Hemeroteca

El regal de Joan Miró

El 13 de febrer del 1971, fa exactament cinquanta anys, l’artista Joan Miró va cedir a la ciutat de Barcelona el mural que encara avui es pot veure a la façana principal de la terminal 2 de l’aeroport del Prat de Llobregat

PROCÉS CREATIU
Miró explicava que va perdre un munt d’hores de son per idear l’obra: “La tensió em deixà esgotat”
VIGÍLIA DE SANT JOSEP
El mural es va inaugurar oficialment el 18 d’abril, vigília de Sant Josep, una data en què l’alcalde, Josep Maria de Porcioles, acostumava a estrenar “millores ciutadanes”

Es tracta d’una de les obres d’art més vistes del nostre país, però molt probablement, una immensa majoria dels que hi passen pel davant en desconeixen l’autor. El mural de Joan Miró que presideix l’entrada de la terminal 2 de l’aeroport s’ha convertit en una obra d’art quotidiana, indestriable d’una de les principals infraestructures del nostre país i una de les primeres imatges dels visitants que arriben a casa nostra.

El mural es va cedir formalment a la ciutat un 13 de febrer del 1971, en un senzill acte presidit pel tinent d’alcalde, Fèlix Gallardo Carrera. Fa, per tant, cinquanta anys. Però el projecte es va començar a gestar tres anys abans, quan l’Ajuntament de Barcelona va proposar a l’artista que instal·lés una obra per donar la benvinguda als visitants que arribaven a Barcelona. L’aeroport feia poc que s’havia estrenat i hom va pensar en la possibilitat d’una obra de l’artista per tal que la ciutat “rebi i acomiadi al viatger amb un signe de viva i universal comunicació, l’obra d’art”.

En un primer moment, la intenció era instal·lar el mural al vestíbul de l’aeroport. La idea, però, es va modificar ben aviat, tal com explicava el mateix artista: “[...] hi vam anar un bon dia amb en Josep Llorens Artigas i el seu fill Joan Gardy Artigas a estudiar l’emplaçament. Quan vam preguntar si havia altres possibilitats viables, ens van dir que la part dreta de la façana estava «lliure». En contemplar l’enorme superfície ens vam quedar una mica perplexos. Per les seves dimensions el projecte semblava una bogeria. No obstant això, l’impacte que produiria un mural així de gran a l’exterior, seria molt més fort, i a més quedaria integrat plenament en l’arquitectura. Els tres vam decidir que valia la pena afrontar el risc.” La col·laboració entre Joan Miró i el ceramista Llorenç Artigas es remuntava a principis dels anys quaranta, quan l’artista va expressar el seu desig “d’entrar en la ceràmica”.

Un artista esgotat

L’altra preocupació de l’artista era la possibilitat de disposar d’un lloc idoni des d’on contemplar el mural. Miró, segons va confessar després, va perdre un munt d’hores de son per idear l’obra: “M’aixecava molt de matí i no parava de pensar en la maqueta. Em va costar molt trobar el desllorigador i quan per fi el vaig tenir, vaig atacar! Em va costar molt de parir-ho! La tensió em va deixar esgotat!” Per tal d’aconseguir que estigués perfectament integrat en l’espai, el va tractar com un element arquitectònic més: “El vaig concebre a partir de grans volums de color. El blau, verd, vermell, groc, blanc grisós i el mateix negre són enllaçats per un vigorós traç.”

Una vegada decidit l’emplaçament i ideada l’obra, el repte va ser la construcció d’un mural d’aquelles dimensions, de cinquanta metres d’amplada i deu d’alçària. La premsa d’aleshores destacava que es tractava “d’un dels més grans murals de ceràmica instal·lats al món”. L’artista volia saber com encaixaria l’obra i es va convertir en un visitant assidu de l’espai: “Cada vegada que venia a Barcelona em passava els matins a l’aeroport. Prenia un cafè i després feia una passejada pels voltants per viure amb intensitat el medi ambient on seria emplaçada l’obra. Un cop vaig haver aconseguit compenetrar-m’hi bé, vaig arribar a la conclusió que era absolutament necessari que l’obra pogués ser contemplada a distància.”

El mural està format per 4.865 peces de ceràmica, cadascuna de les quals de 35,50 per 25,50 i un gruix de 3 cm. Les dimensions del taller que Llorenç Artigas tenia a Gallifa no donaven per a més i van caldre 464 fornades per completar els 500 m² de l’obra. Les peces es traslladaven diàriament a l’aeroport i eren col·locades a un ritme de seixanta diàries. Malgrat la magnitud de l’obra, els autors van tenir en compte que es pogués traslladar en cas que fos necessari. Per fer-ho possible, la paret del mural no és de càrrega i totes les peces estan numerades.

Inauguració sense Miró

L’obra es va inaugurar el 18 d’abril, vigília de Sant Josep, una data que coincidia amb la presa de possessió de l’alcalde, Josep Maria de Porcioles, i en què aquest acostumava a concentrar tota mena d’inauguracions de “millores ciutadanes”. A banda del mural, aquell dia també es va estrenar la piscina de Sant Andreu, una pista poliesportiva que duia el nom de l’alcalde a Montjuïc, l’estadi d’atletisme Joan Serrahima, nous pavellons a l’hospital de Nostra Senyora del Mar i el pas subterrani de la plaça d’Espanya.

En el cas del mural, l’acte va comptar amb la presència dels ministres de l’Aire i de Governació, que van arribar en un bireactor. Al davant del mural es va instal·lar una tarima, des d’on les autoritats van contemplar una desfilada de la unitat muntada de la Guàrdia Urbana, van gaudir de l’obra i van pronunciar els parlaments. El ministre de l’Aire es va dedicar a fer proselitisme i va afirmar que el trànsit aeri creixia “gràcies a la pau de Franco”. Miró, per la seva banda, no hi va assistir. Feia poc que havia deixat plantat el ministre Manuel Fraga en la inauguració de l’exposició del seu retrobament amb Barcelona i que havia participat en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Es va excusar per motius de salut, però va quedar molt clar per què no hi anava.

PER TERRA, MAR I AIRE

Quan va rebre l’encàrrec del mural, Joan Miró es va engrescar tant que es va comprometre a dissenyar dues obres més per donar la benvinguda als visitants que arribessin a Barcelona per mar i per terra. En el primer cas, es tracta del paviment ceràmic que hi ha a la Rambla, just al pla de la Boqueria; una obra que es va inaugurar el 30 de desembre del 1976. La segona obra havia de ser una escultura de més de 60 metres d’alçada que s’havia d’instal·lar al parc de Cervantes, just al costat de l’antiga carretera nacional. L’escultura no es va arribar a fer, però la maqueta de l’obra, que du el títol de Dona, ocell i una estrella, es conserva al pati nord de la Fundació Joan Miró.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)