Hemeroteca

Hemeroteca

Terror a l’òpera

El 7 de novembre del 1893, l’anarquista Santiago Salvador va llançar una bomba a la platea del Gran Teatre del Liceu, un atemptat que va provocar vint morts i vint-i-set ferits

El Liceu es disposava a viure una gran nit en què l’òpera havia de ser l’única protagonista. Aquell dia s’obria la temporada, i el pla fort era la representació de Guillem Tell, la darrera composició de Gioachino Rossini. Les 3.600 localitats havien estat venudes, i el públic estava delerós de gaudir de l’espectacle. El primer acte va ser tot un èxit. I, en el descans, com era habitual, el públic va aprofitar per saludar-se i per escampar les xafarderies de l’alta societat o comentar els darrers esdeveniments polítics.

La represa de la representació també es va viure amb normalitat, però a un quart d’onze de la nit, just a l’inici del segon acte, quan el baríton i el tenor es disposaven a començar la seva millor escena, una potent explosió a la platea va interrompre l’espectacle. Un anarquista, Santiago Salvador, havia aconseguit barrejar-se entre el públic i, des del cinquè pis, va llançar les dues bombes Orsini que havia introduït amagades sota de la camisa. La primera va explotar contra el respatller d’una butaca de la fila 13, molt a prop del passadís central tercer, i en esclatar va causar la mort gairebé a l’acte de catorze persones, entre elles cinc membres d’una mateixa família. L’altra va caure a la falda del cadàver d’una espectadora, la qual cosa va suavitzar l’impacte amb el terra i va evitar que esclatés. En pocs segons, el caos es va apoderar de la sala, amb els espectadors que intentaven fugir a tota velocitat cap a la porta, saltant per damunt dels cadàvers, les butaques desballestades i tot allò que trobaven pel camí. La sala va quedar literalment envaïda per una espessa boira de fum i, en pocs minuts, el soroll provocat per l’explosió i la desbandada va ser substituït pels xisclets de pànic i els crits de dolor. Alguns espectadors, malgrat tot, es mantenien immòbils, cegats pel fum i eixordats per la virulència de la detonació. No va ser fins uns minuts més tard que alguns van començar a reaccionar. Malgrat el dramatisme del moment, també va haver-hi qui va tenir prou sang freda per delinquir: “Alguns lladres, aprofitant-se de la confusió i el pànic dels primers moments, es van apoderar d’alguns rellotges i fins i tot va haver-hi qui va tenir el cinisme inqualificable d’agafar les joies dels morts.” La policia va tancar les portes del Liceu per intentar atrapar l’autor de l’atemptat, però tot i que Santiago Salvador va quedar retingut, va aconseguir fugir quan els agents van concloure que el terrorista havia desaparegut.

L’endemà, la ciutat es va despertar consternada, aclaparada pel dolor. La majoria d’establiments comercials van tancar i les funcions de tots els teatres es van suspendre en senyal de dol. Els diaris dedicaven pàgines i pàgines a l’atemptat, amb relats esfereïdors de les escenes que s’havien vist al Liceu. Malgrat el dolor, però, alguns periodistes dirigien les seves crítiques a la ineficàcia de la policia, que havia estat incapaç de garantir la seguretat de la gent: “La dinamita torna a imposar-se [...] Hi ha tanta vigilància pública a Barcelona que no se sap on es fabriquen bombes, qui disposa d’explosius i quants són els que van contra la societat i la família?” Es tractava del dinovè atemptat que havia patit la capital catalana, però el més sanguinari de tots i el que va deixar, durant molts anys, una empremta més colpidora.

Poques hores després de la tragèdia, la policia va començar a reprimir anarquistes, tinguessin o no relació amb l’atemptat. El primer va ser Albert Sadan, a qui van detenir aquella mateixa nit perquè duia un mocador amb senyals d’haver guardat un artefacte amb pistons. Pocs dies després, van empresonar Bautista Cervera, que ja estava reclamat pel jutge militar com a autor d’un altre atemptat. I també Joan Aragó Salva, que ja havia estat processat per col·locar un petard a la plaça Reial.

No va ser fins al 2 de gener de l’any següent que es va aconseguir capturar l’autor de l’atemptat. Va ser a Saragossa, on s’havia amagat després d’un llarg periple. Durant el judici, que va començar l’11 d’abril del 1894, va declarar: “El meu propòsit era destruir la societat burgesa, a la qual l’anarquisme ha declarat la guerra oberta. I em vaig proposar atacar l’organització actual de la societat per tal d’implementar el comunisme anàrquic. No em vaig proposar matar unes persones determinades. M’era indiferent matar uns o altres. El meu desig era sembrar el terror i el pànic.” La sentència condemnatòria va ser de pena de mort, i el 21 de novembre Santiago Salvador va ser executat al pati dels Corders, a l’actual plaça Folch i Torres, que feia de pati de la presó.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.