Internacional

Les àguiles albaneses miren cap a la UE

Albània, amb 29.700 km² quadrats –una mica menys que Catalunya– i una població d’uns 3 milions d’habitants, ha impulsat un procés de modernització en les darreres dues dècades. En el meu primer viatge a Tirana, el 2001, el País de les Àguiles encara intentava superar els durs efectes de l’anterior règim estalinista i de les cruentes guerres que, en els anys noranta, van patir els països veïns dels Balcans occidentals. La més recent va enfrontar Kosovo i Sèrbia entre el 1998 i el 1999. En el meu darrer viatge, el juny passat, el flamant aeroport Mare Teresa havia substituït el petit i vetust que hi havia el 2001. Les noves infraestructures estan canviant la pell d’un país que va albergar una de les dictadures més brutals i arcaiques del món. Recordo els innombrables búnquers que llavors s’estenien al llarg de l’ondulant i estreta carretera que, gairebé sense trànsit, unia Tirana amb Durrës, el principal port del país. Avui, les dues ciutats estan connectades per una autovia al voltant de la qual es concentra la major part de l’activitat econòmica del país.

En queden pocs, dels 173.000 búnquers que el dictador estalinista Enver Hoxha, una versió europea del nord-coreà Kim Il-sung, havia forçat a construir als albanesos per defensar-se d’una hipotètica invasió estrangera que mai es va produir. El règim estalinista, oficialment ateu, construïa búnquers mentre destruïa mesquites i esglésies o les reconvertia en magatzems per a altres menesters. Tot i això, bona part del patrimoni artístic es va recuperar.

La plaça Skanderbeg, l’emblema d’un nou país

El 2001, a Tirana sobresortien els edificis i els amplis carrers dissenyats i construïts pels arquitectes del feixista Mussolini durant l’ocupació italiana que va tenir lloc a partir del 1941. Després, sota la fèrria dictadura comunista (1944-1991), es van aixecar altres edificis d’estil estalinista. La plaça Skanderbeg, al cor de la capital, segueix sent un compendi de la convulsa història del país. Destaca l’estàtua eqüestre de l’heroi albanès Skanderbeg que, en el segle XV, va aconseguir vèncer els poderosos exèrcits turcs. Al seu costat, però, la bella mesquita Ethem Bey, del segle XVIII, recorda que els ocupants turcs van governar Albània durant cinc segles. El dictador Enver Hoxha, que va morir el 1984, també va deixar la seva empremta aixecant l’Òpera i el Museu Nacional, on destaca un gran mosaic frontal al més pur estil estalinista. Hoxha fins i tot es va fer aixecar una estàtua daurada en la llavors anomenada plaça Stalin, que va ser enderrocada després de la caiguda del règim, el 1991.

El 2001, Rama, que va ser alcalde fins al 2012, ens va explicar –als membres d’una delegació oficial de la Generalitat– els seus projectes per modernitzar una capital llavors submergida en un gran caos urbanístic, amb cases construïdes il·legalment en parcs i zones verdes. Avui, Edi Rama és el primer ministre albanès –des del 2013–, després de ser reelegit amb el 48,3% dels vots per quatre anys més en les eleccions parlamentàries celebrades el juny del 2017. I ha vist finalitzar l’ambiciosa reforma de la plaça Skanderbeg, la més gran dels Balcans, amb un gran espai per als vianants de més de 10 hectàrees, guardonada el juny passat amb el X Premi Europeu d’Espai Públic Urbà. Prop de la plaça es van tornar a construir les dues noves catedrals cristianes, ortodoxa i catòlica, a la qual es va sumar una enorme mesquita finançada pel nou sultà turc, Recep Tayyip Erdogan. Al voltant d’aquests monuments es construeixen hotels moderns que acullen els turistes que, cada any en major nombre, visiten aquest vell i atractiu país.

Una economia impulsada per la diàspora

Albània va patir, a partir del 1991, una complexa transició d’un comunisme brutal a un capitalisme salvatge. I segueix sent un dels països pobres del continent. El sector agrícola representa el 23% del PIB. Malgrat tot, les coses van canviant. La indústria, principalment les pimes, s’obren pas, però és el sector serveis el que es desenvolupa ràpidament en un país amb un gran potencial turístic que conserva moltes platges i paisatges verges. L’eix Tirana-Durrës concentra més de la meitat del PIB del país. Les empreses estrangeres, principalment alemanyes i italianes, comencen a apostar per invertir al país. Però l’economia encara depèn de l’ajuda internacional i de les importants remeses de divises que la diàspora albanesa, present a Itàlia, Alemanya, els Estats Units i altres països, envien o inverteixen al seu país d’origen. Un gran capital humà que el govern albanès intenta que retorni per revitalitzar l’economia aprofitant la seva experiència empresarial i la xarxa de contactes internacionals. Tot i això, encara molts joves albanesos, motivats i preparats, segueixen aprenent idiomes per intentar emigrar a la recerca de millors sous i oportunitats. I una dada sorprenent: Albània ocupa un acceptable 65a posició entre els 190 estats en la classificació Doing Business 2018 del Banc Mundial.

Albània és oficialment un candidat a entrar a la UE des del 2014, malgrat que les negociacions no s’iniciaran fins després de les eleccions europees del maig del 2019. El procés podria arrencar el 2020. Només llavors, es començaran a negociar els 35 capítols del patrimoni comunitari que recull les normes que ha de complir el candidat. Però la Comissió Europea haurà d’avaluar abans, i el Consell de la UE decidir per unanimitat, si Albània ha aconseguit avançar prou en les necessàries reformes per ser un estat de dret amb unes institucions democràtiques, inclòs un poder judicial independent, que lluiti eficaçment contra la corrupció, el crim organitzat i el tràfic de drogues. Brussel·les també exigeix més reformes estructurals per seguir modernitzant una economia, molt informal, en què persisteixen nexes entre les estructures de l’Estat i determinades elits empresarials que actuen il·legalment.

Mentre la Unió Europea exigeix més temps i condicions, altres potències com Rússia, la Xina i Turquia intenten guanyar influència al país, una carta estratègica que Edi Rama juga quan es reuneix amb els mandataris europeus. Moscou ho té difícil al país dels Balcans amb menys influència russa, mentre que una ambiciosa Turquia sí que aspira a recuperar-la, i la Xina és una potència nouvinguda que de manera silenciosa va penetrant econòmicament als Balcans. L’aeroport de Tirana va passar de mans alemanyes a ser gestionat per un grup xinès, mentre que una altra empresa ho intenta fer amb el port de Durrës. Els Estats Units són la potència vigilant d’aquest petit país que és membre de l’OTAN des del 2009. Edi Rama recorda que els albanesos són els ciutadans més pro nord-americans d’Europa. El president George W. Bush va rebre una espectacular rebuda durant la seva visita a Tirana el juny del 2007, i els europeus se sorprenen quan veuen que una de les principals avingudes de la capital albanesa porta el cognom Bush.

Albània mereix un viatge per conèixer una història mil·lenària, un sorprenent llegat cultural i, sobretot, descobrir el caràcter cordial i acollidor de la seva gent. Un poble orgullós d’haver aconseguit mantenir la seva identitat nacional i una llengua pròpia i d’haver superat els intents d’assimilació de les grans potències veïnes.

CANVIS

Les noves infraestructures canvien la pell d’un país que va albergar una de les dictadures més brutals i arcaiques del món

ECONOMIA

Les empreses estrangeres, principalment alemanyes i italianes, comencen a invertir al país

UNIÓ EUROPEA

Brussel·les exigeix reformes estructurals per modernitzar una economia en què persisteixen nexes entre les estructures de l’Estat i determinades elits empresarials

ESTRATÈGIA

Rússia, Turquia i la Xina intenten guanyar-hi influència

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor