Hemeroteca

Hemeroteca

Una obra prohibida

El 7 de gener del 1921, fa exactament 101 anys, una ordre governativa va prohibir la representació de l’obra d’Àngel Guimerà Joan Dalla, que recreava la caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714

ESTRENA A MONTBLANC
El governador va aconseguir que l’obra no s’estrenés a Barcelona, però es va representar setmanes després per part de la Joventut Nacionalista de Montblanc

L’11 de gener, la companyia del director i actor Jaume Borràs tenia previst estrenar una obra d’Àngel Guimerà al Teatre Novetats de Barcelona. Es tractava de Joan Dalla, un drama que s’ambientava en la guerra de Successió, quan Catalunya havia perdut les seves llibertats. L’obra havia aixecat una enorme expectació. Des d’alguns dies abans, la premsa era plena d’anuncis i el matí de la representació, com si res hagués de succeir, en van aparèixer amb normalitat. Els de la tarda, però, es van fer ressò d’una notícia sorprenent, un gir de guió totalment inesperat: el governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, havia decidit prohibir l’estrena. El Teatre Novetats es va veure obligat a programar balls de màscares i l’actuació d’una companyia de circ eqüestre.

La major part de capçaleres es van fer ressò de la notícia de forma telegràfica, sense gaires detalls. I només La Voz de Madrid va explicar que la suspensió era “definitiva”: “Com a mínim mentre Martínez Anido sigui governador”; una bona mostra de la personalitat de la màxima autoritat provincial. I recordava, citant fonts del govern civil, que havien examinat l’obra i “no era convenient la seva representació”, sense explicar els motius de la decisió. Això sí. Per tal de curar-se en salut, es puntualitzava, amb una notable dosi de cinisme, que “no importa que es representin altres obres del mateix insigne dramaturg, a qui el governador admira sincerament”.

No es van donar a conèixer els motius de la suspensió. Però els dies següents es va generar un debat al voltant de la mesura. Un debat en el qual, tal com s’explicava des d’un diari, “palpitava el problema essencial de Catalunya, viu a través de totes les crisis, convulsions i esdeveniments”. La censura del governador civil, acostumat a manar sense límits, també va arribar a les notícies que van informar de la decisió. En una d’aquestes, apareguda a La Publicidad una setmana després de la prohibició, el censor va obligar a deixar tot el text en blanc i, com si es tractés d’una broma de mal gust, només va mantenir dempeus el títol, la primera frase i una caricatura de Guimerà.

Mentre bona part de la premsa catalana s’escandalitzava per la decisió, la de Madrid l’aplaudia. El Imparcial, per exemple, feia un totum revolutum de la problemàtica nacional i la social i dedicava un publireportatge a Martínez Anido: “Aquí tenim un governador que no tolera que els sindicalistes pertorbin la ciutat, ni que els venedors de comestibles ens robin descaradament. I tampoc està disposat al fet que els nacionalistes escandalitzin als carrers i posin en entredit la dignitat nacional amb actes i crits de mal gust i subversius.” I hi afegia: “Amb un governador com aquest, ningú es mourà.” El diari, a més, es desfogava a gust contra l’obra prohibida i afirmava: “Com a verí separatista, se’ns ha assegurat que és dels més actius i violents.”

El governador va aconseguir que l’obra no es representés a Barcelona, però no va poder evitar que un grup d’afeccionats de la Joventut Nacionalista de Montblanc, encapçalada per Josep Maria Poblet, la representés a la capital de la Conca de Barberà algunes setmanes després, concretament el 27 de març. L’acte, que va tenir la presència de Guimerà, es va convertir en un autèntic esdeveniment, amb mig poble que va anar a rebre’l a l’estació, amb “l’Ajuntament en corporació –dels 10 regidors que es trobaven al poble, hi anaren nou–, les autoritats judicials i eclesiàstiques, l’Orfeó Montblanquí, la Joventut Nacionalista i, fins i tot, la Joventut Tradicionalista”, tal com recollia el setmanari La Nova Conca. Alguns pobles de Catalunya, com ara Manresa i Malgrat de Mar, van seguir l’exemple de Montblanc i Joan Dalla es va acabar convertint en un símbol de catalanitat i un desafiament a l’autoritat. A Barcelona, malgrat tot, no es va representar fins al 1931, després de l’adveniment de la República.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)