Hemeroteca

Hemeroteca

La primera ONU

El 15 de novembre del 1920, fa 100 anys, es va celebrar la sessió d’apertura de la Societat de Nacions, l’antecedent de l’Organització de les Nacions Unides (ONU)

LA PARADOXA DELS EUA
El president dels Estats Units, Woodrow Wilson, va ser un dels principals impulsors de la Societat de Nacions, però, paradoxalment, no va aconseguir que el seu país s’hi integrés

La Societat de Nacions es va començar a gestar quan les bombes de la Primera Guerra Mundial encara fumejaven i el món sencer estava instal·lat en l’autodestrucció. El gener del 1918, el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, va presentar el seu conegut programa de pau. En el seu discurs, el mandatari nord-americà culpava les aliances secretes entre nacions d’haver provocat els recels i la guerra, i declarava que si es volia establir una pau perdurable s’havia d’assumir un compromís col·lectiu en la reducció dels arsenals militars, la disminució de les barreres comercials i l’autodeterminació de les nacions sense estat. Per tal de fer-ho possible, no n’hi havia prou amb els instruments tradicionals, calia un espai estable i transparent on les nacions es relacionessin de manera multilateral. El punt catorzè del seu document, doncs, proposava la creació d’una “associació general de nacions” que garantís la independència política i la integritat territorial. No tots els països compartien aquesta visió. Alguns mandataris estaven més obsedits a culpabilitzat Alemanya i a exigir unes reparacions contundents que no pas a evitar un nou conflicte. Malgrat tot, l’estatut de la Societat de Nacions es va acabar convertint en el primer article del Tractat de Versalles. La idea de crear una institució permanent per garantir la pau no era nova. De fet, havien estat molts els intel·lectuals que l’havien proposat al llarg de la història. Però el desastre de la Gran Guerra, amb una destrucció sense precedents, amb 8,5 milions de morts, 6,6 dels quals civils, van fer que es convertís en una necessitat ineludible.

El president dels EUA no només va trobar oposició a l’exterior, sinó també a casa seva. El tractat de pau va generar, des de bon començament, una intensa controvèrsia al país, amb alguns que el consideraven massa radical i d’altres massa poc ambiciós. El president va dur a terme una gira frenètica per convèncer els seus conciutadans, amb trenta-set discursos en un mes i vint-i-nou ciutats visitades, però va patir un vessament cerebral i la campanya es va frenar en sec. La principal oposició la va trobar al Senat, on el seu principal rival, Henry Cabot Lodge, que presidia el comitè de relacions exteriors de la cambra, va denunciar que la nova societat podia obligar els EUA a actuar en contra dels seus propis interessos per garantir la seguretat territorial dels altres. Al final, després d’un bloqueig polític sistemàtic, la cambra va rebutjar el tractat per sis vots de diferència i, paradoxalment, el país que havia llançat la idea no hi va participar.

Sí que ho van fer trenta-dos estats, i la Societat de Nacions va començar a avançar el 15 de novembre del 1920 a Ginebra. Aquell dia, la ciutat es va endiumenjar i les campanes van repicar constantment. Una comitiva, amb les autoritats locals i el president de la República al capdavant, i al so de diverses orquestres, va anar des de l’ajuntament fins al lloc on es va celebrar l’assemblea. Malgrat la parafernàlia, la primera trobada només va servir per escollir el president, un honor que va recaure en el representant belga.

L’organisme, però, va néixer ferit de mort. Sense els Estats Units, el pes de les potències aliades i de les centrals era el mateix i, des de bon començament, la Societat de Nacions es va trobar constants bloquejos en temes essencials com ara el desarmament. De fet, només va ser capaç de resoldre conflictes menors. Tal com expressaria amb cruesa el líder feixista italià Benito Mussolini, “la Societat de Nacions és molt eficaç quan els pardals criden, però no ho és gens quan les àligues ataquen”. Amb el pas dels anys, països com Alemanya i el Japó es va retirar de l’organisme, que va ser incapaç d’evitar que el món sencer caigués de ple en una Segona Guerra Mundial, molt més cruenta i devastadora que la primera. Com a mínim, però, es va convertir en la llavor d’una segona temptativa: les Nacions Unides.

SEPARATISTES CATALANS

Des del mateix instant que es va donar a conèixer el projecte de crear una Societat de Nacions, es van dur a terme gestions de catalans per aconseguir que es parlés del “problema català”. En una carta enviada al mandatari nord-americà, es demanava la revisió del Tractat d’Utrecht i que “la nació catalana lliure i independent pugui entrar a la Societat de Nacions”. Malgrat tot, ni aquesta ni altres temptatives van obtenir cap resposta favorable, en bona part, per les pressions espanyoles. En una sessió de la Societat de Nacions celebrada el juliol del 1923, l’ambaixador espanyol va presentar una resolució en què s’imposava que “cap comunicació dirigida per associacions no oficials arribi als membres de la societat ni als del consell” i, per si hi havia algun dubte, va aclarir: “La proposta, naturalment, inclou qualsevol petició que puguin formular els separatistes catalans.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor