Hemeroteca

Hemeroteca

El pal de paller del catalanisme

El 28 d’abril del 1901, fa 120 anys, es va donar a conèixer la creació de la Lliga Regionalista, un partit polític que va liderar el catalanisme conservador durant el primer terç del segle XX

UNA PRIMERA FUSIÓ
La Lliga Regionalista va ser el resultat d’un acord entre la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, alguns representants del Foment del Treball i els catalanistes possibilistes

A principis del segle passat, el catalanisme era gairebé inexistent a les institucions, sòlidament controlades pels partits dinàstics amb la inestimable ajuda de la maquinària caciquista. L’escenari, però, va començar a canviar el 19 de maig del 1901, fa 120 anys, quan la candidatura coneguda com dels “quatre presidents” (en realitat, es tractava dels expresidents de les principals entitats econòmiques i culturals de Barcelona) va aconseguir imposar-se a la capital del país durant les eleccions a les corts. Aquella victòria no només va canviar de dalt a baix el panorama polític, sinó que va permetre consolidar una formació que tindria un paper rellevant en el catalanisme fins als anys de la Segona República: la Lliga Regionalista.

La coalició va ser el resultat de la fusió de dues societats, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català. El primer grup havia estat creat a finals del 1899 i aplegava principalment industrials del Foment del Treball desencisats per l’incompliment de les promeses regeneracionistes del govern de Silvela-Polavieja. Aquest allunyament, que va tenir com a principals factors la negativa del govern espanyol al concert econòmic i la repressió posterior a l’anomenat “tancament de caixes”, es va concretar en l’assumpció de l’autonomia política per part de la Unió Regionalista. I va ser arribats a aquest punt, i amb l’esperó que representava la imminència d’una convocatòria electoral, quan es va produir la confluència amb els catalanistes del Centre Nacional Català, que havien optat per una via més possibilista i van acabar escindint-se de la Unió Catalanista, la principal plataforma del catalanisme polític.

Els contactes entre els representants de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català es van accelerar arran de la convocatòria de les eleccions a les corts. Tal com explicaria alguns anys després Enric Prat de la Riba, un dels gestors d’aquell projecte, els contactes entre el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista es van començar a establir poques setmanes abans de les eleccions: “[...] llavors vàrem posar-nos a la tasca de lligar sòlidament les forces conquistades, sumant, unint en una organització permanent, els homes que les representaven.” Les gestions van començar amb una reunió que van mantenir Prat de la Riba i Puig i Cadafalch amb el doctor Bartomeu Robert i van prosseguir amb contactes amb el doctor Fargas, president de la Unió.

El procés de gestació

En teoria s’havia acordat no fer públic el resultat de l’acord fins després de les eleccions, però el 28 d’abril, alguns mitjans de comunicació, com ara La Publicidad o el Diario de Comercio, portaveu de la Unió Regionalista, informaven: “Les dues societats Centre Nacional de Catalunya (sic) i la Unió Regionalista s’han fusionat constituint d’ara endavant la Lliga Regionalista.” També es donava compte de l’elecció d’una junta directiva, formada per vint-i-dos membres, que tenia l’encàrrec de redactar els estatuts del nou partit. Malgrat tot, la comunicació als socis del Centre Nacional Català no es va donar a conèixer fins alguns dies després, quan aquests van rebre una circular interna.

El primer acte conjunt de la coalició electoral es va organitzar el 2 de maig al teatre del Nou Retir. En l’al·locució, signada per representants dels dos partits, no s’esmentava el nom de la nova formació. Hom es limitava a reclamar l’atenció dels barcelonins per la convocatòria electoral argumentant que es tractava d’un repte fonamental “per fer créixer Catalunya i fer respectar la personalitat de la pàtria catalana”. L’acte no va resultar excessivament plàcid, malgrat l’èxit de públic. En un primer moment, es van llançar uns fulls anarquistes en què es propugnava l’abstenció i, poc després, uns desconeguts van llançar ampolles i un gat mort des de la platea. Per acabar-ho d’adobar, mentre un dels oradors es disposava a iniciar el seu discurs, va arribar una ordre del delegat governatiu suspenent l’acte. Una bona part dels dos mil assistents no es van resignar als impediments i van organitzar una manifestació improvisada que va desfilar Rambla avall, mentre s’entonava Els segadors, amb la intenció d’arribar fins a la casa del principal cacic de la ciutat, un objectiu que la policia va impedir.

El primer repte

El futur del partit estava supeditat a l’èxit o al fracàs de la convocatòria electoral. Tal com va apuntar fa anys el professor Borja de Riquer, en realitat “fins després de les eleccions no es pot dir que la Lliga existeixi”: “El que hi havia era un grup de gent que, en funció d’una política i d’un programa, preparava una candidatura per a les eleccions a diputats a Barcelona.” La victòria no va resultar gens senzilla. Alguns presidents de mesa van intentar adulterar els resultats i l’endemà mateix de les eleccions, una nota oficial del Govern Civil anunciava que la candidatura dinàstica havia guanyat els cinc llocs de les majories, uns resultats que no tenien res a veure amb els que havien recollit els interventors regionalistes i republicans. Finalment, l’escrutini oficial que es va dur a terme al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona va certificar el canvi. Van ser nomenats candidats electes tots els membres de la candidatura regionalista, més el dinàstic Pere Gerard i els republicans Francesc Pi i Margall i Alejandro Lerroux. Era la primera vegada que el catalanisme aconseguia el triomf a la capital del país. I aquella fita va marcar un abans i un després en la política catalana, amb un llarg període en què la Lliga aconseguiria convertir-se en un dels primers partits de masses i en el gran dominador del catalanisme polític, primerament enfrontat amb el republicanisme lerrouxista i ja durant els anys de la República, amb una nova formació, Esquerra Republicana.

LA VEU DE LA LLIGA

El 19 de maig del 1901, La Veu de Catalunya, un diari fundat dos anys abans, publicava una breu notícia en què apareixia el nom de Lliga Regionalista. Es tractava d’una nota exclusivament instrumental, dedicada a orientar els electors a l’hora d’anar a votar, però era la primera referència en una publicació que, amb el pas del temps, es va convertir en el principal portaveu de la Lliga Regionalista. Jaume Bofill i Mates deixaria escrit: “La Veu és la càtedra diària de l’escola de la Lliga.” Durant els primers anys de vida, La Veu, tal com era conegut popularment, va tenir una existència convulsa. Havia estat suspès des del maig del 1900 i no va poder reaparèixer fins a l’11 de març de l’any següent, quan va finalitzar l’estat de guerra. La repressió també es va dirigir cap al seu director, Enric Prat de la Riba, que el març del 1902 va ser empresonat per l’autoritat militar per haver-hi reproduït un article de L’Indépendant de Perpinyà.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)