Hemeroteca

Hemeroteca

Mori la intel·ligència!

El 27 de gener del 1939, els feixistes van assaltar el domicili de Pompeu Fabra a Badalona i van destruir i dispersar tota la seva biblioteca, una acció que es va reproduir en molts altres domicilis de particulars i entitats

SAQUEIG GENERALITZAT
L’historiador Josep Benet recorda que “des dels primers moments de l’ocupació de Catalunya, començaren a ser destruïdes, requisades o dispersades nombroses biblioteques privades”
EL SAQUEIG DE LA CASA
En pocs minuts, els assaltants del domicili de Pompeu Fabra van començar a llançar tota mena d’objectes pel balcó i per la porta
AMAGAR LA VERITAT
La família de Pompeu Fabra no va voler explicar mai al vell professor el que havia passat amb la seva biblioteca
MATERIAL DESAPAREGUT
Una bona part del material documental que es conservava a la biblioteca de Fabra va desaparèixer aquella nit de salvatgia
EL PROCÉS CONTRA FABRA
Entre les accions ‘perilloses’ que se li atribuïen, hi havia la d’haver escrit “el ‘Diccionari de la llengua catalana’ amb profund menyspreu i enemistat cap a Espanya”

El 27 de gener del 1939, dies després que Pompeu Fabra es veiés obligat a emprendre el camí de l’exili, els sollevats van entrar a Badalona. Eren les vuit del matí. Al Diari de Guerra de Josep M. Cuyàs Tolosa, publicat pel Museu de Badalona, es recreen aquelles hores d’angoixa i incertesa. Segons aquest testimoni, la nit anterior havia transcorregut “amb calma”. Es tractava d’una calma tensa, amb molts veïns reclosos a casa seva, d’altres fugint apressadament i les darreres “escorrialles de l’exèrcit roig” intentant contenir l’avenç inaturable de l’exèrcit franquista. En aquest moment d’incertesa, es barrejaven els soldats que intentaven desertar a darrera hora i els “xicots que estaven en conserva a causa de les lleves”. Era un campi qui pugui, i alguns veïns, empesos pel desig d’acabar una interminable guerra o la necessitat de retre tribut als vencedors, van sortir al carrer: “Tota la gent honrada i genuïnament badalonina es llança al carrer i sorollosament, borratxos d’alegria, ho manifesten a les forces alliberadores, que en un gran nombre i proveïts d’abundant material de guerra i transport, desfilen incessantment per la carretera.” La gent s’apressava a adaptar-se a la nova simbologia: “Tothom busca afanosament llacets espanyols per posar-se a la solapa i manifesta així als alliberadors els sentiments que ens animen. I les que ho subministren són les banderes catalanes partides pel mig.”

Aquella mateixa nit es van produir les primeres detencions, els primers assassinats a sang freda. Joan Villarroya va comptabilitzar que entre el 27 de gener del 1939 i el 10 d’agost del 1940 van ser afusellats noranta-nou badalonins, entre els quals hi havia exregidors, obrers vinculats al moviment sindicalista i l’exalcalde Frederic Xifré. La xifra és esfereïdora i el fa concloure que es va tractar de “la ciutat catalana on el feixisme desfermà una repressió de característiques més inversemblants”. Es tractava de demostrar qui havia vençut i d’imposar, des del primer instant, l’imperi del terror amb l’objectiu d’immobilitzar la població.

La violència era tan virulenta que el mateix Franco va dictar una ordre en què es feia ressò que: “Als pobles catalans que s’ocupen se segueixen conductes i procediments diferents en allò que fa referència al tracte als habitants. Mentre uns caps d’unitats exigeixen als seus subordinats el major respecte als naturals, altres presumeixen que entren com a conqueridors d’un territori que no era d’Espanya i que cal espanyolitzar i per aconseguir-ho, a tot aquell que parla en dialecte català encara de bona fe, l’empresonen o, el que és pitjor, el maltracten d’obra.”

Aquella mateixa nit també van començar els saquejos. Guiats per un il·lustre falangista badaloní, José Maria Parés, els vencedors es van presentar a casa de Pompeu Fabra, al carrer de la Mercè. Feia temps que els falangistes l’havien situat entre els seus objectius. A les seves memòries, la filla del filòleg, Carola Fabra, recorda: “Durant la guerra, el general Queipo de Llano deia per la ràdio: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres aniran arrossegades per les Rambles.» Ho deia cada dia a la ràdio.”

Les fanfarronades del general colpista eren a bastament conegudes. I l’afecció dels falangistes per destruir llibres, també. La historiadora Ana Martínez Rus, que va presentar el seu treball d’investigació amb el títol La repressió de la lectura durant el franquisme, explica que “aquestes pràctiques inquisitorials, més pròpies del Sant Ofici que d’un sistema polític del segle XX, van ser molt comuns durant la guerra i la immediata postguerra”. Als pobles i ciutats es van generalitzar les fogueres de llibres al final d’un acte civil o religió com a mostra d’adhesió al Movimiento Nacional”.

En el cas concret de Catalunya, Josep Benet dedica un apartat específic del llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya a “la destrucció i prohibició de tota mena de llibres en català”, en què recorda que “des dels primers moments de l’ocupació de Catalunya, començaren a ser destruïdes, requisades o dispersades nombroses biblioteques privades, entre les quals es comptaven les d’alguns intel·lectuals catalans que havien hagut de marxar a l’exili”. Pocs dies després de l’acabament de la guerra, els falangistes van arrasar el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i en van destruir els 6.000 volums de la biblioteca. També es va clausurar la Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona, que va romandre tancada fins després d’una “rigorosa depuració a la qual ha estat sotmesa separant, d’acord amb les disposicions dictades per la superioritat, les obres de tendència, marxista, comunista i separatista”.

També es va ordenar la purga de llibres pel simple fet d’estar escrits en català, entre els quals hi havia volums tan perillosos com El meu Don Joan Maragall, escrit per Josep Pijoan. Ana Martínez Rus calcula que només a Barcelona es van destruir 72 tones de llibres procedents d’editorials, llibreries i biblioteques públiques i privades. En alguns casos, com ara a Lloret de Mar, la destrucció es va fer coincidir amb “la festivitat de la Bona Premsa”, el dia de Sant Pere, i es va convertir en una cerimònia oficial, amb presència de les autoritats civils i eclesiàstiques. En aquest cas, la premsa donava compte de l’acte de “destrucció de llibres, fulletons i revistes impius i pornogràfics procedents de la depuració de diverses biblioteques públiques i privades”, i fins i tot es vantava que “el paper producte de la destrucció serà aprofitat per la indústria”.

L’assalt al domicili

En el cas de Badalona, un grup de falangistes va forçar la porta del domicili de Pompeu Fabra, al número 34 del carrer de la Mercè. La biblioteca era al pis superior, on el filòleg acostumava a recloure’s per disposar de la màxima tranquil·litat. Segons el testimoni de Josep Gual, l’oncle del qual viva a pocs mestres de la casa de Fabra, en pocs minuts els assaltants van esbotzar la porta i de seguida van començar a llançar tota mena d’objectes pel balcó i per la porta. Ho van buidar pràcticament tot: objectes personals, mobles, llibres i documents.

En acabar, ho van amuntegar al mig del carrer i, com si es tractés de la Inquisició medieval, van seleccionar els llibres salvables i els van repartir entre les entitats catòliques de la població, juntament amb caixes de llibres procedents de la Biblioteca Popular o de la secció local d’Esquerra Republicana. Tot i que s’ha difós la història que els llibres es van cremar al mig del carrer, no hi ha cap testimoni que ho certifiqui i, de fet, l’historiador Joan Vilarroya no va trobar cap veí que recordés haver vist la foguera. D’altres llibres van anar a raure a mans d’alguns particulars.

Els biògrafs de Fabra no coincideixen a l’hora d’indicar on van anar a parar els seus papers, entre els quals hi havia la correspondència personal o alguns esborranys de llibres. És molt probable, com assenyala Jordi Manent a Pompeu Fabra a l’exili (Proa, 2005), que “aquesta part del seu llegat intel·lectual sí que es cremés”: “O també es pot donar el cas, no menys probable, que alguns dels papers del Mestre Fabra anessin requisats com a botí de guerra al famós Archivo de Salamanca, juntament amb molts altres fons públics i provats.” Les dades semblen confirmar que la seva biblioteca va anar a raure, en un primer moment, als soterranis de l’Ajuntament, possiblement abans d’anar a parar a entitats de dretes o a l’Arxiu de Salamanca. Més endavant, una part d’aquest material va anar a parar a les golfes del Círcol Catòlic, juntament amb les caixes procedents de la Biblioteca Popular de l’Ateneu Obrer i les de la Biblioteca d’Esquerra Republicana. Amb el restabliment de la democràcia, una part d’aquest material va retornar a mans de la secció local d’ERC, que va fer-ne donació a la Universitat de Barcelona i al Museu Municipal de Badalona. En qualsevol cas, una bona part del material documental que es conservava a la biblioteca de Pompeu Fabra a Badalona va desaparèixer aquella nit de salvatgia.

La seva família no va voler explicar mai al vell professor el que havia passat. Als Records personals de la filla del filòleg, recollits per Rosa Maria Piñol, se’ns explica: “El meu pare es va morir amb la il·lusió que els llibres els havien anat a buscar els de l’Ajuntament de Badalona. La mamà li deia: «Com vols que aquella gent, que tenen tants compromisos, vagin a casa a comprometre’s més? Que no veus que els afusellarien! No et facis il·lusions.» Tenia una biblioteca estupenda. Hi havia de tot i força...” Carola Fabra també recordava que alguns anys després, quan visitava Badalona, intentava evitar passar pel carrer de la Mercè, perquè sabia exactament on tenien el piano i les pintures de Mir i de Rusiñol que hi havia a casa seva en el moment del saqueig.

Perseguir un fantasma

Els feixistes no en van tenir prou amb aquest aquelarre públic i van emprendre una persecució sense treva del filòleg, tot i que havia abandonat el país el 31 de gener. En realitat, no només molestava Fabra i les seves idees, sinó tot allò que representava. En el procés contra ell i el seu amic Josep Queralt, farcit d’errades i de tota mena de desqualificacions, se l’acusava de tenir “antecedents netament separatistes, sent afiliat a Esquerra Catalana”. A principis del 1940, els tribunals franquistes van ordenar a la Guàrdia Civil que investigués sobre possibles propietats de Pompeu Fabra. Alguns mesos després, el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona va concloure que Fabra era culpable perquè com a “element intel·lectual destacat, va ser propagandista i divulgador de les idees de separació de Catalunya amb la pàtria a la qual està unida”. I, entre les accions perilloses que li atribuïen hi havia la d’haver escrit “el Diccionari de la llengua catalana amb profund menyspreu i enemistat cap a Espanya”.

La condemna no es va quedar en un acte simbòlic, sinó que va comportar la ruïna total del filòleg, a qui se li va imposar “la multa de 5.000 pessetes, inhabilitació absoluta perpètua i expulsió perpètua del territori nacional, i sanció de pèrdua total de béns”. És evident, doncs, que Pompeu Fabra era tractat com un subjecte extremadament perillós, a l’altura de qualsevol militar de rang superior que no s’hagués afegit a l’Alzamiento Nacional. I no n’hi havia prou a destruir tota la seva biblioteca, sinó que calia destruir, també, el seu record.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)