Hemeroteca

Hemeroteca

La darrera carlinada

El 26 d’agost del 1875, els carlins que resistien a la Seu d’Urgell van capitular, una acció que va representar la fi de la darrera guerra carlina al nostre país

BOMBARDEJOS CONSTANTS
A partir del dia 28 de juliol, els bombardejos no es van aturar. El més virulent es va produir el 10 d’agost, amb la meitat de les cases de Castellciutat destruïdes
TROPA DESMORALITZADA
Feia temps que la guarnició vivia en un ambient enrarit, amb desercions contínues i problemes derivats de l’impagament dels sous als voluntaris del pretendent

A principis del 1875, la darrera guerra carlina ha entrat en una fase decisiva. La restauració de la dinastia borbònica en la figura d’Alfons XII ha provocat la pèrdua d’una part important dels suports conservadors, progressivament acomodats al nou règim borbònic. Al desgast i a la divisió del bàndol carlí, s’hi afegeix la recuperació de la iniciativa per part de l’exèrcit alfonsí, comandat pel general Arsenio Martínez Campos. El mes de maig, l’equilibri de forces és molt favorable als liberals, amb 40.000 efectius, molt per sobre dels 10.000 de les tropes carlines i, a poc a poc, aconsegueixen expulsar els tradicionalistes de les places on s’havien fet forts, com ara Olot.

És en aquest context que es produeix, a partir del 10 de juliol, l’assalt a la Seu d’Urgell, la darrera de les places fortes que els carlins conserven a Catalunya. Fa temps que la guarnició viu en un ambient enrarit, amb desercions contínues i problemes derivats de l’impagament dels sous als voluntaris del pretendent. El 18 de febrer, en una carta del governador militar a Francesc Tristany, general en cap dels carlins catalans, el governador confessa: “Tota la guarnició es troba trasbalsada, les companyies fan justes reclamacions i promouen escàndols, fins al punt que si no hagués estat per les meves suaus recomanacions, haurien abandonat les guàrdies.”

Un setge de trenta dies

L’operació de setge s’inicia el 10 de juliol, quan el general Martínez Campos aconsegueix aplegar un contingent de 6.000 homes. La setmana anterior, el general aconsegueix controlar les posicions properes i les vies de comunicació. Les notícies que arriben d’aquella acció a la resta del país ho fan amb comptagotes, com remarca un cronista del diari El Imparcial: “La gran distància que ens separa de la Seu d’Urgell i la falta absoluta de comunicacions amb aquella comarca, si deixem de banda el telègraf de Bourg-Madame a Marsella i Barcelona, provoquen que no sapiguem res del que passa al campament.” El 27 de juliol, el nucli urbà és abandonat i el bloqueig s’estreny a la ciutadella militar, el castell, la torre de Solsona i el poble de Castellciutat.

A partir del 28 de juliol, les zones controlades pels carlins són sotmeses a bombardejos constants. El més virulent de tots es produeix el dia 10 d’agost, quan la meitat de les cases de Castellciutat queden destruïdes. Per adonar-se de la magnitud del bombardeig, val la pena remarcar que Bilbao, sotmesa a un setge de dos mesos, va rebre 10.000 granades i bales de canó, una xifra inferior a la de la Seu en la meitat de temps. A poc a poc, la desmoralització comença a afectar els defensors i proliferen els desertors i les peticions d’indult. Tal com explica mesos després el general Antonio Lizárraga, “els soldats desertaven a dotzenes i tractaven amb l’enemic pel seu compte”.

A poc a poc, la situació esdevé desesperada. Un dels carlins que pateix el setge, Francisco Hernando, descriu un quadre dramàtic: “Els ulls apagats, les galtes enfonsades, les veus entretallades i suplicants d’alguns anunciava que se’ls acabava la vida [...]. Unes quantes hores més i tots morim, uns per defalliment i els altres de desesperació.” És molt probable que el cronista hi posés, com s’acostuma a dir, més pa que formatge, sobretot per justificar la rendició; però és ben cert que la situació esdevé insostenible. Finalment, el dia 26 d’agost, la Seu d’Urgell capitula.

L’endemà, la premsa governamental informa de “l’èxit feliç que han assolit els assetjadors [...], hàbilment dirigits pel bizarro general Martínez Campos[...] i els defensors carlistes, després de lliurar els forts, han quedat com a presoners de guerra”. Entre els capturats hi ha 877 soldats i uns 150 caps i oficials, entre els quals destaca el general Lizárraga i el vicepresident de la Diputació carlina, Joan Mestre. Un dels més il·lustres presoners és el bisbe de la Seu, Josep Caixal, que és empresonat al castell d’Alacant. La pèrdua de la Seu d’Urgell representa el principi de la fi dels carlins, amb una capacitat militar que arriba a estar sota mínims.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)