Hemeroteca

Hemeroteca

L’atemptat de Prim

El 27 de desembre del 1870, fa justament 150 anys, el general Joan Prim, aleshores president del govern espanyol, va patir un atemptat que li va provocar la mort tres dies després

PRIMERES IMPRESSIONS
En el primer comunicat oficial, difós la mateixa nit de l’atemptat, s’afirmava que el president del Consell de Ministres havia estat “lleugerament ferit”

Era un dia fred, i el cel de Madrid estava entelat per una espessa nevada. El president del Consell de Ministres, el català Joan Prim, es preparava per a una jornada atrafegada. L’endemà havia de viatjar a Cartagena per donar la benvinguda al duc d’Aosta, un príncep italià que, després de llargues negociacions, havia acceptat ocupar el tron espanyol, vacant des de la fugida d’Isabel II dos anys enrere. Prim era el principal avalador d’aquell membre de la casa reial de Savoia, que havia de regnar amb el nom d’Amadeu I i que havia de substituir la dinastia dels Borbons. Aquella tarda, el president del govern es va dirigir a les corts per tal d’enllestir les darreres disposicions sobre el pressupost de la nova casa reial. Prim també va anunciar que el govern presentaria la dimissió al nou rei i va afegir: “Si S.M. té la dignació d’encarregar-me la formació d’un nou gabinet, jo obeiré les ordres de S.M. per tal de seguir prestant els meus serveis a la pàtria, a la revolució, a la llibertat i al rei Amadeu I”, tot i puntualitzar: “El meu desig és que arribi un dia, com més aviat millor, que pugui deixar aquest lloc.” Al marge d’això i de les típiques baralles parlamentàries, la sessió va transcórrer amb normalitat. Quan va acabar, Prim va conversar una estona amb alguns diputats i es va comprometre a assistir a un sopar organitzat per una societat maçònica, si bé va avisar que només arribaria a l’hora de les postres perquè s’havia compromès a sopar amb la seva família.

A dos quarts de vuit del vespre, ja fosc, Prim va pujar a la seva berlina, que encara es conserva al Museu de l’Exèrcit de Segòvia. Malgrat els advertiments, el president del Consell de Ministres no duia escorta. Només l’acompanyava el seu secretari personal, González Nandín, i el seu ajudant, el general Juan Francisco Moya. El primer va ordenar al cotxer que es dirigís al palau de Buenavista, aleshores seu del Ministeri de la Guerra i actualment quarter general de l’exèrcit. La distància entre el Congrés i el Palau no arriba a un quilòmetre, però Prim no va arribar a completar-la.

MORT A trabucades

El cotxe va avançar pel carrer del Turco, actualment Marqués de Cubas, i quan es disposava a entrar al d’Alcalá, dos vehicles li van obstaculitzar el camí, l’un al davant i l’altre al darrere. Moya va treure el cap per la finestra per veure què succeïa i de cop i volta, d’entre la penombra, van aparèixer vuit o deu desconeguts que es van abraonar contra el vehicle. “General, ens estan disparant!”, va cridar l’ajudant de Prim quan es va adonar que els atacaven. Un dels assaltants va aconseguir trencar el vidre i apuntar el general. El secretari de Prim el va intentar protegir i, de resultes d’aquella heroïcitat, la mà li va quedar inutilitzada per a tota la vida. Malgrat tot, des dels dos costats del carruatge es van disparar trets que van impactar al cos del primer ministre i que es van sentir des de lluny i alguns van arribar a pensar que s’havia produït una revolta. Una veu va ordenar les descàrregues al crit de “foc, punyeta, foc!”. Algunes hores després, ja agonitzant, el mateix Prim va confessar que havia reconegut en aquella expressió la veu de José Paul y Angulo, un polític andalús que havia col·laborat amb ell en l’enderrocament de la dinastia borbònica, però que s’havia acabat convertint en el seu enemic acèrrim. Dies abans, des del diari El Combate, el polític andalús li havia llançat tota mena d’improperis i, després de reptar-lo, l’havia titllat de covard. El cotxer va començar a fuetejar els agressors i amb penes i treballs va poder reprendre la marxa fins a arribar al domicili de Prim. El general hi va arribar malferit però viu. I fins i tot alguns testimonis van explicar que va entrar al Ministeri de la Guerra amb ajuda, recolzant-se a la barana i deixant un rastre de sang.

En un primer moment, es va difondre el rumor que el comte de Reus havia estat mort o que es trobava greument ferit. El gabinet de Presidència va difondre un comunicat tranquil·litzador, en què s’explicava: “El president del Consell de Ministres ha estat lleugerament ferit.” Els metges van aconseguir extreure els projectils i van tapar les ferides amb emplastres. No semblava, en un primer moment, que la seva vida perillés. L’endemà, durant la sessió al Congrés, l’almirall Juan Bautista Topete, que va acabar ocupant el càrrec de president del Consell de Ministres de forma interina, es va referir a l’atemptat, però no va fer cap referència a les ferides. Alguns diputats van condemnar l’atemptat i d’altres fins i tot es van apressar a deixar clar que no hi tenien res a veure. Les informacions que van aparèixer aquell dia a la Gaceta de Madrid no eren gens preocupants i l’informe mèdic transmetia la mateixa sensació.

L’endemà, la sensació era la mateixa, però el dia 30 Prim es va aixecar amb febre. Tot i això, el comunicat seguia afirmant: “L’estat general del malalt és satisfactori i les ferides evolucionen favorablement.” De cop i volta, però, cap a la tarda, Prim va començar a delirar i la situació va empitjorar radicalment, fins que va morir a dos quarts de nou del vespre. La causa de la mort era molt evident. Es tractava d’una septicèmia, provocada pel material que van arrossegar els projectils; una infecció perfectament curable en l’actualitat, però que fa cent cinquanta anys va provocar el primer magnicidi de la història d’Espanya. Aquella mateixa nit, el ministre d’Ultramar, Segismundo Moret, es va presentar a les corts i va comunicar la notícia.

UN ATEMPTAT DE NOVEL·LA

Hi ha atemptats que han fet vessar molta tinta. El que més, molt probablement, el que posar fi a la vida del president dels EUA John F. Kennedy. En el cas de Prim, les investigacions oficials van ocupar més de 18.000 pàgines i hi ha un munt de llibres, els darrers publicats fa poc, arran de l’autòpsia feta el 2014. En el cas de les biografies, una de les millors és la que va escriure el reusenc Pere Anguera: El general Prim, biografia de un conspirador (Edhasa, 2003), un retrat que copsa les contradiccions d’un militar que va reprimir la revolta de la Jamància el 1843, però que el 1869 es va “guanyar” una estàtua al parc de la Ciutadella com un dels principals impulsors de l’enderrocament de la fortalesa. L’atemptat també ha inspirat novel·les. La darrera la signa Francesc Puigpelat i es titula Els darrers dies del general Prim (Proa, 2014), una obra molt ben documentada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)