Internacional

Miquel Ramos

PERIODISTA

“El País Valencià ha estat un laboratori per a l’extrema dreta”

Miquel Ramos explica l’evolució que el País Valencià ha viscut els darrers anys. Assegura que el canvi generacional ha comportat un canvi polític

VOTANTS DE VOX
“Qui vota l’extrema dreta no ho fa pensant en el seu programa econòmic”

El periodista Miquel Ramos (València, 1979) documenta al seu nou llibre Antifeixistes (Capitán Swing) la lluita contra l’extrema dreta a l’Estat espanyol des dels anys noranta. En aquesta entrevista analitza en profunditat el paper de l’extrema dreta al País Valencià al llarg de les darreres dècades i l’anticatalanisme que ha exercit aquest moviment.

Al País Valencià, l’extrema dreta es va fer més forta que en altres punts de l’Estat espanyol?
València viu una situació molt particular. Jo crec que la Transició va durar més al País Valencià que a la resta de l’Estat. Per circumstàncies, però també pel conflicte, identitari, fabricat per part de la dreta i fins i tot amb l’aplicació de les clavegueres de l’Estat, que entren en aquesta confrontació de qualsevol reivindicació cultural del valencianisme. No era únicament i exclusivament a València on s’atacaven persones vinculades als moviments socials o d’esquerres. Això passava a Madrid, passava a Barcelona, passava a Saragossa. Ara bé, sí que és cert que hi havia aquest component anticatalanista. L’anticatalanisme ha estat un dels trets específics de l’extrema dreta espanyola històricament, però al País Valencià es va viure amb molta intensitat fins i tot fins a l’actualitat. S’ha fet bandera de l’anticatalanisme i s’ha construït un relat de l’extrema dreta valenciana que és molt característic i molt propi. El que per a l’extrema dreta era intolerable, i és precisament on han exercit aquesta violència i aquest assetjament constant, era qualsevol reivindicació cultural, lingüística o popular de normalització d’una llengua i d’una manera d’entendre el País Valencià.
I el discurs d’extrema dreta s’ha acabat imposant? Han gaudit de poder?
Ara no. Hi ha hagut un canvi. El País Valencià ha canviat molt, sobretot en aquests últims set o vuit anys, però sí que és cert que el País Valencià ha estat un laboratori de proves per a l’extrema dreta, avalat pel govern i per l’statu quo espanyol. Ha gaudit d’una impunitat molt sospitosa i molt evident. L’extrema dreta ha estat ben connectada amb el poder; fins i tot quan ha guanyat el Partit Popular a València ho ha fet acompanyat d’una formació marcadament anticatalanista com és Unió Valenciana. I això marca. Hi va haver un transvasament econòmic i polític, també bidireccional, de l’extrema dreta valencianista cap al Partit Popular, i el PP nodria gran part d’aquest substrat social anticatalanista que hi havia a la societat valenciana. Aquest ideari de l’extrema dreta sí que ha estat inserit dins la dreta, que ha governat durant anys, i tot i que a poc a poc s’ha anat revertint encara continua. Només s’ha de veure com el PP valencià, també Ciutadans i Vox fan bandera de l’anticatalanisme.
Comenta que en els darrers anys el País Valencià ha canviat. No deixa de ser curiós que sigui en el moment en què Vox i l’extrema dreta s’han disparat a l’Estat espanyol...
No és que al País Valencià es voti menys extrema dreta, sinó que la societat valenciana ha madurat. I cada cop, l’anticatalanisme –que al cap i a la fi és antivalencianisme perquè va en contra de qualsevol normalització de la llengua i de la concepció de País Valencià que tenim altres persones– s’ha anat diluint i aquestes tesis negacionistes de la dreta espanyola a València –com negar la unitat de la llengua o qualsevol expressió cultural valenciana pel perill que conforma per a ells que sigui una amenaça contra l’espanyolitat del País Valencià– a poc a poc s’ha anat diluint. A més, ara hi ha un govern del qual formen part opcions valencianistes, un fet fins ara impensable al País Valencià.
I com s’ha arribat fins aquí?
Hi ha un canvi generacional que produeix un canvi polític i una normalització del valencianisme, que és una cosa que havia estat criminalitzada, estigmatitzada, perseguida i agredida constament. També hi influeix la resiliència, l’actitud de resistència que han tingut els moviments socials davant l’hegemonia de la dreta, i una lluita en soledat que el que ha fet és crear una mena de cultura antifeixista dins de tot l’estrat democràtic. El fet de tenir tanta impunitat ha creat una cultura de resistència molt potent i una capacitat d’autoorganització i enfortiment des de baix de tots els moviments socials. Hi ha cert consens antifeixista dins de la societat valenciana democràtica, i l’esquerra en particular, que fa que avui dia el País Valencià sigui un territori molt més amable i marcadament antifeixista en alguns aspectes. Òbviament res és per a sempre, i les coses poden canviar, però sí que aquesta cultura de la resistència ha enfortit les bases d’una societat més conscienciada.
I llavors... a què atribueix l’èxit de Vox?
Hi ha molts factors que expliquen l’èxit de Vox. En primer lloc, no cal perdre de vista que el que diu Vox ja ho deien altres partits fa trenta anys, però cap havia aconseguit aquest èxit a excepció de Plataforma per Catalunya que va aconseguir 67 regidors i que és possiblement el major èxit de l’extrema dreta abans de Vox, ja que és molt semblant pel que fa al programa i al discurs. L’èxit de Vox també és per l’origen. Ve de la dreta espanyola, de la secció més neocon del PP, i d’una escissió dins de la dreta espanyola que es produeix, sobretot, a partir del govern de Zapatero. És quan hi ha una reacció en aquest sector més conservador del PP, que fins aleshores havia sigut la casa comuna de totes les dretes, des del centre fins a l’extrema dreta. I aquí comença a separar-se i es quan es comença a sentir allò de la derechita cobarde. Perquè quan governa el PP no reverteix les polítiques del PSOE, per exemple, el tema de l’avortament, de la memòria històrica, del matrimoni entre persones del mateix sexe... Potser les buida de subvencions o les margina, però no les reverteix. I aquest sector reclama això i es produeix aquesta desafecció entre la dreta més radical, la qual cosa acaba donant un espai polític a Vox. Fins ara no havien triomfat altres opcions, també perquè no tenien la capacitat d’arribar a llocs on Vox sí que ha arribat, amb una gran inversió econòmica en mitjans de comunicació i xarxes socials, però també perquè la mateixa dreta espanyola fins aleshores havia sigut molt rònega, molt cabdillista. Amb determinades figures que venien de la Transició i estaven molt marcades. En canvi, arriba Vox amb antics membres del PP i s’emporta tota aquesta gent d’extrema dreta que quedava orfe i que acabava votant el PP. Ofereix un discurs més descarat i una proposta més radical.
Quins són els objectius de l’extrema dreta?
Tot això forma part de la batalla cultural de l’extrema dreta que, al cap i a la fi, és una pantalla, perquè si tu rasques tot el discurs de Vox es basa a enderrocar els consensos de drets i llibertats. Qüestionar que hi hagi col·lectius que tinguin dret a tenir drets. El feminisme, les persones migrants el col·lectiu LGTBI... El tema de les llengües que no són l’espanyol i, per tant, tot això el que fa és emmascarar un programa econòmic que és profundament neoliberal.
I què ho fa que les classes treballadores acabin votant opcions que presenten programes neoliberals?
Cal entendre que qui vota l’extrema dreta no ho fa pensant en el seu programa econòmic, perquè seria inexplicable que algú de classe treballadora votés en contra dels seus propis interessos. En canvi, l’extrema dreta apel·la a altres identitats que té qualsevol persona i no apel·la a la identitat de classe. Apel·la a la identitat de l’home blanc, espanyol, heterosexual; difonen aquesta mena de victimisme que ells fan servir com a bandera. El victimisme dels col·lectius privilegiats que se senten amenaçats quan altres col·lectius exigeixen igualtat. Aquesta és, per tant, la bandera que fa servir l’extrema dreta, també en l’àmbit global, per enganxar una part de la població.
antifascistas Autor: Miquel Ramos Editorial: Capitán Swing Pàgines: 623

“l’assassinat de guillem agulló ens va marcar”

En els primers compassos del seu llibre, Miquel Ramos explica com els va afectar l’assassinat de Guillem Agulló. “Guillem forma part d’aquesta generació, en la qual ens incloem nosaltres, que no va viure el franquisme –i la Transició molt de passada–, i que d’alguna manera ja tenia inquietuds polítiques. Un cert entorn com els que podíem tenir els joves d’aquella època, dels anys noranta.” Agulló va morir assassinat per un grup de neonazis que el van envoltar i el van apunyalar al cor. Era l’11 d’abril del 1993. “L’assassinat de Guillem marca aquesta generació perquè els crims de l’extrema dreta van ser un avís per a tota aquesta gent que començava a tenir des de ben jove inquietuds polítiques i actituds, també, contra aquesta extrema dreta tan violenta que d’alguna manera ens havien dit que havia mort amb Franco. En canvi, continua existint, sota altres formes, potser, però el crim d’en Guillem ens marca molt perquè ens avisa que la nostra manera de pensar i la nostra manera de ser també està dins dels objectius de l’extrema dreta”, explica Ramos.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)