Hemeroteca

Hemeroteca

L’estrena de l’Orquestra

El 13 d’octubre del 1920, fa justament cent anys, el Palau de la Música Catalana va acollir el primer concert de l’Orquestra Pau Casals, una fita històrica en la modernització del repertori simfònic del nostre país

GESTACIÓ DEL PROJECTE
GESTACIÓ DEL PROJECTE
Pau Casals es va posar a treballar en la creació de l’Orquestra el juny del 1920, just després de tornar d’una gira artística

En un llibret editat amb motiu de l’estrena de l’Orquestra Pau Casals, hom explicava el procés de gestació de la iniciativa. El violoncel·lista, que havia recorregut el món d’una punta a l’altra, havia anat “descobrint, fins i tot en poblacions de segon ordre, magnífiques corporacions orquestrals que assolien un grau de perfecció ben envejable”. Al nostre país existia el precedent de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, fundada el 1910 sota la direcció de Joan Lamote de Grignon, però havia estat dissolta a meitat de la dècada dels vint. Hi havia, doncs, un buit notable, i Pau Casals va assumir el repte de cobrir-lo i de situar el nostre país en la modernitat musical.

El juny del 1920, quan va tornar de la seva darrera gira artística, va creure que havia “arribat l’hora de convertir en obra la seva pensada” i va posar fil a l’agulla. Va organitzar una junta, va cercar suports i va contractar 88 músics, 66 dels quals –que ell mateix va pagar–, de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Alguns mitjans d’informació donaven compte, puntualment, de l’arribada de músics de renom per engruixir l’orquestra, com ara Lamouret i Morin; tots dos havien aconseguit el primer premi del Conservatori de París. El 4 d’octubre, va començar un intens programa d’assajos, amb sessions diàries de tarda i nit, treballant en aspectes com l’afinació, que llavors no eren habituals a les orquestres del país. Casals, extremadament exigent, va aconseguir que els músics rendissin al màxim i se sentissin responsables d’una obra que anava més enllà de la interpretació pura i simple.

El concert inaugural

L’estrena de l’Orquestra es va programar per al 13 d’octubre (“al punt de tres quarts de deu”, tal com es remarcava en el llibret editat) al Palau de la Música Catalana, el mateix espai que va acollir els assajos i que es convertiria, a partir d’aleshores, en la casa pairal de la formació. El repertori, que es va voler recordar fa pocs dies en un concert commemoratiu, va començar amb la Suite en re menor de Johann Sebastian Bach, que va aconseguir arrencar els primers aplaudiments del públic, sobretot després de la coneguda ària. En el programa de mà que es va lliurar al públic s’advertia de “les alteracions i falsedats ben sovint comeses en la interpretació de tan soberga pàgina”. Pau Casals es va arriscar i la va executar de manera diferent a allò que hom estava habituat, “amb el cant dels primers violins una octava més aguda i alterades algunes notes”, tal com remarcava el crític Climent Lozano. Alguns crítics, però, van trobar l’execució excessivament “dura”: “Ens feu enyorar la dolçor, pastositat i expressió justa que ella troba en el violoncel d’en Casals.” A continuació, va seguir amb la vuitena simfonia de Beethoven. Després de la pausa, l’Orquestra va descobrir el que seria un dels seus elements identitaris: la introducció de compositors poc habituals en l’escena musical del país, com ara Ravel, amb el seu Ma mère l’oye, i Liszt, amb Die ideale, un poema simfònic a partir de la poesia de Schiller.

Les valoracions dels crítics musicals que van assistir a l’estrena ens transmeten un sentiment agredolç. Des de La Veu de Catalunya, que havia seguit amb especial interès el procés de gestació de la iniciativa, es lamentaven que “el gest d’en Casals mereixia certament un major interès per part dels barcelonins de posició que estimen la música”; si bé es congratulaven que: “Al Palau s’hi congregà un públic selecte, distingit i bastant nombrós, que premià amb constants aplaudiments la seriosa tasca del nostre artista i la del seu triat estol de professors.” En un primer moment, la societat barcelonina va acollir amb una certa fredor la iniciativa i no li va donar el suport que es mereixia. Però, a poc a poc, va aconseguir consolidar-se en l’escena cultural barcelonina i interpretar obres inèdites al nostre país, com els grans oratoris de Bach, Les estacions i La creació, de Franz Joseph Haydn; la Missa en si, de Franz Schubert i la Simfonia dels salms, d’Igor Stravinski.

A banda de les valoracions sobre l’acollida del públic, els periodistes es van mostrar especialment comprensius amb una orquestra que acumulava molt poques setmanes d’assajos i que, per tant, tenia molt marge de millora. El crític Climent Lozano, des de les pàgines de La Vanguardia, es preguntava: “Supera la seva actuació d’esquena al públic a la que fa de cara a aquest?” Lozano es mostrava comprensiu amb aquest canvi de rol i afirmava: “Cal entreveure el que serà, amb base tan ferma, amb orientació tan sana com demostra tenir ja des de bon començament.” A banda d’aquesta valoració global, el periodista remarcava que “és en els instruments de corda en els que ha aconseguit el major domini d’efectes i detalls, la major cohesió i expressivitat”.

FER ARRIBAR LA MÚSICA A LA GENT

En l’afany d’acostar la música clàssica a la gent, el 1925, Pau Casals va crear l’Associació Obrera de Concerts. L’objectiu, en aquest cas, se centrava en el desig de permetre a la classe obrera gaudir de la música. Per una petita quota (6 pessetes l’any), els associats tenien dret a l’assistència a sis concerts. En aquells moments, ja existien algunes iniciatives populars arreu del país, la més significativa de les quals eren els cors d’Anselm Clavé.

DE L’ARC A LA BATUTA

Pau Casals va néixer al Vendrell (Baix Penedès) el 29 de desembre del 1876, fill d’un català i una portoriquenya. Des de ben petit, va mostrar una gran sensibilitat per la música. El seu pare, que era músic, li va transmetre els primers coneixements, que va completar a Barcelona i Madrid. Amb només 23 anys, va aconseguir renom internacional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món, sobretot per la seva capacitat d’aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel. Juntament amb Cortot i Thibaud havia format un trio cèlebre. A finals del 1919, la personalitat i el prestigi de Pau Casals es van posar al servei de la creació d’una orquestra estable que permetés modernitzar el repertori simfònic català i introduir certs repertoris innovadors que no tenien cabuda a Barcelona. A partir d’aleshores, tal com remarcava el crític musical Climent Lozano, “Casals, concertista eminent, indiscutible, va deixar l’arc per empunyar la batuta”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)