Hemeroteca

Hemeroteca

La llibertat a l’aula

A principis del 1922, fa cent anys, l’Escola Normal de Lleida es va convertir en l’epicentre d’una polèmica sobre la llibertat de càtedra que va omplir pàgines de diaris i va arribar al Congrés

UN SEGON EMBAT
El procés es va reobrir alguns anys després, aprofitant l’ambient repressiu de la dictadura de Primo de Rivera

Pocs dies després que la professora Josefa Úriz abandonés Girona per traslladar-se a l’Escola Normal de Lleida, el diari El Autonomista va dedicar-li un escrit de comiat en què se la qualificava com una “dona independent, de tarannà fort, sincera i perseverant” i s’afirmava: “L’ambient de Girona li ha estat hostil. Com en qualsevol lloc en què regna la hipocresia, allò seriós i veraç fereix la superficialitat comuna i les aparences tradicionals.” La crònica, a més, vaticinava que “Lleida és major i més liberal” i desitjava que allà hi trobés “l’ambient favorable per a la seva feina i el seu benestar”.

Res més lluny de la realitat. Ben aviat, els mètodes d’Úriz van topar amb els de la directora de la Normal, Lilia Heras, una persona profundament conservadora. Tot just feia un mes que impartia la docència quan va ser objecte d’una denúncia per les lectures que havia recomanat, entre les quals hi havia el llibre de Margarita Nelken La condición social de la mujer en España (1919), en què s’abordaven, de forma innovadora, temàtiques com ara el divorci, el feminisme i el dret a vot. Tanmateix, l’espurna que acabaria provocant l’expedient contra la professora va ser una queixa del bisbe de Lleida, Josep Miralles, que va arribar al rector de la Universitat de Barcelona, de qui depenia l’Escola Normal de Lleida. En l’expedient s’acusava la professora d’“imposar a les seves alumnes llibres contraris a la fe i la moral” i d’haver dit a classe “expressions contràries a la religió i a la moral”.

La polèmica va transcendir l’àmbit acadèmic i va derivar en un debat sobre la llibertat de càtedra en què la premsa, tant local com estatal, es va posicionar apassionadament, sense mitges tintes. A favor de la denúncia i dels límits a la llibertat de càtedra hi havia l’Associación Nacional de Padres de Familia i diaris com El Siglo Futuro i El Debate, portaveu de l’Associación Católica Nacional de Propagandistas, que es convertiria en el principal botxí de la professora. A l’altre costat de la trinxera, s’hi va situar l’Associació General de Mestres i les publicacions republicanes, com ara El Diluvio i La Campana de Gràcia.

També es va promoure un document de suport en què es denunciava la intromissió de l’Església en un àmbit, el de l’ensenyament científic, del qual havia de restar al marge per evitar coartar la llibertat d’investigació, i es recordava que la llibertat de càtedra “es troba consagrada i a recer de tot poder estrany i bastarda ingerència per textos legals, començant per la Constitució”. El manifest, que va aparèixer publicat per primera vegada a El Imparcial el 26 de febrer del 1922, va rebre el suport d’un munt de personalitats, entre les quals hi havia el Premi Nobel de Medicina, Santiago Ramón y Cajal, Miguel de Unamuno i Antonio Machado. El conflicte fins i tot va arribar al Congrés, on va centrar algunes sessions entre el 24 i el 31 de març. El ministre d’Instrucció Pública, César Silió, se’n va sortir com va poder i va justificar la instrucció per causes contràries a la moral i no a la religió, per la qual cosa era “irrellevant la denúncia del bisbe”. Alguns diputats es van implicar clarament a favor de la llibertat de càtedra, com ara la socialista Margarita Nelken o el president de la cambra, Melquíades Álvarez, que va assumir la defensa de Josefa Úriz. La professora va aconseguir eludir aquest primer embat, però no va poder evitar que el procés es reobrís alguns anys després, aprofitant l’ambient repressiu de la dictadura de Primo de Rivera. El correctiu que va patir en aquell moment va ser especialment dur: va acabar suspesa de sou i feina durant un any i condemnada a viure a més de 100 quilòmetres de Lleida.

DUES PIONERES

La Josefa i la seva germana Elisa van obrir camí en la renovació pedagògica i la defensa dels drets de la dona i la infància. La seva vida es reconstrueix al llibre Pioneres, de Manuel Martorell, Salomó Marquès i Carmen Agulló, editat en castella per Txalaparta i el català per Pol·len Edicions.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor