer “per tal que els tregui les castanyes del foc”. Quan el va conèixer personalment, Eugeni Xammar va afegir molt pocs detalls a aquest primer perfil i es va fixar, des del primer moment, en els elements de la iconografia nazi, com ara la creu germànica brodada a la bocamàniga i la “salutació militar fent topar l’un contra l’altre els tacons de les sabates”, una gesticulació que es fan tots els militants nacionalsocialistes. L’entrevista es va dur a terme al despatx del Völkische Beobachter, el portaveu dels nacional socialistes.

l’ODI ALS JUEUS

Només començar, Hitler va ironitzar sobre la nacionalitat dels entrevistadors, i a partir d’aquí va vomitar el seu odi contra tot allò que no era alemany. A banda de Xammar, també hi havia Josep Pla, aleshores corresponsal de La Publicitat. El líder, ja sigui per convicció o per cortesia forçada, va afirmar que “els espanyols a Baviera tenen totes les portes obertes”. I, sorprenentment, va afegir: “Són els únics estrangers que ho poden dir.” D’entre tots els que eren poc benvinguts destacava el poble jueu, una de les obsessions malaltisses dels nacionalsocialistes. Hitler va trigar pocs segons a deixar anar la seva bilis contra el poble jueu: “La qüestió jueva és un càncer que rosega l’organisme nacional germànic. Un càncer polític i social. Sortosament, els càncers polítics i socials no són una malaltia incurable. Hi ha l’extirpació. Si volem que Alemanya visqui hem d’eliminar dels jueus [...]”. L’entrevistador, lògicament, es va mostrar sorprès per aquestes declaracions contundents i no va dubtar preguntar al líder nacionalsocialista com pensava dur a la pràctica l’“eliminació dels jueus”. Hitler va expressar el seu desig de matar-los “tots en una nit”, si bé immediatament va afegir: “Seria la gran solució, evidentment, i si això pogués passar la salvació d’Alemanya estaria assegurada. Però no és possible. Ho he estudiat per tots cantons i no és possible. El món se’ns tiraria al damunt, en comptes de donar-nos les gràcies, que és el que hauria de fer.” Si hem de fer cas a les paraules que va recollir Xammar, en aquells moments, la “solució” que els nacionalsocialistes es plantejaven per a la qüestió jueva era l’expulsió. Hitler, conscient de qui tenia al davant, va apel·lar a la història espanyola i es va referir a la mesura ordenada pels Reis Catòlics el 1492. El periodista català es va mostrar sorprès per aquesta referència, conscient que s’havia tractat d’una mesura contraproduent i va interrompre la disquisició, un fet que va molestar Hitler.

El corresponsal de La Veu de Catalunya va cloure el reportatge amb algunes valoracions personals, que analitzades des de la perspectiva del pas dels anys, resulten hilarants: “Les seves idees sobre el problema jueu són clares i divertidíssimes.” Sigui com sigui, les declaracions de Hitler resultaven esfereïdores, sobretot, perquè sabem que pocs anys després de pronunciar-les es van traduir en l’extermini sistemàtic del poble jueu. I, malauradament, el món no se’ls va tirar al damunt.

Una primícia sota sospita

En un article escrit fa gairebé vint anys, el periodista Lluís Permanyer va posar en dubte que l’entrevista a Hitler s’hagués arribat a produir. I ho argumentava així: “Em va sorprendre que cap dels dos [ni Xammar ni Pla] no tornés a parlar del tema. I em resulta molt estrany que Xammar no ho comentés a les pàgines que va escriure a les seves memòries de l’experiència a Alemanya. Tampoc en trobem ni una sola línia a les obres completes de Pla. Em nego a creure que ambdós haguessin oblidat que havien estat cinc minuts a soles i cara a cara amb el boig de la mirada magnètica.” En tot cas, el text de l’entrevista resulta plenament versemblant i en cap cas reforça la hipòtesi d’una invenció periodística.

L’home més intel·ligent

“L’home més intel·ligent que conec”, així es com el va definir l’escriptor Josep Pla, que va reconèixer que li havia ensenyat “més que tots els libres junts”. Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 - l’Ametlla del Vallès, 1973) és un dels periodistes en majúscules de la nostra història. Va arribar a Berlín l’hivern del 1922 i es va convertir en un testimoni d’excepció d’una Alemanya trasbalsada per la derrota en la Gran Guerra i la inestabilitat social.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)