Hemeroteca

Hemeroteca

Les lleis de l’odi

El 15 de setembre del 1935, els nazis van aprovar les lleis de Nuremberg, que privaven els jueus de la nacionalitat alemanya

HISSAR LA BANDERA
HISSAR LA BANDERA
Els jueus ni tan sols podien expressar públicament el seu patriotisme i s’arriscaven a anar a la presó en cas d’hissar la bandera del Reich

A mitjans del mes de setembre del 1935, el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (el NSDAP) celebra la seva concentració anual a Nuremberg, la “ciutat més alemanya”, tal com l’anomenava Adolf Hitler. La trobada es repeteix des del 1923, però, en els darrers anys, s’ha convertit en un aparador del poder creixent dels nazis. Des de l’any anterior, a més, les imatges d’aquell esdeveniment han quedat instal·lades en la retina de milers de persones gràcies a l’escenografia d’Albert Speer i a les filmacions de Leni Riefenstahl, que triomfen als festivals de Venècia i París. La trobada del 1935 s’anomena Congrés per la Llibertat. Es tracta d’una referència a l’alliberament del Tractat de Versalles, que ha mantingut Alemanya subjugada després de la derrota en la Primera Guerra Mundial, però, paradoxalment, per a la comunitat jueva, aquell Congrés per la Llibertat es converteix en una referència luctuosa, en la primera peça d’un engranatge legal discriminatori que comença amb la segregació racial i culmina amb l’extermini sistemàtic als camps d’Auschwitz.

L’antisemitisme està profundament arrelat en la societat alemanya, però els nazis el converteixen en una de les seves banderes. De fet, ha estat el mateix Hitler qui a Mein kampf ha definit els jueus com una lacra social que “ha de ser extirpada com un tumor cancerigen” i ha lamentat que durant la Primera Guerra Mundial no s’hagués “llançat gas verinós a dotze o quinze mil d’aquests hebreus corruptors del poble”. L’odi als jueus s’inocula a través de diaris com Der Stürmer, que proclama obertament que “els jueus són la nostra desgràcia” i, a partir del 1933, es difon des de la propaganda oficial, controlada per Joseph Goebbels.

Cap a la discriminació

Durant els dotze anys en què es manté el Tercer Reich, s’arriben a promulgar fins a quatre-centes lleis o normes en les quals es prohibeix als jueus les coses més inversemblants, des de tocar en una orquestra simfònica fins a posseir una mascota. La paranoia persecutòria dels nazis no té límits. El 25 de juliol del 1935, pocs dies abans de l’aprovació de les lleis de Nuremberg, s’impulsa un ban en què es diu: “A causa de diversos fets desagradables i del fet que la immensa majoria de la nostra comunitat nacional se sent molesta per la presència dels jueus, he prohibit als jueus l’ús de totes les piscines, instal·lacions de banys interiors i solàriums públics. En totes aquestes instal·lacions es col·locaran cartells d’advertència que diguin: prohibit l’accés als jueus.”

En tot cas, el problema principal per als nazis es presenta a l’hora de definir qui és jueu. Aquest és l’objectiu de les lleis de Nuremberg, que incorporen tant la llei de ciutadania del Reich com la llei per a la salvaguarda i l’honor alemany. Les lleis han estat redactades pel jurista i polític Wilhelm Frick, ministre de l’Interior del Reich, amb el vistiplau del Führer i de Julius Streicher, estret col·laborador de Hitler i reconegut antisemita. Les normes estableixen que només seran considerats ciutadans alemanys “els connacionals de sang alemanya o afí que hagin donat deguda prova, a través de les seves accions, de la seva voluntat i disposició de servir al poble i al Reich alemany amb lleialtat”. En poques hores, doncs, els alemanys jueus, inclosos milers de veterans de guerra o famílies que porten segles a Alemanya, perden la nacionalitat i es converteixen en súbdits del Tercer Reich.

Els nazis, però, no en tenen prou amb treure la ciutadania als jueus, sinó que van més enllà en el seu desig d’extirpar-los de la societat alemanya. Tal com es llegeix en el punt quart del programa polític dels nazis, “cap jueu pot ser membre de la raça i, per tant, tampoc pot ser ciutadà alemany”. Per tal de “purificar” la raça ària, els matrimonis entre jueus i ciutadans de sang alemanya queden prohibits o són anul·lats en cas que s’hagin celebrat a l’estranger. Els jueus, a més, ni tan sols poden fer professió de fe de la pàtria alemanya i s’arrisquen a anar a la presó en cas d’hissar la bandera del Reich. Les lleis també prohibeixen que les alemanyes serveixin com a criades a les llars dels jueus.

Paradoxalment, una part de la comunitat jueva rep les lleis de Nuremberg com un alleujament. Des de fa anys són sotmesos a una persecució implacable, que ha provocat l’exili de milers de famílies. L’existència d’una llei, ni que sigui discriminatòria, s’interpreta com una empara legal. El temps esvaeix del tot aquesta primera sensació. El terrible pogrom del 9 de novembre del 1938, conegut com “la nit dels vidres trencats”, posa de manifest que la persecució dels nazis, amb la connivència de bona part de la societat alemanya, no té límits. Amb el pas dels anys, doncs, aquelles lleis promulgades a Nuremberg es converteixen en la primera porta cap a l’anomenada “solució final” i els camps d’extermini. Una porta a l’infern i a una de les pitjors tragèdies que ha conegut la humanitat.

De l’odi racial a la llei

Una cosa era la voluntat de perseguir els jueus i una altra, ben diferent, determinar qui ho era. De fet, els buròcrates nazis es van passar dos mesos discutint sobre aquesta qüestió i van acabar establint que era jueu qui tenia com a mínim tres avis jueus. Pel que fa als mestissos es van haver de fixar dos graus.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)