Hemeroteca

Hemeroteca

‘God save Ireland!’

Fa cent anys, Catalunya va seguir amb expectació el conflicte entre Irlanda i el Regne Unit i va contemplar amb admiració la creació del nou estat el 6 de desembre del 1921

MOSTRES DE SIMPATIA
Des de les entitats catalanistes es van enviar telegrames de felicitació i es van penjar senyeres als balcons

“En circumstàncies anàlogues, cap poble hauria aconseguit tant com Irlanda, ni cap estat hauria concedit tant com Anglaterra.” La valoració anterior correspon al periodista Antoni Rovira i Virgili, un dels principals experts en el conflicte irlandès. I va aparèixer a La Veu de Catalunya el 7 de desembre del 1921, l’endemà que se signés el Tractat Angloirlandès. L’acord va arribar de manera inesperada, quan “el fracàs semblava imminent”, tal com havia vaticinat el mateix Rovira i Virgili. Però, al cap i a la fi, va arribar i va permetre tancar unes tenses converses de pau i un conflicte sagnant.

La premsa del nostre país havia seguit amb interès i mostres de solidaritat el conflicte entre Anglaterra i Irlanda. El gener del 1919, després de la declaració d’independència irlandesa, La Veu de Catalunya, portaveu oficiós de la Lliga Regionalista, el principal partit del catalanisme conservador, feia arribar una carta de solidaritat al govern irlandès en què es remarcava que el seu combat donava als catalans “el coratge de continuar la seva lluita per recuperar la llibertat i la personalitat de Catalunya, tant políticament com socialment”. En aquells moments, Catalunya es trobava immersa en la primera campanya autonomista, però més enllà de les diferències entre el cas irlandès i el català, el conflicte es va convertir en un mirall permanent. El 7 de desembre, quan es va donar a conèixer la signatura de l’acord, els mitjans catalans van donar-li una cobertura notable. I, des del catalanisme, es van establir els inevitables paral·lelismes entre la situació d’aquí i la d’allà. La Veu de Catalunya, per exemple, hi va dedicar una editorial en què es mostrava pessimista respecte a la possibilitat que Espanya seguís l’exemple d’Anglaterra: “Hi ha el problema de Catalunya, existent, viu com sempre, més viu que mai [...]. I aquest problema és, com el problema d’Irlanda, un plet de llibertat col·lectiva, un cas d’administració de llibertat política, per al qual fora molt oportú i molt convenient que Espanya seguís l’exemple d’Anglaterra.” A Espanya, van ser molt poques les capçaleres que van entendre la “lliçó d’Anglaterra”. Una de les excepcions va ser el diari El Sol, que va dedicar una editorial a destacar que “en la història dels estats, apareixen com a actes més sobirans i imperials aquells que donen la independència a un poble o l’autonomia a una colònia o una constitució als subjugats”. El diari, però, també advertia: “Al nostre país, amb doloroses experiències d’aquest tipus, seran pocs els que comprenguin el mestratge polític d’Anglaterra.”

A banda del ressò a la premsa, les mostres de simpatia també van sorgir des de les entitats catalanistes, amb centenars de telegrames de felicitació i senyeres hissades als balcons en senyal de solidaritat. El tema també va arribar a la Mancomunitat, a través d’una moció del diputat Albert de Quintana en la qual es reclamava que es fes arribar a les noves autoritats d’Irlanda “la satisfacció del nostre poble en veure la solució donada per Anglaterra al plet del nacionalisme irlandès, bo i lamentant les restriccions posades al reconeixement integral i absolut de la independència”. La moció també tenia un missatge per a les autoritat espanyoles i demanava que es fes cas dels “desitjos i voluntat de Catalunya a regir-se per si mateixa en els límits d’una integral autonomia política, administrativa i econòmica, mitjançant la presentació d’un projecte de llei en què siguin recollides les bases fonamentals de l’Estatut aprovat per l’Assemblea de representants de Catalunya i ratificat pels municipis catalans el 26 de gener del 1919”. Però ni el 1921 es va seguir l’exemple irlandès ni el 2014 es va fer amb l’escocès.

EL MIRALL IRLANDÈS

Joan-Carles Ferrer i Pont (les Franqueses del Vallès, 1964) va dedicar una tesi doctoral a resseguir les analogies entre la revolta irlandesa i el cas català, amb una atenció especial a l’agrupació liderada per Daniel Cardona, Nosaltres Sols!, feta a imatge i semblança del Sinn Féin. Una adaptació de la tesi es va publicar el 2007.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)