Hemeroteca

Hemeroteca

La rebuda reial

El 9 de gener del 1875, després de més de sis anys a l’exili, el rei Alfons XII va arribar a Barcelona per ocupar el tron espanyol gràcies al cop d’estat impulsat pel general Arsenio Martínez Campos

UN REI SATISFET
Alfons XII va enviar una carta a la seva mare en què li confessava: “La rebuda que m’ha fet Barcelona excedeix les meves esperances, excediria els teus desitjos”

En diverses ocasions, el nostre país ha estat la porta d’entrada dels Borbons en la seva constant tornada des de l’exili. El 1814, Ferran VII, després de la guerra del Francès, va arribar per Figueres i Girona. El rei va arribar com El Desitjat, però ben aviat va encetar un període batejat com la Dècada Ominosa. També van entrar pel nostre país, concretament per Sant Llorenç de Cerdans i l’Hostal de la Muga, Alfons Carles i Maria de les Neus, cabdills del tradicionalisme. L’acte es va repetir pocs anys després, el 9 de gener del 1875, quan Alfons XII va tornar després d’haver marxat a l’exili alguns anys abans, concretament el 1868, en companyia de la seva mare, Isabel II. El rei es va veure obligat a fugir després d’un pronunciament (el nom que rebien els cops d’estat durant el segle XIX) i va tornar gràcies a un altre, en aquest cas encapçalat pel general Arsenio Martínez Campos des de Sagunt, que es va alçar al crit de “visca el rei constitucional d’Espanya don Alfonso XII!”.

Per tal de preparar el terreny al jove monarca, alguns dies abans el general va arribar a Barcelona, des d’on es va dedicar a silenciar els opositors. Primerament, va aprovar una amnistia per atreure els que s’havien afegit a la causa carlina. Amb els republicans, el procediment va ser sensiblement diferent. Gairebé al mateix temps que el jove monarca sortia des del port de Marsella en la fragata Navas de Tolosa, els principals líders republicans, com ara els expresidents de la República, Estanislau Figueras, i Francesc Pi i Margall, anaven en direcció contrària, camí de l’exili a París.

El primer acte oficial el va fer a París, amb la connivència de les autoritats franceses, i va consistir en una recepció als ambaixadors de diverses nacions acreditats a l’estat veí. Pocs dies després, Alfons XII es va desplaçar a Marsella per tal de fer la seva entrada triomfal. El general Martínez Campos havia demanat que l’entrada del rei es fes per València, ja que “havia estat el primer punt sollevat a favor de la seva causa”, però el govern va preferir mantenir les formes i fer-ho a través de Barcelona. Les autoritats de la ciutat, nomenades a dit pel general, van anar a rebre el rei en vaixell, i la primera presa de contacte es va produir al mar, a l’altura de Calella. Josep Vilaseca, nomenat pel general Martínez Campos màxima autoritat provincial, va tenir l’encàrrec d’adreçar les primeres paraules al jove monarca.

La fragata Navas de Tolosa va arribar al port de Barcelona poc després de les deu del matí, enmig d’un soroll eixordador. Els canons de Montjuïc i de la resta de vaixells van dedicar-li una seqüència interminable de salves, i les campanes de tota la ciutat van repicar fins a l’extenuació. Fins i tot la meteorologia es va aliar amb els monàrquics i, tot i que en el moment d’entrar al port hi havia una boira espessa, a poc a poc es va anar aclarint. El rei va ser rebut pel capità general i ambdós van desembarcar a la porta de la Pau, en una enorme tenda de campanya expressament habilitada. Va ser allà on l’alcalde interí, Odón Ferrer, li va donar la benvinguda en nom de la ciutat. El monarca, al damunt d’un majestuós cavall tord, es va passejar pel centre de la ciutat mentre sonava la Marcha real. Va passar per sota d’un arc de triomf inacabat del regiment d’artilleria on es podia llegir “visca el rei” i “visca la pàtria”, va pujar per la Rambla, va girar pel carrer de Santa Anna i va arribar, a través del carrer del Bisbe, fins a la catedral, on va entrar sota pal·li i va rebre un tèdeum. Tot el recorregut estava protegit per una doble filera de soldats.

L’Ajuntament va fer mans i mànigues per acollir el monarca amb el màxim esplendor possible, i fins i tot la casa de la vila es va reconvertir, durant dos dies, en residència reial. Alguns particulars van cedir tapissos per cobrir parets i mobles per tal d’adequar l’espai. També es va recuperar un esbós de l’estàtua original d’Isabel II, obra de Venanci Vallmitjana, en què aquesta mostrava al poble de Barcelona el jove Alfons. La iconografia d’Isabel II, que havia estat llançada des del balcó de la casa de la vila el 1868 tornava, doncs, amb tots els honors. Les dependències municipals es van reconvertir de dalt a baix: la part més moderna es va habilitar com a habitacions particulars; la secretaria es va transformar en avantcambra reial; el Saló de Cent, en espai de recepcions reials, i el despatx de l’alcalde, en el gabinet del monarca. Durant tot el dia, Alfons XII va veure-hi desfilar una representació de la societat barcelonina, i a la nit se li va oferir un banquet i tampoc va faltar una vetllada al Teatre del Liceu.

Aclaparat per la rebuda, el monarca va enviar una carta a la seva mare en què li confessava: “Mare meva: la rebuda que m’ha fet Barcelona excedeix les meves esperances, excediria els teus desitjos. Amb el cor commogut per la veu del poble espanyol, que per primera vegada m’aclama com a pare, et dona les gràcies i accepta la teva benedicció com la de Déu, a qui he pregat per tu i pels meus ja fills catalans.” En uns termes semblants es va expressar el ministre de la Marina, que va enviar un telegrama a la resta del govern que finalitzava amb un joc de paraules ocurrent: “Qui no ho cregui és perquè no ho ha vist i qui no ho hagi vist, difícilment podria imaginar-ho.”

rEFUGI ENMIG DE TEMPESTES

Es fa difícil trobar, a la premsa de l’època, alguna crònica que superi el to ensucrat. Si de cas, algun comentari més o menys fred i algun acudit com el que va aparèixer a La Campana de Gràcia. El to més melós el trobem en una Relación de la llegada á Barcelona de S.M. El Rey D. Alfonso XII y de la entusiasta recepción que la ciudad le hizo (...), escrit per encàrrec de l’Ajuntament. Es tracta d’una peça més en la campanya a favor de la monarquia, que significava “el retorn a les tradicions seculars de la nació espanyola (..), institució sagrada que sempre havia estat un refugi enmig de les tempestes”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)