Hemeroteca

Hemeroteca

La primera impremta braille

El 23 d’agost del 1921, fa cent anys, va començar a funcionar a Barcelona la primera impremta braille de l’Estat, una iniciativa de l’Obra Social de La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis

A PLE RENDIMENT
“Set anys després d’estrenar-se, la impremta braille ja havia editat un total de 145 volums, majoritàriament obres musicals i de literatura clàssica”

La notícia va aparèixer en bona part dels mitjans de comunicació escrits. Però sense donar-li gaire importància i de forma mimètica, reproduint fil per randa una mateixa nota de premsa. Malgrat tot, amb el pas dels anys, ha quedat fixada com una fita clau per als drets de les persones amb discapacitat visual. En la informació es donava compte que el 23 d’agost del 1921 havia començat a funcionar una “impremta especial per a cecs”, la primera que hi havia a tot l’Estat espanyol. La impremta, segons s’explicava en la informació, formava part de l’Obra Social de La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis; i, més concretament, de d’Institució Social d’Anormals. El qualificatiu resulta xocant i avui seria “políticament incorrecte”, però es tractava de la terminologia habitual, la que es feia servir per referir-se a qualsevol tipus de discapacitat física o psíquica. En qualsevol cas, aquella impremta s’havia començat a gestar alguns anys abans, concretament el 1918, quan La Caixa havia decidit abandonar l’acció estrictament caritativa i va crear l’Obra Social. Dins d’aquesta obra social, ben aviat va començar a funcionar l’Institut per a Cecs, dirigit per Ramon Domínguez Sanz, que tenia la seu al carrer Ortigosa de Barcelona. Alguns anys després, Domínguez va rebre la Medalla del Treball com a “introductor de la impremta braille a Espanya i als països de l’Amèrica Llatina”. En aquell espai, que es va inaugurar oficialment el 19 de novembre del 1922, hi havia una biblioteca pública que va arribar a disposar de més de 300 volums, un taller cooperatiu, una Escola d’Arts i Oficis i algunes escoles especials. A més, des d’allà s’editava una publicació periòdica anomenada Revista Braille Hispano-Americana, que es difonia a tot l’Estat i a bona part de l’Amèrica Llatina. De fet, la revista i la institució es van convertir en un referent, en un model a imitar.

La informació que va aparèixer a la premsa també anunciava el tipus d’obres que estava previst imprimir: “obres literàries i didàctiques pròpies de la naturalesa i psicologia especial dels crecs, mapes en relleu per a l’ensenyament de la geografia, cartells amb les representacions gràfiques en relleu de les diverses espècies animals i vegetals [...] i obres d’ensenyament i execució musicals ”. Un ventall ben ampli de publicacions.

Un primer balanç

Al voltant de la impremta es van generar tot un seguit de serveis complementaris per atendre “les necessitats intel·lectuals i morals” de les persones cegues, entre els quals hi havia “el paper especial, tauletes i punxons per escriure en relleu”. Tot plegat era de “fabricació catalana”, tal com es destacava a la informació, i estava destinat principalment als establiments benèfics de La Caixa de Pensions, entre els quals hi havia l’Empara de Santa Llúcia per a dones cegues, el Col·legi de la Puríssima Concepció per a dones sordmudes i cegues i l’Escola i Pensionat per a sordmudes, cegues i “altres anormals”. Tot i això, també s’anunciava que tots els serveis estaven oberts a les “altres institucions socials i morals i a aquelles persones cegues que, de forma individual, volguessin proveir-se de llibres i de material d’ensenyament i escriptura”.

Set anys després de la seva posada en funcionament, la llista d’obres que havien sortit de la impremta era prou extensa. En el catàleg editat per l’Institut per a Cecs hi apareixen les obres “literàries i musicals”. Una bona part de les publicacions tenien aquest component, però la primera havia estat un Catecisme de la doctrina cristiana, de Pius X. El gruix principal eren les obres literàries, amb autors majoritàriament clàssics, des de Calderón de la Barca i Miguel de Cervantes fins a Jules Verne. També hi havia obres musicals i d’ensenyament general. No hi havia obres en català. En total, n’havien sortit 145 volums, una quantitat prou considerable.

LA LLUITA DE JOSEP RICART

La primera escola per a persones amb discapacitat visual de l’Estat espanyol es va fundar a Barcelona l’1 de maig del 1820. Va ser obra de Josep Ricart, coneixedor de l’Escola de Cecs de París. Estava situada a la rebotiga de la seva rellotgeria i, com que encara no s’havia inventat el sistema braille (no va ser fins al 1825), feia servir unes planxes de llautó ideades per ell mateix en què dibuixava caràcters de diferents classes. Gairebé de forma simultània, també funcionava una Acadèmia Cívica i Gratuïta fundada pel sacerdot Joaquim Català. Les dues escoles es van fusionar durant alguns mesos, sota la protecció de l’Ajuntament, però van acabar tancant el 1823. Des d’aleshores, les gestions per aconseguir una nova implicació de l’administració van resultar estèrils, i Ricart va morir el 1837 sense veure acomplert el seu somni. Dos anys després, el seu successor, Antoni Marés, va veure finalment com es feia realitat el somni d’una Escola Oficial de Cecs.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)