Hemeroteca

Hemeroteca

Educar des del mar

Es compleixen cent anys de la creació de l’Escola del Mar de Barcelona, un dels projectes pedagògics més innovadors impulsats al nostre país durant el segle passat

EN PROJECTE HIGIENISTA
L’escola estava destinada als alumnes que “pel seu estat de pobresa orgànica, estan predisposats a les malalties més greus”
UN EDIFICI SINGULAR
L’edifici de l’Escola del Mar, així com el seu projecte educatiu, era trencador, començant pel seu emplaçament, al peu de la platja de la Barceloneta
EL PAPER DEL MAR
“El mar no era només un element beneficiós des del punt de vista sanitari, o un paisatge excepcional, sinó també un espai educatiu més”
UN FINAL ABRUPTE
El 7 de gener del 1938, poc després de les sis de la tarda, l’Escola del Mar va rebre l’impacte d’una bomba llançada per l’aviació feixista italiana i va quedar totalment destruïda

L’Escola del Mar va començar a funcionar el 26 de gener del 1922, fa justament 100 anys. La inauguració oficial, però, s’havia celebrat alguns mesos abans, concretament el 3 d’agost. Si fem cas a les cròniques que van aparèixer a la premsa, es va tractar d’un acte senzill, sense gaires escarafalls, però que va aplegar la plana major de la política barcelonina, amb l’alcalde, Antoni Martínez Domingo, i el tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura, Lluís Nicolau d’Olwer, al capdavant. També hi va assistir una nodrida representació de la comunitat educativa, des del Consell Pedagògic de la Mancomunitat fins a l’Associació Provincial de Mestres. És evident, doncs, que aquell acte es va viure com un autèntic esdeveniment pedagògic.

La cerimònia va consistir en una hissada de la bandera municipal en una de les finestres de l’edifici i una visita guiada per les dependències a través de les explicacions de l’arquitecte, Josep Goday. Tot seguit, la comitiva d’autoritats es va dirigir a la platja per batejar l’embarcació de l’escola, anomenada Nausica. L’alcalde va fer els honors i, tal com marca la tradició, va esclafar una ampolla de xampany a la proa de la barca. Després, van estrenar-la mentre els alumnes feien exercicis de gimnàstica sueca a la platja.

A l’hora dels parlaments, l’alcalde va remarcar l’esforç econòmic que havia representat la iniciativa, però es va mostrar satisfet per un centre que permetria “dignificar la infància a través de la idea de l’infinit que li aportarà el mar”. I, des d’un punt de vista personal, va confessar que aquella inauguració havia estat “una de les poques alegries que devia al càrrec d’alcalde”. Molt probablement, Martínez Domingo no exagerava, ja que pocs mesos abans havia estat víctima d’un atemptat anarquista.

Un problema de salut

En la seva intervenció, el president de la Comissió de Cultura, Lluís Nicolau d’Olwer, va explicar amb detall els orígens del projecte. Primer de tot, va recordar les necessitats d’aquells infants de la ciutat que “pel seu estat de pobresa orgànica, estan predisposats a les malalties més greus, que molts porten en un estat latent”. Les dades eren demolidores. Segons un treball de camp dut a terme per la Mancomunitat entre 116 alumnes de la ciutat escollits a l’atzar, un 52% mostraven símptomes de pretuberculosi i només a un 8% no se’ls havia detectat cap malaltia. Les condicions dels centres d’ensenyament no ajudaven gaire a revertir aquestes xifres, al contrari. De fet, una comissió creada expressament per resoldre les condicions d’higiene i benestar dels centres de titularitat municipal el 1905 (un total de 93) havia arribat a la conclusió que la immensa majoria dels edificis presentaven un aspecte deplorable, amb condicions que qualificava literalment d’“indignes”, ja fos per mala ventilació, excés d’humitat o falta d’espais exteriors.

En la seva intervenció, Lluís Nicolau d’Olwer va resseguir algunes iniciatives de l’Ajuntament per intentar redreçar aquesta situació. El primer pas s’havia donat el 1906, amb les colònies municipals. El consistori també havia impulsat els banys de mar, que havien beneficiat cinc-cents escolars el primer any, 1.000 el segon, 2.000 el tercer i 3.000 durant el 1921. D’aquesta darrera experiència, recordava D’Olwer, la Comissió de Cultura n’havia extret dues lliçons: d’una banda, que una gran quantitat d’infants estaven exposats a malalties i, de l’altra, que els exercicis a la platja permetien aconseguir resultats molt beneficiosos.

A banda de les necessitats sanitàries, l’Ajuntament també estava compromès amb la renovació pedagògica, clarament influït pels vents que bufaven arreu d’Europa. El 1914, per exemple, s’havia creat l’Escola del Bosc, a Montjuïc, amb Rosa Sensat i Antolí Monroy al capdavant. En contraposició als mètodes tradicionals, basats en un model de professor autoritari i la reclusió a les aules, l’Escola del Bosc havia implementat les classes a l’aire lliure, en plena natura. L’aprenentatge es basava en l’experimentació molt més que en la memorització, i es fomentava la intervenció permanent de l’alumnat. Les necessitats sanitàries i l’experiència pedagògica s’acabarien fusionant en el projecte de l’Escola del Mar.

Un edifici singular

El pas següent va ser la construcció d’una escola. Inicialment, la Comissió de Cultura volia bastir “un pavelló modest”. A poc a poc, però, els seus membres es van anar engrescant i va anar prenent forma un edifici singular i refinat, ben allunyat d’allò que hom entenia com un equipament educatiu. Es va decidir construir-lo a primera línia del mar, just al final del carrer de la Concòrdia, a la platja dels Pescadors. L’entorn, doncs, era inusual per a un equipament educatiu. A un costat, els alumnes podien veure-hi feinejar diàriament els pescadors de la Barceloneta; a l’altre, alguns metres més enllà, coincidien amb alguns usuaris dels Banys Orientals.

L’edifici, que s’obria en forma d’u cap al mar, s’alçava damunt uns pilars de pedra que sorgien d’un basament de ciment armat cobert per alguns centímetres de sorra. Aquesta elevació permetia que, en cas de temporal, l’escola quedés protegida de l’ímpetu de les onades. A la planta baixa hi havia la direcció de l’equipament, la infermeria, el menjador i el parvulari i també alguns serveis annexos, com ara el servei de neteja i centrifugat de la roba i la cuina. Al primer pis hi havia quatre aules, dues per a nens i dues per a nenes, i una gran sala destinada a conferències, projeccions i audicions i que també servia de menjador quan el mal temps impedia fer els àpats a la platja. La capacitat de l’escola era d’entre 150 i 180 alumnes.

Com podem comprovar, el centre disposava de totes les dependències pròpies d’una escola. Malgrat tot, bona part de les activitats no es feien a l’interior de l’edifici, sinó a la platja. De fet, l’escola estava equipada amb cadires i estris lleugers que es podien traslladar a l’exterior amb relativa facilitat. A la platja hi havia alguns para-sols i fins i tot disposava d’una embarcació, la Nausica, i d’un vigilant.

La Nova Escola

En el discurs inaugural, Lluís Nicolau d’Olwer va recordar que l’Escola del Mar estava destinada a infants amb una salut precària, necessitats d’un entorn saludable com l’aire del mar. S’havia concebut, doncs, com un lloc de pas, com un sanatori on els alumnes es mantenien fins al seu restabliment i després retornaven a les seves respectives escoles. El president de la Comissió de Cultura va remarcar: “Atenent al seu caràcter eminentment mèdic, el primer objectiu de l’escola era assegurar la vida dels alumnes.” I, tot seguit, va afegir: “La instrucció és una cosa secundària i els coneixements que se’ls donin seran majors que els que els nens malaltissos poden adquirir amb el menor esforç.”

En realitat, la instrucció no només no era “secundària”., sinó que contràriament, l’Escola del Mar es va convertir, de bracet del seu director, Pere Vergés, en un referent de la renovació pedagògica. La contraposició entre l’escola que hom volia superar i la que es volia implementar era ben clara. En un llibret editat per l’Ajuntament es definia així el paper de l’alumne en l’escola antiga: “Aquest, gairebé subjectat a la seva taula, estudiava i anava aprenent de memòria els coneixements que se li donaven a l’escola, i res hi feia que aquests coneixements quedessin morts dins del noi, i deslligats de tota realitat, mentre el noi se’ls aprengués de memòria. És per això que l’escola era una mena de segrest de la vida per al noi.” Feia anys, però, que els vents de la renovació que bufaven arreu d’Europa havien arribat al nostre país a través de projectes com ara l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Els alumnes tenien el transport gratuït i es mantenien a l’escola en règim de semiinternat. L’entrada es feia a les vuit del matí, a les nou s’esmorzava, a continuació es feia una classe a l’aire lliure, d’onze a dotze gimnàstica i quan feia bon temps, també s’incorporava la natació. Després de dinar hi havia descans a la platja i a la tarda jocs i estudi a les aules, berenar i a les cinc, la sortida de l’escola. El màxim d’hores de treball diàries era de dues i mitja a tres, amb intervals de jocs i repòs. La resta d’hores del dia les passaven “jugant, reposant, cantant, fent exercicis rítmics, i d’una manera especial rebent el tractament complet de cura naturista a la platja, prenent el bany d’aire, de sol i de mar, amb preponderància de l’un o de l’altre, segons cada cas concret, i atenent-se a la prescripció del metge”.

Un referent pedagògic

L’Escola del Mar proposava una metodologia en la línia de les escoles a l’aire lliure, maldant per treure l’alumnat de les quatre parets de l’aula. Tal com es destacava en un fulletó editat per l’Ajuntament, “perquè l’obra que ha de dur a terme l’Escola del Mar pugui arribar a la seva màxima eficàcia, moltes de les classes, sempre que el bon temps ho permeti, seran a la platja i molt sovint no portaran els nois altre vestit que el de bany”. El mar no era només un element beneficiós des del punt de vista sanitari o un paisatge excepcional, sinó que també esdevenia un espai educatiu més, un instrument per conèixer la natura, per explicar-hi la geografia o la història, per fer-hi competicions esportives o recitar-hi poesia.

L’esport esdevenia una activitat essencial. En el seu discurs, Nicolau d’Olwer va expressar el desig que “els infants educats a l’Escola del Mar, a més a més de ser salvats de malalties, seran amants de l’esport i de la platja”. Un dels elements clau del projecte pedagògic era la vida social. A partir de la convivència entre alumnes i professors, l’espai s’organitzava segons la idea de la ciutat republicana. Era, en paraules de Vergés, una “escola de ciutat”, que intentava formar ciutadans implicats en el futur col·lectiu. En el dia a dia de l’escola es fomentava l’autonomia, la iniciativa o la presa de decisions. Tots els alumnes tenien alguna responsabilitat comuna.

L’Escola del Mar es va convertir, ben aviat, en un referent de la renovació pedagògica, tant del país com de l’estranger. A més a més de la tasca propagandística que va fer el mateix director, ja fos a través de conferències, xerrades o articles a la premsa, el centre va esdevenir un espai de pelegrinatge per a tots aquells interessats en els nous mètodes educatius. Entre els visitants més il·lustres que va rebre hi trobem el matemàtic Albert Einstein, que hi va anar durant la seva estada a Barcelona el febrer del 1923, i el president Francesc Macià, que hi va fer una visita oficial durant l’estiu del 1931, poc després de la proclamació de la República. Durant aquells anys, l’Escola es va convertir en el model educatiu que hom volia estendre arreu del país.

Un final tràgic

Malauradament, l’Escola del Mar va tenir un final abrupte, ben en sintonia amb la tragèdia col·lectiva que va viure el país. Des del 19 de juliol del 1936, Catalunya es trobava en guerra, i la ciutat de Barcelona es va convertir en un dels principals objectius de l’aviació feixista, que utilitzava la base de Mallorca com a plataforma per bombardejar i sembrar el terror entre la població civil. La ira dels sollevats no distingia entre objectius militars i centres educatius. El 7 de gener del 1938, cap a les sis de la tarda, dos aparells italians Savoia SM.81, comandats pel capità Rampaldi, van descarregar les seves bombes al barri de la Barceloneta i a la carretera de Mataró, on set persones van perdre la vida. Un dels artefactes va impactar de ple en l’escola. Afortunadament, en aquell moment no hi havia ningú a l’edifici, però en pocs minuts va quedar reduït a cendres.

Malgrat la sotragada que va representar la destrucció i les dificultats de la Guerra Civil, la tasca del centre no es va aturar del tot. Durant anys, es va habilitar el Pavelló de la Rosaleda, al Parc de Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, fins que el 1948 es va inaugurar el nou edifici del carrer de Gènova, al barri del Guinardó, que va maldar per mantenir la línia pedagògica renovadora, malgrat el xoc que va representar el franquisme i la imposició del nacionalcatolisme, que era l’antítesi de tot allò que havia simbolitzat el projecte de l’Escola del Mar.

EL LLEGAT DE PERE VERGÉS

“No ensenyem aquelles coses que els pares esperen que ensenyem, però sí que ensenyem a pensar, a sentir i a estimar.” Aquest era el principal lema de Pere Vergés, el primer director de l’Escola del Mar i una persona influïda pels corrents de l’escola nova que s’estaven difonent a Europa i per l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va escriure un munt d’articles a la revista de l’escola, Garbí, i al Libro de evocaciones (1922-1947). El franquisme, que va retornar el monopoli de l’educació a l’Església, simbolitzava l’antítesi dels seus plantejaments. Malgrat tot, ell va intentar mantenir viva la flama de la renovació pedagògica.

UNA TASCA EDITORIAL NOTABLE

L’Escola del Mar va mantenir una activitat editorial ben remarcable. Periòdicament, va publicar la revista Garbí, que fins i tot recollia estudis de meteorologia subministrats per l’Observatori Fabra i també va editar alguns llibres adreçats específicament als alumnes, com ara, L’Escola del Mar, El Llibre del Mar, Les representacions de titelles a l’Escola del Mar o La vida social a l’Escola del Mar, entre molts d’altres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)