Hemeroteca

Hemeroteca

El nou Camp Nou

El 24 de setembre del 1957, fa seixanta-tres anys, es va celebrar la inauguració de l’estadi del Camp Nou, un acte en què es van barrejar la retòrica franquista i el folklorisme

UN MADRIDISTA ABSENT
Franco no va assistir a l’acte, però el ministre que el representava va assegurar: “Avui se sent orgullós de l’obra del Barcelona”, tot i que era madridista
OBRES SENSE ACABAR
El partit va haver d’acabar una estona abans del temps reglamentari perquè no hi havia llum artificial instal·lada i els jugadors no s’hi veien

El 24 de setembre del 1957, el barcelonisme es va vestir de llarg per estrenar l’estadi que, encara avui, ha sabut mantenir l’adjectiu nou i que s’ha convertit en l’escenari de gestes esportives inoblidables, des de lligues guanyades poc abans del darrer xiulet fins a remuntades èpiques. Aquell dia era la festivitat de la Mercè, i els actes van començar amb una missa que es va convertir, en paraules de l’historiador Jaume Sobrequés, en el “solemne preludi de la gran festa que durant gairebé tota una setmana vestí la Ciutat Comtal amb els colors blau i grana”. Els pastissers van elaborar creacions amb els colors del club, els fabricants van idear tota mena de souvenirs, des de corbates fins a elàstics, i les autoritats locals van guarnir carrers i avingudes i van convertir les fonts lluminoses de Montjuïc en un arc de Sant Martí en què només es van mantenir els colors blau i grana.

Els actes centrals, però, es van celebrar el dia 24, i van ser una barreja de retòrica franquista i folklorisme edulcorat. Durant tot el dia, es van fer un munt d’actes, des d’exposicions filatèliques fins a partits amistosos entre els equips de totes les seccions esportives del Barça i els clubs que es van voler afegir a la celebració. L’acte central, però, es va celebrar a la tarda, en un estadi ple de gom a gom. En els discursos oficials, el ministre José Solís es va dedicar a exaltar les virtuts del Movimento Nacional i de l’Obra de Educación y Descanso. El ministre, però, va haver de començar excusant l’absència del Generalísmo: “Hauria volgut estar amb vosaltres, però deures ineludibles l’han retingut en terres asturianes.” El dictador era un fervent seguidor del Real Madrid, però el ministre no va tenir manies a assegurar que “avui se sent orgullós de l’obra del Club de Futbol Barcelona”. Malgrat l’absència, la junta directiva va oferir al dictador la medalla d’or commemorativa de l’efemèride.

El primer partit

L’acte central de la jornada, però, es va celebrar la tarda, amb el primer partit que es va jugar a les noves instal·lacions. Abans, van desfilar per la gespa seccions de l’entitat, representants d’altres clubs i de les penyes. Tot seguit, es va interpretar l’Himne de l’Estadi, una peça composta expressament i cantada per l’Orfeó Barcelonès. L’espectacle va continuar amb una desfilada de banderes. La protagonista principal va ser l’espanyola, que va enlairar el capità de l’equip, Segarra. La banda sonora, com no podia ser d’una altra manera, va ser l’himne espanyol, interpretat per la banda de la Policia Armada. Després d’escoltar-lo, el president del Barça, Francesc Miró-Sans, va pronunciar les paraules protocol·làries: “Queda inaugurat l’Estadi del Club de Futbol Barcelona”.

Poca estona després, a dos quarts de cinc de la tarda, es va celebrar el primer partit. I l’adversari del Barça va ser el Varsòvia, el campió de Polònia. A la mitja part, l’acte es va complementar amb l’enlairament de 11.000 coloms i una ballada de danses tradicionals a càrrec de 1.500 membres d’esbarts dansaires. El punt culminant va ser una sardana col·lectiva, la més gran que s’havia vist a Catalunya des del final de la Guerra Civil. A banda d’una desviació descomunal respecte del pressupost inicial, l’estadi es va inaugurar sense que les obres estiguessin enllestides. La matinada abans del partit, els operaris de l’empresa constructora van intentar dissimular tant com van poder les obres pendents. De fet, el partit va haver d’acabar una estona abans del temps reglamentari perquè no hi havia llum artificial i els jugadors no s’hi veien, tot i que el resultat feia estona que estava decidit.

Un club en fora de joc

Quan feia un any que havien començat les obres del Camp Nou, els arquitectes ja van advertir que els 67 milions pressupostats serien insuficients per enllestir-les. Les justificacions eren poc consistents, com ara la mala qualitat del subsol. Per acabar-ho d’adobar, pocs mesos abans de la inauguració, la xifra encara es va enfilar més, fins als 162 milions, més del doble del que s’havia aprovat. Algunes penyes van començar a alçar la veu i es van queixar del descontrol, però també del ritme de vida dels directius. Segons algunes estimacions, el cost total del camp va pujar fins als 288 milions, quatre vegades més del que estava previst. L’estrena de l’estadi, doncs, va produir la lògica satisfacció entre els socis, però va deixar el Barça en fora de joc.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)