Internacional

ALGÈRIA: EL PODER DELS GENERALS

Els joves, que representen un 70% de la població, són més immunes al xoc traumàtic que la guerra civil va suposar per als seus pares

A començaments de febrer, el Front d’Alliberament Nacional (FAN), va fer públic el seu candidat a les eleccions presidencials del 18 d’abril, Abdelaziz Bouteflika (Oujda, Marroc, març del 1937), que va confirmar per carta que aspirava a un cinquè mandat a pesar de la seva delicada salut: el maig del 2013 va patir un vessament cerebral que el manté en cadira de rodes, apartat de les aparicions públiques i que l’obliga a sotmetre’s a periòdiques revisions mèdiques a França i a Suïssa. Bouteflika va anunciar que si és escollit convocarà una conferència nacional d’organitzacions econòmiques i socials i de partits per consensuar les reformes i els canvis constitucionals que precisa el país.

El 3 de març, el darrer dia per presentar candidatures, el ministre de Transports, en nom del president octogenari –ingressat en un hospital de Suïssa–, va oficialitzar la candidatura davant del Tribunal Constitucional i, alhora, va fer pública una carta en què Bouteflika es compromet a celebrar la conferència nacional i a convocar eleccions avançades abans d’un any, a les quals ja no es presentarà. Les manifestacions en contra d’un cinquè mandat de Bouteflika, que s’anaven repetint des del 22 de febrer, s’han intensificat, i centenars de milers de manifestants omplen els carrers de les ciutats d’Algèria.

L’episodi d’una cinquena reelecció seria ridícul en un altre context, però no en el cas d’un país on els militars dominen la vida política des la independència (juliol del 1962), quan l’exèrcit, comandat per Houari Boumédiène, va imposar com a president de la República el candidat del FAN Ahmed ben Bella en detriment del president del govern provisional de la República d’Algèria (GPRA). El juny del 1965, Boumédiène va deposar Ben Bella, que va romandre en arrest domiciliari fins al 1980 i que pretenia impulsar una revolució nasseriana, rebutjava el marxisme i el comunisme i advocava per un socialisme de base pagesa en sintonia amb les idees de Frantz Fanon. Bouteflika era ministre d’Afers Exteriors i va ser un dels actors del cop d’estat que va fer president Boumédiène. Des de llavors, els militars governen amb mà de ferro i es reparteixen els beneficis dels hidrocarburs alhora que estenen un règim de corrupció, misèria i mercat negre sota l’embolcall de la retòrica revolucionària del FAN. Les reformes polítiques que va impulsar Chadli Bendjedid en la dècada dels vuitanta semblava que podien canviar les coses, però, quan va intentar democratitzar el sistema polític, la reacció dels generals no es va fer esperar. El cop d’estat militar del 12 de gener del 1992 va ser la contundent resposta a la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS) en la primera volta de les eleccions legislatives del 26 de desembre del 1991. El va seguiar una dramàtica guerra civil soterrada que es va cobrar al voltant de 200.000 víctimes i que, a través del Grup Islàmic Armat (GIA), va obrir les portes a la presència d’Al-Qaida del Magrib Islàmic al nord d’Àfrica.

A partir del 1994, el general Liamine Zéroual, president de l’Alt Comitè d’Estat, organisme creat després del cop d’estat, va institucionalitzar un règim parlamentari controlat pel FAN, sense el FIS ni partits laics crítics amb el poder militar. Des de llavors, les diferents famílies de l’exèrcit pugnen entre si per ocupar les màximes esferes de poder que donen accés als beneficis derivats de les exportacions d’hidrocarburs (el 97% del total de les exportacions) i de l’empresa pública Sonatrach, l’onzè consorci més gran de petroli del món, que representa el 30% del PNB del país. En aquesta pugna, Zéroual va caure en desgràcia i va ser rellevat el 1999 per Bouteflika. Les protestes dels joves (el 70% de la població), cada cop més immunes al xoc traumàtic de la guerra civil de la generació dels seus pares, han reactivat les lluites pel poder entre els generals. El 2015, l’entorn de Bouteflika (el seu germà Said, executius d’empreses públiques i, sobretot, el cap de l’Estat Major, Ahmed Gaid Salah, de 79 anys) va destituir possibles rivals com l’ex-primer ministre Abdelmalek Sellal i l’excap dels serveis d’intel·ligència Mohamed Mediène, Touwfik. La gerontocràcia militar, però, és incapaç de consensuar un recanvi a la mòmia –com el carrer anomena el president–, que el dia 11 va renunciar a un nou mandat, va posposar les eleccions i va convocar la conferència nacional sota la presidència de Lakhdar Brahimi, de 85 anys, diplomàtic algerià de les Nacions Unides i implicat en el cop d’estat del 1992. Tanmateix, les protestes no han cessat, ja que l’oposició interpreta els darrers fets com un mecanisme dels militars per guanyar temps i pilotar un canvi lampedusià. Els generals sembla que han oblidat la sort de Hosni Mubarak, Zine Ben Ali i Moammar al-Gaddafi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)