Internacional

Cent anys de llibertat

Irlanda compleix cent anys de la seva independència. El 1921 se signava el Tractat angloirlandès que posava fi a la guerra i que donava a l’illa l’estatus d’Estat Lliure Irlandès. Aquell mateix any, es feia la partició, i Irlanda del Nord passava a pertànyer al Regne Unit

REALITAT
El Brexit ha provocat un augment important de la demanda de passaports irlandesos per part de ciutadans que viuen a l’Ulster
DIÀSPORA
Als Estats Units, hi viuen 36 milions de persones d’ascendència irlandesa
GAÈLIC
Actualment, unes 90.000 persones parlen de manera habitual la llengua pròpia del país

El 6 de desembre del 1921, se signava el Tractat Angloirlandès, un document amb què es posava fi a la guerra que enfrontava el Regne Unit i Irlanda i donava a l’illa l’estatus d’Estat Lliure Irlandès. Era un acord que tancava un conflicte que feia anys que estava enquistat i que suposava un gran cost econòmic per a les arques britàniques. Acabada la Primera Guerra Mundial, Londres necessitava refer-se d’un conflicte que havia castigat durament la població civil i que havia causat nombroses baixes al front. Tenir oberta una guerra amb Irlanda era cada vegada més injustificable. La separació efectiva es va fer just un any després, el 1922. Encara que no serà fins el 1937 que arribi la independència total del domini britànic però això ja forma part d’un altre capítol de la història.

L’any 1921 va ser l’any en què es van posar les bases dels futurs escenaris polítics d’Irlanda, perquè també es va acordar la partició de l’illa, és a dir, que sis dels mou comtats de l’Ulster (Irlanda del Nord) continuarien formant part del Regne Unit. Una decisió que un segle després encara continua provocant una violència latent a la zona i que va tenir el seu màxim apogeu amb el renaixement de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) i amb l’inici dels coneguts com the troubles. Durant trenta anys (1968-1998), la violència i el terrorisme van ser companys de vida de la població de l’Ulster. Es calcula que durant aquest període hi va haver més de 3.000 morts en un territori on viuen 1,8 milions de persones (2020). L’Acord de Divendres Sant –signats el 1998 i amb la intervenció de l’aleshores president dels Estats Units, Bill Clinton– van suposar la fi del conflicte, tot i que alguns grups van continuar amb les seves accions, tot i que de manera minoritària. Cent anys després d’aconseguir separar-se del Regne Unit, Irlanda encara el futur amb la idea de la reunificació de l’illa a l’horitzó. De fet, és una de les armes que ara mateix es lliura en la batalla política. El Brexit, que ha suposat que la part nord de l’illa hagi hagut de marxar de la Unió Europea, ha tornat a tensar una situació que fa cent anys que està enquistada.

reunificació?

Tot indica que aquest serà el gran tema polític en els propers anys. La líder del Sinn Féin, Mary Lou McDonald, fa mesos que prepara el terreny. És la líder de l’oposició, perquè els altres dos partits majoritaris, el Fianna Fáil i el Fine Gael (tots dos d’un perfil més conservador) van fer una coalició amb els Verds (Green Party) que els ha portat el govern.

Era la primera vegada que el Sinn Féin guanyava les eleccions a Irlanda i ara es perfila com una de les formacions amb més projecció: té set diputats a Westminster (en representació d’Irlanda del Nord) que no ocupaen el seu escó.

En el darrer congrés del partit, el Sinn Féin albira que la reunificació de l’illa es podria produir d’aquí a uns deu anys. Proposen que els nord-irlandesos tinguin la doble nacionalitat i dos passaports. Aquesta possibilitat està prevista en els acords de pau signats. Es dona la circumstància que en els darrers mesos s’ha registrat un augment de la demanda de passaports irlandesos a causa del Brexit. En el referèndum del 2016, el 56% dels nord-irlandesos van votar a favor de quedar-se a la Unió Europea. De fet, els partits unionistes (probritànics) que van fer campanya a favor del Brexit han anat perdent suports en les darreres eleccions. La líder del Sinn Féin no vol deixar escapar tantes casualitats. Si el 1921 va ser un any clau per a Irlanda, el 2021 no es queda enrere. És l’any en què ha entrat en vigor la sortida de part de territori irlandès de la Unió Europea i en què la gestió de la pandèmia s’està fent encara més evident. Ateses les decisions erràtiques que va prendre el govern britànic de Boris Johnson, McDonald clamava perquè l’illa pogués gaudir d’un únic sistema sanitari.

La idea de fixar la data del referèndum de reunificació d’aquí a una dècada no és en va. Durant molts anys, els unionistes d’Irlanda del Nord (generalment protestants, probritànics i monàrquics) han estat majoria davant dels proirlandesos (generalment catòlics i republicans), però sembla que la demografia estaria jugant la seva particular partida i capgirant aquesta situació, segons indicava el diari The Economist. Una situació que podria ser possible. A més, un dels punts de l’Acord de Divendres Sant explicita que el govern britànic hauria de permetre un referèndum si en algun moment hi ha un clam popular per dur-lo a terme.

el tigre celta

Durant segles, Irlanda va ser un país pobre. La Gran Fam (o la “fam de la patata”) va provocar la mort de més d’1 milió de persones entre el 1845 i el 1851 i va obligar molts irlandesos a emigrar, la majoria cap als Estats Units. Aquest moviment migratori és un dels més importants que mai ha registrat Europa. Es calcula que entre el 1845 i el 1900, 3 milions d’irlandesos van arribar als Estats Units. La fam que patia el seu país i que feia que morissin els seus infants, també va ser un motiu d’unió dels irlandesos contra la Gran Bretanya, perquè en aquell moment les terres pertanyien a aristòcrates britànics, i els irlandesos eren els pagesos que les cultivaven. Les patates van patir una plaga que va deixar els irlandesos sense el seu aliment bàsic mentre que les grans extensions es conreaven de blat, que era exportat a Anglaterra.

Actualment es calcula que hi ha uns 36 milions de nord-americans que són descendents d’irlandesos. Sense anar més lluny, l’actual president dels Estats Units, Joe Biden va declarar que ell és irlandès. Fins a vuit presidents nord-americans tenen ascendència irlandesa, com John Fitzgerald Kennedy i Richard Nixon, entre d’altres. La costa est dels Estats Units és on hi ha la màxima concentració de la diàspora irlandesa, i ciutats com Boston, Nova York i Filadèlfia tenen un marcat accent irlandès. Els descendents d’irlandesos són part important dels departaments policials d’aquestes ciutats. Precisament, aquesta connexió irlandesa de molts nord-americans és una de les claus que explicaria la millora de l’economia que va experimentar el país durant la primera dècada del segle XXI. De passar de ser un país eminentment agrícola –i encara amb molt poques infraestructures que connectin parts de l’illa–, Irlanda va passar a ser un hub tecnològic amb capital a Dublín. L’any 2015 la revista Forbes assegurava que Irlanda era un dels millors llocs del món a l’hora de fer negocis. Una de les raons que expliquen aquest salt a l’economia digital seria la baixa fiscalitat, que funcionava com un pol d’atracció per a grans empreses multinacionals com ara Google, Apple, Ebay, Linkedin i altres gegants empresarials. Fa només unes setmanes, però, el govern irlandès prenia una de les decisions més importants dels últims temps i que podria posar fi al model utilitzat fins ara: apujar l’impost de societats al 15% (fins ara era del 12,5%), el que es podria traduir en la pèrdua de 2.000 milions d’euros en ingressos fiscals en els propers anys. La preocupació és evident en diferents ales del govern, però Irlanda s’ha hagut de doblegar a una de les demandes del G-20. Altres veus més optimistes consideren que les empreses (majoritàriament nord-americanes) que s’han establert al país no només ho han fet pels sucosos beneficis fiscals, sinó perquè han vist en l’illa diversos avantatges, com podrien ser la llengua i els llaços culturals que uneixen els dos països.

el futur de la llengua

Qui s’imagina poder sobreviure al costat de la llengua més internacionalitzada del món, l’idioma que acostumen a fer servir milions de persones cada dia per comunicar-se en qualsevol punt del planeta?

El gaèlic és la llengua originària d’Irlanda i fins a finals del segle XIX era la llengua que parlava el 90% de la població. Per què el gaèlic va patir aquest retrocés? Per què no s’ha pogut recuperar tot i tenir un estat al darrere des de fa cent anys? La Gran Fam va provocar que milions de persones haguessin d’emigrar cap a terres llunyanes, la majoria de parla anglesa. Els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda eren els destins dels vaixells que salpaven dels ports irlandesos, així que moltes famílies van començar a encoratjar els seus fills a parlar en anglès si volien tenir més oportunitats després de sortir de l’illa. I així el gaèlic va anar caient en desús –s’associava a les classes més desafavorides davant de l’anglès, que era la llengua dels negocis, fins que va arribar la independència– i es va voler recuperar la llengua, però tot es va complicar a l’hora de trobar personal qualificat que pogués ensenyar gaèlic.

Actualment, hi ha unes 90.000 persones que afirmen que parlen en gaèlic de manera habitual, sobretot a les zones més rurals. Irlanda fa un segle que va aconseguir la llibertat, però encara té importants reptes per assolir: serà possible una reunificació de l’illa? Quin és el futur d’una economia supeditada a les grans multinacionals? I el futur de la seva llengua? S’aconseguirà salvar?

L’acord de divendres sant

El llavors president dels EUA, Bill Clinton, dona la mà al líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a Irlanda del Nord, durant la signatura dels acords que van suposar la fi de la violència a l’Ulster.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)