Hemeroteca

Hemeroteca

La mort des del cel

Els dies 16, 17 i 18 de març del 1938, fa vuitanta-tres anys, Barcelona va patir una espiral de bombardejos devastadors de l’aviació italiana que van provocar més d’un miler de morts entre la població civil

L’ORDRE DE MUSSOLINI
La nit del 16 de març, el cap de l’aviació italiana va rebre un telegrama de Roma en què se l’instava a “iniciar [...] una acció violenta sobre Barcelona amb martelleig espaiat en el temps”

Barcelona havia estat bombardejada en altres ocasions, però els atacs que es van produir entre el 16 i el 18 de març del 1938 van representar un punt i a part i s’han convertit en una de les jornades més negres que ha viscut la capital catalana. Era la primera vegada des de l’inici de la Guerra Civil que s’atacava el centre de la ciutat i que es concentraven tants atacs en tan poques hores; una circumstància que va provocar el pànic entre la població civil. El periodista anglès John Langdon Davis, en un llibre que va escriure poc després dels fets, comptabilitzava fins a tretze atacs i especificava la durada de cadascun d’aquests atacs, el temps de por sense perill i el temps d’alerta. La població va tenir la sensació que els bombardejos eren continus, com un malson interminable que va començar poc després de les deu de la nit del dia 16 i no va acabar fins a les tres de la tarda del dia 18. Aquesta circumstància va provocar que els mecanismes d’alarma esdevinguessin gairebé inútils, amb una successió constant d’avisos en què resultava impossible saber si l’atac finalitzava o començava.

L’ordre la va donar directament el dictador italià Benito Mussolini. La mateixa nit del 16 de març, el cap de l’Aviació Legionària, el general Velardi, va rebre un missatge de Roma en què se l’instava a “iniciar des d’aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb martelleig espaiat en el temps”. Els historiadors han especulat sobre les intencions ocultes d’aquesta ordre. Hi ha qui afirma que es tractava d’erosionar la moral dels republicans per facilitar l’avenç de l’exèrcit feixista al front d’Aragó. També hi ha qui ho atribueix a un rampell de gelosia del Duce per l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya o pel fracàs de la batalla de Guadalajara. Fos com fos, Barcelona es va convertir, tal com havia succeït amb Gernika, en un macabre escenari d’experimentació del poder devastador de l’aviació i de la seva capacitat per colpejar la població civil. Una guerra total, en paraules dels militars de l’Eix, en la qual no hi havia diferències entre soldats i infants. Malgrat tractar-se d’una ordre directa del Duce, els seus aliats espanyols no n’eren aliens.

L’espiral d’atacs va provocar escenes dantesques. Una de les més terribles és la que es va viure la tarda del dia 17, quan una bomba va impactar sobre un camió carregat d’explosius que es trobava aturat a la cruïlla de la Gran Via amb el carrer Balmes. Els vint-i-tres soldats que hi havia al camió van morir a l’acte, i també molts vianants que circulaven per aquella zona. El corresponsal de guerra H.L. Matthewes va descriure així l’escena: “Des del passeig de Gràcia fins al carrer Mallorca quasi totes les finestres es van enfonsar. Una mica més a prop del lloc de l’explosió les faroles es van arrencar i els arbres van quedar estellats i incendiats. Un autobús carregat, que es trobava a prop del lloc de l’explosió principal, va quedar reduït a un gran embull de ferralla. Per tota aquella zona hi havia masses viscoses de sang que havien estat éssers humans. Una cortina de fum i pols va estar flotant durant hores de la mateixa manera que l’aspra olor de la pólvora i altres substàncies químiques.” Les xifres oficials van comptabilitzar 875 morts en total, entre els quals hi havia 118 nens, i més de 1.500 ferits. Però el balanç era molt més tràgic. Un informe de l’ambaixador alemany, gens sospitós de connivència amb els republicans, afirmava: “Fins ara s’han comptat 1.000 morts, però es pensa que nombrosos cadàvers estan encara entre les runes. El nombre de ferits sobrepassa els 3.000.” Malauradament, no seria el darrer dels atacs que patiria Barcelona. En total, més de 2.700 persones van perdre la vida a causa dels bombardejos, tal com va comptabilitzar l’historiador Joan Villarroya en un estudi pioner.

ENTRE LA INDIGNACIÓ I LA PASSIVITAT

Els bombardejos van provocar una indignació generalitzada entre la premsa estrangera. Des d’Anglaterra, per exemple, el New Cronicle va publicar un editorial en què es feia ressò de les paraules de condemna del primer ministre britànic, Neville Chamberlain, i afegia: “Fa horror i fàstic. Es diu que Franco lluita per la religió, la humanitat i el patriotisme, però si la matança brutal de la població civil indefensa per sembrar el pànic es pot conciliar amb la religió cristiana, amb la humanitat i amb el més elemental sentit de patriotisme espanyol, aleshores aquestes paraules han perdut el seu significat.” Fins i tot la premsa francesa més moderada, com Le Petit Parisien, es preguntava: “Es poden negar bateries antiarèries per defensar-se contra els assassins d’infants?” Malauradament, però, les democràcies occidentals van seguir mirant cap a un altre costat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)