Internacional

‘Això era casa meva’

Un documental ressegueix el conflicte sirià a través de dues grans ciutats: Damasc i Alep. L’experiència d’un jove catalanosirià és el fil conductor d’un treball en què es reflexiona sobre la dimensió personal de la guerra i fins on afecta la identitat col·lectiva

SITUACIÓ
SITUACIÓ
Després de vuit anys de guerra, hi ha zones del país que han quedat totalment arrasades

Dos amics d’infantesa signen el documental Això era casa meva, que ressegueix el conflicte sirià a través de les dues grans ciutats del país: Damasc i Alep. Gabriel Garroum (Barcelona, 1990) és fill de pare sirià i mare catalana. El jove ha viscut tota la vida en un barri de la capital catalana i a l’estiu, durant anys, anava a Alep a visitar la família del pare. La guerra de Síria el va remoure per dins. Aquell conflicte va destapar sentiments que tenia amagats. Garroum tenia planejat un viatge a Síria per fer unes entrevistes i acabar així el doctorat. Garroum és investigador doctoral d’estudis de la guerra al Kings’ College de Londres. El seu amic i director del documental Xavier Segura (Barcelona, 1991) el va voler acompanyar. Així que l’agost del 2018, amb una càmera de filmar petita, van començar un viatge cap a Síria que tindria com a primera parada Beirut, la capital del Líban. Des d’allà van agafar un cotxe cap a Damasc i després van anar cap a Alep. Una setmana en cada ciutat, en ple agost, en un país que viu una situació molt fràgil. Van patir algun episodi de bombardeig. El documental té com a fil conductor Garroum. “A més, també hem pogut entrevistar gent d’allà. No ha estat gens fàcil. A la primera trobada no vam aconseguir res. Has de jugar al seu joc, fer un cafè amb ells... Has de generar confiança”, explica el jove, que coneix bé el caràcter sirià. “Tot i això, t’adones que la gent allà té ganes d’explicar-se”, afirma Segura, que visitava Síria per primera vegada. Els dos joves expliquen que han evitat fer preguntes polítiques: les ferides encara estan obertes. “Hem intentat fugir del típic documental de la guerra de Síria. Que la gent ens expliqués com eren abans de la guerra i com estan després. Com la guerra afecta la gent, la identitat de les persones”, afegeix.

El que es pot veure en el documental –que s’ha pagat amb temps, recursos propis i que es va estrenar als cinemes Girona de Barcelona– és un país que ha patit molt. Les diferències evidents entre Alep i Damasc també expliquen quin tipus de batalla s’ha lliurat al territori. A la capital siriana es viu amb una certa normalitat; el centre de la ciutat es va blindar des del principi del conflicte i ha quedat més o menys intacte. “És quan surts als afores que t’adones del silenci. És el cas del barri de Jobar (que era en mans dels opositors), que va quedar totalment destruït. És un contrast molt bèstia. El que veus és la gent que s’hi ha quedat... on vivien...”, explica Segura. “És un esquelet buit. És d’un cinisme brutal entrar en una escola de nenes, en ruïnes, i que a cada pas hi hagi un retrat d’Al-assad”, afegeix. Precisament, aquesta escola havia estat un dels quarters generals dels rebels, d’on sortien quilòmetres de túnels que connectaven diverses poblacions. Quan l’exèrcit sirià el va recuperar va penjar la propaganda. Les dinàmiques de guerra han estat diferents. La segona ciutat, la capital econòmica, està completament dividida. Alep va patir durant anys allò que s’anomena la guerra urbana. “La zona antiga està rebentada. Tota la part sud i est de la ciutat és a terra i tota la part oest i nord està més o menys intacta”, explica Garroum. La pregunta és inevitable. “Com està casa teva?” Reconeix que enfrontar-se a aquesta situació és complicat, perquè tot i ser bons amics mai havien parlat del tema. “Ell mai m’havia preguntat res i d’aquí a ser qui et posa una càmera al davant, amb un bloc de preguntes... en un entorn mig destruït... Emocionalment, hi ha un pas”, reconeix Garroum. El jove assegura que quan li pregunten com l’ha afectat la violència a Síria ara té una resposta: “M’ha fet ser conscient que soc sirià, que és una cosa que no tenia descodificada. No havia assumit el punt d’identitat. I el que fa la violència és que et rebel·la coses que hi ha allà, però que no estaven mobilitzades. I això li passa a molta gent. Ho pots canalitzar cap a bé i de vegades es gestiona a través del radicalisme i la violència. És molt complicat. Molts amics meus sirians s’han radicalitzat, d’una banda i de l’altra. Extremadament radicals. La violència els ha mobilitzat ”, assegura. Els testimonis que donen veu al documental expliquen com era el seu dia a dia. “Només resava perquè la guerra s’acabés i no hagués d’explicar als meus fills tot el que estava passant”, explicava un comerciant. Durant aquells anys, van intentar que les seves vides canviessin el mínim possible. “Els nens van estar dos mesos sense poder anar a l’escola. Nosaltres, però, sortíem, anàvem fins allà. Estava tancada. I a la tarda ho tornàvem a intentar. Moltes vegades els bombardejos eren a l’hora d’entrada i sortida de les escoles”, lamenten. Després de vuit anys de conflicte, el més habitual és que hi hagi talls d’electricitat i que la reconstrucció no sigui tan ràpida com s’havia promès. “Hi ha un descontentament social creixent. Els projectes que s’estan aprovant per a Damasc tenen una mentalitat neoliberal, un projecte similar al de Beirut. De renda molt alta, que dificulta el retorn dels refugiats”, explica Garroum. I mentre en algunes ciutats ja es parla obertament del final de la guerra, hi ha zones que continuen castigades pel conflicte. És el cas de la província d’Idlib, on viuen més de 3 milions de persones i que és en mans de la facció que abans era Al-Qaida. En els darrers dies els bombardejos han deixat almenys una vintena de víctimes. El sud continua en mans del govern, però alguns conflictes deixen entreveure que hi ha un descontentament social creixent. A l’est, a Raqqa i a la zona kurda també continuen les tensions, mentre que el nord està ocupat per Turquia. Un escenari difícil i que es divideix entre les zones on hi ha conflicte i els nous projectes liberals que volen convertir les dues grans ciutats en un aparador. I enmig, el que vol el poble sirià: tornar al seu país i poder reconstruir casa seva.

ADELA GENÍS

agenis@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)