Hemeroteca

Hemeroteca

Del Somorrostro a Sant Roc

El 25 de juny de 1966 va començar l’enderroc de les més de 1.000 barraques que hi havia a la platja del Somorrostro i el trasllat dels seus veïns al barri de Sant Roc de Badalona

UN PROBLEMA ENDÈMIC
A finals dels anys cinquanta, es calcula que a Barcelona hi havia més de 20.000 barraques, en què malvivien unes 100.000 persones

Molt probablement, la immensa majoria dels banyistes que instal·len plàcidament les seves tovalloles a la platja del Somorrostro, entre l’espigó del Gas i el moll de Marina, ignoren que, fins fa poc més de cinquanta anys, aquell espai estava ocupat per més de 1.000 barraques en què malvivien unes 8.000 persones. Sense llum ni aigua corrent i sotmesos a les inclemències meteorològiques i als embats de les onades, les condicions d’aquell “barri” eren extremadament precàries. El 26 de juny de 1966, però, l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Josep Maria de Porcioles, va enviar-hi les excavadores amb l’excusa que s’havia de convertir en l’escenari d’unes maniobres de desembarcament naval. En poques hores, aquell munt de ferralla acumulat durant anys i anys va desaparèixer; i els seus veïns, que van ser avisats amb el temps just per recollir les seves escasses pertinences, van ser desplaçats a un barri en construcció anomenat Obra Sindical del 18 de Julio, l’actual barri de Sant Roc de Badalona.

El barraquisme era, en aquells moments, un problema endèmic a la ciutat de Barcelona. El 1915, en una estadística oficial, s’avaluava en més de 1.000 les construccions precàries, sobretot a les zones de Pequín, el Somorrostro i Montjuïc. La situació es va agreujar a cada onada migratòria, sobretot per la manca d’una política pública d’habitatge. A finals dels anys cinquanta, es calcula que hi havia més de 20.000 barraques, en què malvivien unes 100.000 persones, més del 7% de la població d’aleshores. L’alcalde Porcioles, però, es va proposar fer “neteja”. Segons les xifres oficials, l’estiu de 1966 es van destruir 1.000 barraques al Somorrostro, 300 prop del castell de Montjuïc i 200 més a Sant Ginés i el Tibidabo. Pocs dies després de l’operació, el regidor delegat d’Habitatge, Julio Muñoz, es vantava davant la premsa que “en un any desapareixeria totalment el barraquisme a Barcelona, amb la qual cosa es culminaria el procés d’absorció de milers d’immigrants”. En realitat, ni el barraquisme s’havia originat amb la darrera onada migratòria ni s’acabaria d’acord amb les previsions del regidor.

Altrament, les noves destinacions tampoc eren una Arcàdia feliç i l’operació va anar carregada de tensions. Els veïns van ser desplaçats en camions fins a Sant Roc, a Badalona, un espai amb moltes mancances urbanístiques i de serveis i on es va perpetuar el seu marginament social. Un article publicat a la Revista de Badalona advertia del conflicte produït pel desembarcament accelerat, que va provocar un increment demogràfic de 8.000 persones a Badalona en pocs dies: “Des de pocs dies abans de Sant Joan, els habitatges del Polígon de Sant Roc i el Polígon 1, entre la casa Cros i Artigues, que van romandre paralitzats durant mesos, han estat ocupats de manera accelerada i gairebé sense interrupció, per més de 650 famílies procedents del Somorrostro i Montjuïc; famílies integrades en bona part (tret d’excepcions) per gent sense ofici ni benefici, que han viscut sempre sense les més elementals condicions d’higiene (moltes vegades per falta de mitjans) i que ara per ara no han demostrat que sàpiguen adaptar-se a les seves noves condicions. La invasió ha estat contundent i massiva, a més a més d’imprevista.” I, tot seguit, denunciava la política de redistribució de Barcelona: “Que no ens vinguin els senyors de Barcelona parlant dels serveis comuns i de les zones d’influència. Els serveis comuns són una altra cosa que el desplaçament massiu de famílies i la zona d’influència no consisteix a convertir Badalona en un dormitori de gent que té el seu treball i les seves arrels a Barcelona.” Els problemes de convivència van ser especialment intensos, amb alguns episodis de racisme obert, i es van agreujar per l’existència de barracons de famílies que havien estat traslladades arran dels aiguats de l’any 1962. En definitiva, l’operació de Josep Maria de Porcioles va aconseguir treure els barracons del Somorrostro i ampliar el passeig marítim, però va crear un autèntic polvorí a Badalona.

L’Omaha Beach de Barcelona

El pla de l’Ajuntament de Barcelona per eliminar el barraquisme anava carregat de la típica propaganda oficial, amb visita del Generalísimo inclosa. De fet, en el cas del Somorrostro es va aprofitar com a excusa la necessitat de dur a terme unes maniobres navals que havien de ser presenciades pel dictador, que estava de visita oficial a Barcelona. Per glòria de Porcioles i de Franco, doncs, la platja del Somorrostro es va netejar en pocs dies i, com si es tractés d’Omaha Beach, durant unes quantes hores es va convertir en un dels principals escenaris de la Setmana Naval, amb els soldats ocupant un espai que poques hores abans era l’habitatge de milers de famílies. L’alcalde Porcioles, amb el seu estil inconfusible, va seguir de prop les feines d’enderrocament i el 27 de juny, dos dies després de l’inici, es va desplaçar fins a la platja per presenciar-les. El passeig de mar no es va inaugurar fins l’any següent; però aquell dia es va escriure la fi d’un barri.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)