Hemeroteca

Hemeroteca

Entre Bolívar i Bismarck

El 30 d’abril del 1947, fa 75 anys, va morir Francesc Cambó, un polític amb una trajectòria contradictòria que el va portar de liderar l’ascens del catalanisme el 1906 a donar suport al cop d’estat del 1936

“No es pot ser al mateix temps el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya.” L’advertiment anterior el va fer un jove Niceto Alcalá-Zamora el 10 de desembre del 1918, durant el debat sobre el primer projecte autonomista presentat des de Catalunya. El destinatari d’aquella dicotomia era Francesc Cambó, un polític que havia tingut un ascens fulgurant des del 1906, quan havia liderat la formació Solidaritat Catalana. El dard va fer mal. A les seves Memòries, escrites molts anys després, el mateix Cambó reconeix que Alcalá-Zamora va fer “el millor discurs de la seva vida”. I que no només havia aconseguit rebatre de dalt a baix el seu argumentari, sinó que li havia llançat “una estocada personal de gran efecte i que en el fons expressava una gran veritat”.

Durant tota la seva trajectòria política, Cambó havia estat “el polític més destacat a Madrid i un parlamentari brillant que impressionava el Congrés per la preparació de les seves intervencions i per l’habilitat de les seves propostes”, tal com afirma el professor Borja de Riquer, el seu millor biògraf. Però també havia estat un polític extremadament contradictori, amb decisions erràtiques i un doble discurs difícil de digerir. De fet, el fracàs d’aquella campanya autonomista, que Cambó havia ajudat a impulsar després de rebre el compromís d’Alfons XIII que “era arribada l’hora de Catalunya”, el va portar a renegar momentàniament de la monarquia i a llançar una consigna tan enginyosa com abocada al fracàs: “Monarquia? República? Catalunya!” En realitat, Cambó intentaria sostenir la monarquia fins al darrer alè. El 1923, quan aquesta es va comprometre amb la dictadura de Primo de Rivera, el líder de la Lliga Regionalista va aprofitar per dedicar-se als seus negocis i al mecenatge, un vessant en què va excel·lir. I, quan el dictador va caure, va teoritzar sobre la necessitat d’una solució pactada al seu assaig Per la concòrdia, en què proposava un pacte entre els sectors no contaminats per la vella política, entre els quals s’incloïa. A l’hora de la veritat, però, es va convertir en el principal defensor d’Alfons XIII, i el 1930 va liderar una operació política, el Partit de Centre, abocada al fracàs. De fet, Cambó no només no es creia l’accidentalisme que havia propugnat el 1918, sinó que partia d’una profunda desconfiança en el paper de la gent. “És segur que, a cada moment, en les nostres latituds, la massa votarà la solució més desencertada”, va arribar a dir.

I la votació es va produir el 12 d’abril del 1931. Dos dies després, Cambó va poder escoltar com la gent cridava “Visca Macià! Mori Cambó“ pels carrers de Barcelona; un crit que simbolitzava el relleu que s’havia produït en l’hegemonia del catalanisme. Al mateix temps, però, també era una prova del fracàs d’un polític acabat, que acabaria autoexiliant-se durant mesos. Paradoxalment, aquell jove polític que l’havia inquirit a aclarir-se des del faristol del Congrés, Niceto Alcalá-Zamora, es convertiria en el primer president de la República i, pocs dies després, seria rebut massivament al seu pas pels carrers de Barcelona.

El dilema de Cambó no era només entre l’estratègia de convertir-se en el principal defensor de l’autonomia catalana al mateix temps que participava en la modernització d’Espanya. L’altre debat, encara més punyent, era entre la lleialtat al país i la defensa de l’ordre social. El dilema, en què va participar bona part de la burgesia catalana, es va expressar sense matisos en el cas de Cambó. El 1920 va ser un dels principals avaladors de la designació del sanguinari Severiano Martínez com a governador civil de Barcelona. I arran del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 es va implicar amb els sollevats, tant en l’àmbit econòmic com propagandístic, amb l’argument, maniqueu, que l’enfrontament era una lluita entre “civilització i barbàrie”. Un nou dilema que va hipotecar del tot el seu bagatge polític.

EL RETORN FRUSTRAT

El 22 de febrer del 1947, des del seu exili a l’Argentina, Cambó va adreçar una carta a un dels seus col·laboradors, Lluís Duran Ventosa, en què li anunciava que esperava tornar a Barcelona en un parell de mesos per tal de “parlar de política amb poquíssimes persones”. No ho va poder fer. A causa d’una infecció de les vacunes que li van posar per tal de poder fer el viatge, se li va declarar una septicèmia aguda que no va poder superar. Va morir el 30 d’abril del 1947. La major part de publicacions van dedicar-li frases elogioses. El diari ABC, per donar-ne exemple, li va dedicar un obituari en què se sentenciava: “No és possible evocar tot un llarg període de la vida i la política espanyoles sense parlar de Francesc Cambó. Ell va ser, durant molt temps, la genuïna encarnació de Catalunya en els seus més alts valors polítics, intel·lectuals i literaris”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)