Internacional

Colòmbia: Bona sort, Petro

Si mirem la distribució electoral, la votació de Rodolfo Hernández coincideix amb el vot del no als Acords de Pau del 2016

Les eleccions presidencials que es van celebrar a Colòmbia els dies 29 de maig (primera volta) i 19 de juny (segona volta) van tenir un desenllaç històric per al país. Dic històric perquè per primera vegada des que al país hi ha un règim liberal democràtic ha guanyat un candidat que es professa obertament d’esquerres. Això que dic no és poca cosa: des que Colòmbia és un estat independent, tots els qui havien presidit l’executiu formaven part de l’elit social i econòmica del país o, si no, n’eren representants i defensors dels seus interessos. A diferència d’altres països de la regió, a Colòmbia mai hi ha hagut cap ruptura amb l’statu quo fruit d’una revolució –com sí que ha passat al llarg del segle XX a Mèxic (1910-20), a Bolívia (1952), a Cuba (1959) o a Nicaragua (1979-90)– o d’unes eleccions en què hagi guanyat una opció disruptiva –com a Xile amb Allende, a l’Argentina amb el peronisme, al Brasil amb Lula, a l’Uruguai amb el Frente Amplio o a Bolívia amb Evo Morales. I si bé la redacció i l’aprovació de la Constitució del 1991 (molt avançada, per cert) i els Acords de Pau del 2006 es van celebrar com una victòria de l’esquerra, a l’hora de la veritat mai es van desplegar com s’havien previst per part dels sectors progressistes o reformistes.

No és casual que Colòmbia sigui un país on la violència política ha estat present des d’inicis del segle XX fins avui. Hi ha episodis, com els del període de La Violencia, que van durar des del 1925 fins al 1958 i que van enfrontar liberals i conservadors en una cruenta guerra civil (amb uns 300.000 morts) mai declarada. Poc després d’aquest llarg malson es va fer una entesa l’any 1956 entre les elits dels dos partits (l’anomenat Pacto de Benidorm) per poder fer un règim liberal democràtic de caire bipartidista i “turnista”, però aviat la seva natura excloent va fer que apareguessin nous conflictes. Aquesta conflictivitat, en el context immediatament posterior al triomf de la revolució cubana, va suposar l’aparició de guerrilles. És icònica, en aquest sentit, la figura del sacerdot Camilo Torres, originari d’una família benestant, que va denunciar de manera recurrent la injustícia i la pobresa del país i que, com que ningú li va fer cas, va abraçar la teologia de l’alliberament i es va enquadrar en una de les guerrilles, el Ejército de Liberación Nacional (ELN, avui encara actiu, i en negociacions amb el govern per la seva desmobilització), i va caure assassinat l’any 1966. No és gratuïta, en aquella època, la sentència de Camilo Torres que deia: “Si Jesús visqués a Colòmbia, seria guerriller.”

Però el món de les guerrilles tampoc va portar gaire res de bo. La multiplicació de guerrilles –fruit d’escissions i conflictes interns– va suposar la cronificació de la violència a les zones rurals (amb les FARC i l’ELN) i també a les grans ciutats, amb la guerrilla Movimiento 19 de Abril (M-19). El magnífic llibre sobre la vida del cineasta Sergio Cabrera titulat Volver la vista atrás –conegut, sobretot, per ser el director de la pel·lícula La estrategia del caracol– és un testimoni de com els conflictes armats són sempre, independentment del biaix ideològic del contendent, un drama. A més, a aquesta miscel·lània de guerrilles, s’hi va sumar, als anys vuitanta, la violència dels càrtels del narcotràfic i, poc després, la dels grups paramilitars. Tot plegat, és clar, sense descartar l’exèrcit colombià, que ha estat sempre el que més violacions als drets humans ha realitzat –amb episodis tan poc edificants com els dels “falsos positivos”.

De totes maneres, cal dir que no tot és trist a Colòmbia. Hi ha milers d’iniciatives excel·lents, engrescadores i heroiques en tots els àmbits de la vida, i també en l’àmbit polític. La signatura dels Acords de Pau del 2006 entre el govern i les FARC n’és una mostra. Com també ho va ser la desmobilització de la guerrilla M-19 l’any 1990, que va suposar un desglaç polític que va permetre escriure l’actual Constitució l’any 1991, que és una de les més avançades de la regió. Va ser en aquell moment quan molts quadres de la guerrilla urbana de l’M-19 van passar a la vida civil per ocupar càrrecs electes. Alguns van ser assassinats per la seva projecció i lideratge, però d’altres com Gustavo Petro van esdevenir nous referents polítics. El mateix Petro ha estat legislador, alcalde de Bogotà, candidat tres vegades a la presidència de la República i, avui, president electe, en tàndem amb la popular dirigent ecologista, feminista i advocada afrocolombiana Francia Márquez.

És per tot el que he exposat –de manera breu– que s’ha parlat tant de les darreres eleccions colombianes. La possible victòria d’un candidat d’esquerres per primera vegada a la història i el fet que passés a la segona volta un candidat “antipolítica” semblant a Bolsonaro, Trump i Bukele van generar molta expectativa mediàtica.

El candidat populista de dretes que va passar –contra pronòstic– a la segona volta era Rodolfo Hernández, qui es va presentar amb una plataforma política anomenada Liga de Gobernantes Anticorrupción. Hernández, empresari de la construcció que va ser alcalde de Bucaramanga i sobre qui pesa acusacions de corrupció, es va presentar com el candidat per lluitar contra “la mentida”, i va titllar de rates els (altres) polítics. Hernández, que va fer campanya exclusivament a través de les xarxes socials, va mostrar un discurs de caire masclista, classista i reaccionari. Hernández va adquirir una notable popularitat dient que l’únic pla que tenia era el de lluitar contra la delinqüència, i que podia governar el país com si fos una de les seves empreses. També va dir que –en cas de guanyar– continuaria vivint a casa seva i que convertiria el palau presidencial (la Casa de Nariño) en un museu, i que privatitzaria bona part dels serveis de l’Estat, titllant els funcionaris de paràsits.

En la primera volta de les eleccions presidencials, que es van celebrar el diumenge 29 de maig, Petro va obtenir 40,3% dels vots i Hernández, el 28,2%. Mentrestant, el candidat de la dreta tradicional es va quedar amb el 23,9% del vot i va quedar descartat. Amb aquests resultats es va mostrar el rebuig de la ciutadania colombiana cap als partits tradicionals i una explícita voluntat d’un canvi. Però el canvi que oferien els dos candidats era totalment oposat. Mentre que Petro apel·lava a una transformació amb justícia social, Hernández va proposar un canvi retòric i reaccionari.

L’endemà de la primera volta electoral, molts simpatitzants de Petro van quedar glaçats. L’emergència d’un candidat populista de dretes, que entusiasmava tant les elits tradicionals com els sectors més humils, els va fer pensar que l’esquerra es quedaria a les portes d’aconseguir el poder. Molts simpatitzants de Petro creien que Rodolfo Hernández podria aglutinar fàcilment els vots de la resta dels candidats de la primera volta i vèncer.

Així, el pessimisme va posseir bona part dels simpatitzants de Petro. Uns perquè pensaven que l’onada Hernández era imparable, i d’altres perquè creien que l’statu quo mai podria acceptar una victòria de l’esquerra i que faria el que calgués (legalment i no) per fer guanyar Hernández. Però el dia de la veritat –el 19 de juny– es van esvair les pors: Petro va guanyar les eleccions amb el 50,44% dels sufragis contra el 47,31% d’Hernández. En certa mesura es pot dir que la nit del 19 de juny del 2022 es va canviar la història del país.

Això sí: gestionar aquesta victòria no serà fàcil. Les urnes han deixat un país dividit. Si mirem la distribució electoral, la votació de Rodolfo Hernández coincideix amb el vot del no als Acords de Pau del 2016. És un mapa producte de l’adhesió del que queda de l’uribisme i de l’activació de les maquinàries electorals de la dreta tradicional. El vot a Petro, d’altra banda, va provenir de molts sectors residents a les grans ciutats (amb l’excepció de Medellín) que ja van votar l’any 2016 a favor dels Acords de Pau. Són els mateixos sectors que s’oposen al fracking, aproven l’avortament legal i el matrimoni igualitari. A més, el fet que Petro hagués confeccionat un tàndem amb una dona afrocolombiana també va impulsar la seva candidatura per sobre del perfil habitual del vot esquerrà clàssic.

Però si l’arribada d’un president d’esquerres al poder ha suposat una heroica inversió en temps i esforç, tot fa pensar que desenvolupar el seu programa tampoc serà gens fàcil. Els reptes a què s’enfronta el nou govern són ingents. Bona sort, Petro.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)